30 de desembre 2005

Good evening Vietnam

Les metàfores, ja ho diu Kundera, poden ser perilloses. Les metàfores elaborades nomes aterrar en un país que desconeixem, a més a més de perilloses son inútils, ja que probablement no faran mes que confirmar els nostres prejudicis; per això me n’abstindré. Ho Chi Minh City (que els vietnamites del sud anomenen encara Saigon) es prepara per a rebre l’any nou (amb sis hores d’antelació sobre l’horari centreeuropeu, per cert: ja us explicaré que tal quan nosaltres hi siguem i vosaltres encara no) sota una xafogor tropical que fa força difícil fer-se a la idea que ens trobem en aquestes dates. També sorprèn pensar que fa unes hores, mentre l'avió s’enlairava primer de Berlín i després de París, tot el que podíem veure estava cobert d’un pam de neu, un clima que, si poguessin, potser enyorarien els pares Noel i els ninots de neu de plàstic que decoren els hotels i les botigues de guiris del centre de la ciutat, on tots els carrers son un mateix carrer, tant per l’aspecte com pel nom; les botigues de marques copiades es combinen amb basars de souvernirs kitsch, tabernes on dinen els habitants locals, asseguts en la penombra interior dels locals o al mig de la vorera, en uns tamborets baixíssims, quasi a ran de terra, mercats de fruita tropical de tots els colors i tallers mecànics, molts tallers mecànics: en aquesta ciutat hi ha set milions de persones i tres milions de motos. Hordes de motoristes sense casc s’amunteguen als semàfors, a punt per llançar-se sobre els turistes incauts fent sonar compulsivament el clàxon. Però no, per ser franc, hom te la sensació que podria travessar qualsevol carrer amb els ulls clucs i que tothom l’esquivaria. De fet, fa prop de 40 hores que no dormo; si mantinc els ulls oberts no es perquè no tingui ganes de tancar-los i jeure en un banc a descansar. Nomes la certesa que em despertaria sense ni calçotets em fa tornar a l’hotel, a la riba del brutíssim riu Saigon, a fer una becaina generosa per recuperar forces per a les activitats guirils: dema anirem a descobrir (ni mes ni menys) el Delta del Mekong. Us tindré informats.

22 de desembre 2005

It is not as it is, it is as I recall it.

18 de desembre 2005


platja de positano

16 de desembre 2005

“Y sin embargo también en él, el más ilustrado de todos los escritores, se agita la sospecha de que somos incapaces de aprender de la desgracia que hemos causado, y que, incorregibles, seguiremos avanzando por los senderos trillados que vagamente guardan relación con las antiguas conexiones viarias. La mirada de Kluge a su destruida ciudad natal, a pesar de toda la constancia intelectual, es también la mirada del ángel de la Historia, del que Walter Benjamín ha dicho que, con sus ojos muy abiertos, ve «una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que de la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hacia el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso».”

W. G. Sebald, Sobre la historia natural de la destrucción
(traducció de Miguel Sáenz)


Positano

15 de desembre 2005


Positano

14 de desembre 2005

Cançó de la setmana

He passat una vida sencera preparant-me i avui torno per oferir-te les meves mans d'home vell i els meus ulls cansats, que encara et recorden jove i adorable.
No sé si hi ha més poesia a la seva veu o en el que canta.

Emiliana Torrini - "Sunny Road"

Wrote you this I hope you got it safe.
It's been so long I don't know what to say.
I've travelled 'round through deserts on my horse
But jokes aside I wanna come back home.
You know that night I said i had to go,
You said you'd meet me on the sunny road

It's time, meet me on the sunny road,
it's time, meet me on the sunny road.

I never married, never had those kids,
I loved too many, now heaven's closed its gates.
I know I'm bad to jump on you like this,
Some things don't change, my middle name's still 'Risk'.
I know that night so long long time ago...
Will you still meet me on the sunny road.

It's time, meet me on the sunny road,
It's time, meet me on the sunny road.

Well, this is it, I'm running out of space.
Here is my address and number just in case.
This time as one we'll find which way to go.
Now come and meet me on the sunny road.

08 de desembre 2005

Tomasz Piechel: Un fotògraf esplèndid


Dit així sona banal, segurament perquè ho és, però de vegades em corrou una enveja tan negra, atàvica i amarada de bilis que em sembla que em vendria l’ànima al diable. En realitat, suposo que primer intentaria arribar a un acord més raonable (empenyorar-la, per exemple), tal és la meva covardia. Si algú ja va fer ahir exactament el que tu voldries fer a la vida, ho continua fent avui i aconsegueix uns resultats molt millors del que tu podràs somiar mai, el més raonable deu ser abandonar decorosament i aprofitar el temps fent alguna cosa útil. És penós, però cada cop sóc més incapaç de separar la fascinació per la genialitat aliena (sobretot quan és tan insultant com en aquest cas) de la desesperació per la pròpia mediocritat.

06 de desembre 2005

Cançó de la setmana: The Frames - Your face

Els vaig veure en directe fa deu dies en un petit club de Berlin i va ser magnífic. Tal com he llegit en una revista britànica fa poc, els irlandesos The Frames són un dels secrets més ben guardats del rock actual. En aquesta cançó del seu disc en directe "Set List" (2003), que ja vaig mencionar en un post de la crònica moscovita, hi ha dues refrències intermusicals, una d'òbvia i una altra que no ho és tant. Us repto a trobar-les. Salut!

"This song is about drinking cider in a field, in Mullahide, being chased by a bunch of thugs who wanted my leather jacked (…) This is called Your Face. (…) You can take your partner and have a little waltz if you wish. (…) This song is really about listening to Bob Marley on a stereo, in the summer, off school, making tapes for your mates."

Your Face

I was thinking about your face rolling up the river
I was worried what you thought and I'm sorry if I can't remember
But there's no time for crying, only time for trying now

I remember your name 'cause you sang it to me often
And I was lying down beside the river where we met
But now your face is hiding something, something is burning

And I'm gonna wait for you, I've got to send this tape to you
And I'm gonna wait for you, ‘cause I know something about you
Something about the things you do, something about your voice
That reams in the big stars, it reams in the big stars

There's a road that follows everywhere you go
I stole your golden chaser but I never meant to steal, its not in my nature
But if you try again I'll fall, and if you want to save it all
Then all you have to do is give,
Give me that look again, give me that look

'Cause I'm gonna wait for you
I've got to send this tape to you
And I'm gonna wait for you

…My love

Old pirates, yes, they rob I, sold I to the merchant ship,
Minutes after they took I from the bottomless pit.
But my hand was made strong by the love of the Almighty.
We forward in this generation triumphantly.
Won’t you help to sing (c’mon!) these songs of freedom?
’Cause’s all I ever had: Redemption songs.

05 de desembre 2005

napoli 4.0


Surto de Nàpols al matí, després de veure despertar la ciutat, els homes muntant les paradetes de fruita i les dones estenent la bugada als balcons. La Circumvesuviana em porta encara més al sud. L’estació final és Sorrento, però de camí deixem enrere Ercolano i Pompei, ambdues literalment i figurada als peus del Vesuvi. Durant moltes estacions no acabem de sortir de l’àmbit urbà de Nàpols. El que jo esperava que fos un viatge entre amables muntanyes i el mar, per un paisatge de postal toscana (ni més ni menys) que invités a la introspecció i a la poesia, es converteix a l’hora de la veritat en un trajecte sòrdid per entre ciutats-dormitori, hivernacles, deixalleries de ferro i estacions cobertes de grafitti. M'ho tinc ben merescut, per indocumentat. Avancem a una certa distància del mar, que només s’entrelluca de tant en tant a l’altra banda d’una muralla d’edificis rònecs i tronats, a l’estil indigent de país arrelat en la ignorància i el mal gust que té també la costa catalana.

No és fins a Pozzano que es comença a deixar veure el que espero trobar a Sorrento i Positano: una combinació més harmoniosa entre urbs, natura i agricultura. Espero que no sigui demanar massa.


Al vespre, un cop instal·lat a l’hotel i dinat, m’assec a llegir vora el mar. No el veig, perquè és fosc i negre, però l’intueixo i l’oloro. Sóc en un jardí que s’alça al capdamunt d’un penya-segat que cau a plom i acaba abruptament en una petita platja ombrívola de pilons de ferro rovellat i una sorra fosca i gruixuda on les gavines busquen cucs, molt avall. A la llunyania es veuen els llumets de la badia, potser de Nàpols, tot i que ho dubto. De sobte un vell s’acosta a la barana. Té gep i camina amb el cap enfonsat a les espatlles, amb l’obstinada determinació de qui té pressa per acabar alguna cosa que fa a disgust. En efecte, quan arriba a la barana s’atura un instant brevíssim (quasi diria que compta els segons) i fa mitja volta. Escup sonorament a terra, em dedica una mirada desafiant (jo faig com que no el veig, com si mirés mar enllà, per sobre de la seva espatlla) i marxa a complir amb qui sap quina altra fosca obligació de tràmit abans de qui sap què.

Al cap de pocs minuts, quan tot just he acabat de prendre nota del fet, s’acosta un altre home. Aquest només arrossega una cama, per bé que és força més jove. Es planta al mateix lloc al costat de la barana, mira avall i després em mira a mi, diria que amb uns ulls interrogants, com preguntant: i ara, ¿què? M’abelleix pensar que només és una versió poc perfilada del vell d’abans, repetint uns hàbits innats que els habitants del lloc duen (potser) inscrits ja a la genètica, a l’espera de perfeccionar-los amb la rúbrica de l’escopinada. En tot cas, marxa arrossegant la cama pel mateix lloc per on havia vingut.


Jo em quedo sol davant la lentitud del mar i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.

29 de novembre 2005

Paul Simon - 50 Ways to leave your lover (1975)

"The problem is all inside your head", she said to me.
"The answer is easy if you take it logically.
I'd like to help you in your struggle to be free,
There must be fifty ways to leave your lover."

She said: "It's really not my habit to intrude,
Furthermore, I hope my meaning won't be lost or misconstrued,
But I'll repeat myself at the risk of being crude:
There must be fifty ways to leave your lover."

You just slip out the back, Jack,
Make a new plan, Stan,
You don't need to be coy, Roy,
Just get yourself free.
Hop on the bus, Gus,
You don't need to discuss much,
Just drop off the key, Lee,
And get yourself free.

She said: "It grieves me so to see you in such pain,
I wish there was something I could do to make you smile again."
I said: "I appreciate that and would you please explain
About the fifty ways."

She said: "Why don't we both just sleep on it tonight
And I believe in the morning you'll begin to see the light."
And then she kissed me and I realized she probably was right:
There must be fifty ways to leave your lover.

21 de novembre 2005


napoli 3.0

Després d’un munt d’hores caminant, badant i fent clic-clic, m’assec a llegir en Sòria i a aprofitar les darreres hores de sol al banc d’una plaça. A la meva dreta hi ha un home que fulleja el diari i a la meva esquerra dues senyores que volten passivament la cinquantena. De sobte se’ls acosta un marrec demanant diners; una de les dones li pregunta per què els vol, i el xaval li contesta que per a una cocacola; mentrestant, la mare del noi s'ho mira uns metres més enllà. La dona li dóna un grapat de xavalla amb gest diacrític i comença a explicar-li al noi de la meva dreta que tots els pobres van sempre a demanar-li quartos a ella, i és cert: als dos homes, el xaval (que sospito que deu ser albanès), ens ha ignorat sobiranament; sap el que es fa. La dona continua dient que en una ocasió un noi li va explicar que no havia aconseguit fer vint euros i que els seus pares li clavarien una pallissa quan tornés a casa, i que li havia demanat si podia anar a dormir a casa seu. L’home de la meva dreta, que ja ha plegat el diari i que es revela com un d’aquestes espècimens de conversador tan curiosos que intenten acabar sempre les frases dels seus interlocutors, aviat li dóna corda i tots plegats es posen a xerrar animadament, de manera que em veig obligat a donar per fracassats els meus intents lectors i a concentrar-me exclusivament en els fotosintètics. De la plaça on sóc se’n diu Plaça del Plebiscit i prop d’aquí hi ha la columna dedicada als màrtirs de la sublevació contra els Borbons. Encara que tendeixin a brutejar i que no em deixin llegir tranquil, aquests napolitans, que tant van fer (segons sembla, ¿què em sé jo, les coses?) perquè aquest país sigui avui una república, em resulten simpàtics, què voleu que us hi digui.


No cal passar gaire estona a Nàpols per adonar-se que aquesta ciutat viu de cul al mar (tal com durant molts anys va fer Vilanova, i per això l’edifici de l’ajuntament mira a muntanya). Hom pot caminar durant una hora pel passeig marítim i no veure el mar ni per casualitat: hi ha reixes, hi ha els edificis portuaris, les drassanes, magatzems, duanes, més reixes...


La cerca obstinada de l’aigua té, això sí, la recompensa de veure diverses parelles lliurades a aquesta modalitat amatòria que anomenarem el “petó napolità”. La primera dificultat de l’empresa rau en l’impacte de les ulleres de macarra xusquero d’ell contra les ulleres de noia-amb-globus-d’heli-que-canta-a-la-MTV d’ella. Superat aquest primer moment delicat, el segon impàs és aconseguir l’acoblament de la part superior de dues formes oblongues: sigui per la lassagna de la mamma, sigui perquè aquí ningú no va en bici, el cert és que la joventut napolitana es desenvolupa amb una generositat lipídica que servidor no ha observat a cap altra ciutat europea. Un cop aconseguit el fet, és clar, es tracta d’arrapar-se molt fort, com si l’altre volgués fugir (que no fóra gens estrany) i, last but not least, encastar la llengua (ep, m’imagino!) gargamella avall, fins la boca de l’esòfag de la parella.


Finalment, però, la meva obstinació em du a reeixir (que no és un poble) i arribo davant del mar. Bé, no exactament: entre el passseig i el mar hi ha encara un dic de pedrots immensos que frustra qualsevol possibilitat d’una platja. Estic encara intentant pair la meva decepció quan un home, que sens dubte ha captat el meu interès, se’m planta al davant i amb un gest ampli, exclama: ¡Ah, il mare de Napoli! Jo no me’n sé estar, i em sap greu admetre-ho perquè el pobre home tampoc en tenia la culpa, però amb una mirada de gairell no puc evitar respondre-li, en catalana llengua: sí, molt bé, però i la platja? No, clar, diu ell replegant el gest, de platja no n’hi ha. No és la primera vegada que em sembla intuir que aquests napolitans són una gent de bastant bon conformar.


Més tard, ja al llit de l’hotel, tinc una d’aquelles idees que un dia m’han de fer milionari, però que de moment ofereixo de franc: el proper Grand Theft Auto s’ha d’ambientar a Nàpols. Els carrerons i les motos exigirien una habilitat prodigiosa al volant i la camorra donaria molt de joc.


vesuvi amb nuvolet vist des de nàpols

19 de novembre 2005

barca

napoli 2.0


Nàpols és un excés i un caos inconcebible, ja que a l’anarquia arquitectònica s’hi suma l’anarquia humana: una brutícia de dimensions brutals i un trànsit de bojos. Al vespre, cansat de tant fer el badoc en moviment, passo l’estona assegut sota una estàtua plena de graffitti a la Piazza Bellini, on es conserven les restes de l’antiga ciutat grega de Neapolis; la plaça és poc menys que un oasi de calma enmig d’aquesta ciutat atrafegadíssima. Hi ha palmeres i d’altres arbres que desconec, d’una verdor exuberant, i les parets dels edificis estan cobertes de parra. Llegeixo el magnífic diari de l’Enric Sòria, La lentitud del mar, sota la llum groguenca d’un fanal. Prop meu, dues noies fumen un porro i me n’arriba l’olor dolça de maria. L’edifici de parets escrostonades que tinc al davant té pràcticament totes les finestres i finestrals oberts; un noi raspalla una jaqueta en un balcó, tres metres per sobre d’una taula on sopen dos guiris, aliens a la pluja d’àcars i pols que els enriqueix l’amanida. Una colla d’amics riuen i criden asseguts també a la terrassa del cafè. Fa una temperatura esplèndida, de vespre estiuenc, impròpia del novembre fins i tot en aquestes latituds. Pel carrer de Santa Maria de Constantinopoli passen tres cotxes de la policia i cobreixen façanes, bancs i arbres de llampegades blaves en la nit. De sobte se m’acut que els instants com aquest poden acabar convertint el viatge en un èxit.

En aquesta ciutat s’hi veuen coses inaudites: quatre monges asiàtiques conduint un Fiat Punto i fent sonar el clàxon pel mig d’un mercat nadalenc incrustat en un laberint de carrerons; dos cambrers fent una cursa duent sengles safates plenes de cafès a mig vessar pel mig del carrer, sortejant motos i vianants; els tallers ombrívols i misteriosos dels vells ferrers amb l’ofici marcat a les mans i joves aprenents de gest sol·lícit i davantal blanc, agrupats en un carrer gremial, ni més ni menys que la Rua Catalana, que discorre diagonal a l’avinguda del port. En una casa contigua a una església del Largo Corpo di Napoli cantonada San Biagi dei Librai (on hi ha el mercat nadalenc), un retrat de Marilyn Monroe ocupa el lloc reservat a una Mare de Déu. Molt a prop d’allà, entre una botiga de queviures i una cafeteria, s'alça un altar dedicat al gran mite, heroi, salvador i orgull de la ciutat: l’excels Diego Armando Maradona.


Davant la Universitat, a pocs metres de la meva discreta pensió, he vist com un carrabinieri esbroncava un conductor pels fums de combustió que desprenia el seu cotxe. Deu segons més tard, l’he vist donar-li la mà amb el gest humil i humiliat de qui ha buscat les pessigolles a qui no tocava. Al seu costat munta guàrdia un altre carrabinieri, abillat amb una metralladora fosca d’aspecte antiquat però imposant. De sobte se li acosta un altre home (un parent, imagino) i s’abracen i es fan dos petons. Entre tots dos, però, queda encaixada l’arma que, en certa mesura, frustra aquest acte espontani de comunió, com un cinturó de castedat de l’era del terrorisme internacional. La situació, l’abraçada armada, em resulta un tant torbadora i me’n vaig a dormir amb una certa sensació d’angúnia.

18 de novembre 2005

Construcció nº 0


A vegades les coses van tan lentes que semblen aturades, però ja fa cinc anys d'aquest quadre que va iniciar la sèrie en què treballo actualment. La producció ha estat minsa, per què enganyar-nos, i durant els llargs períodes de sequera vaig arribar a pensar que només mirava de consolar-me a mi mateix quan em deia que les idees seguien evolucionant dins el meu cap. Avui he fet un petit recull del que tinc i dels pocs quadres que han sobreviscut he escollit aquest per mostrar-lo al blog. Aviat en veurem més, espero que de nous, perquè malgrat tot cada cop ho veig més clar.

17 de novembre 2005

napoli 1.1

No deixa de ser penós que mentre a París es desferma aquesta salvatjada de conseqüències poc previsibles que pot convertir-se en un precedent de ningú gosa dir què, jo me’n vagi de vacances al sud, al sol, com tants nordeuropeus han fet durant anys. L’avió és a punt d’aterrar a Nàpols i estic neguitós perquè no sé què m’hi trobaré.

Edward Hopper es va passar la vida creuant els EUA en cotxe mentre pintava els seus deliciosos retrats de la solitud de l’home quan s’allunya de casa. Les diferències en el paisatge humà que devia copsar durant els seus viatges en quatre rodes devien ser molt més grans de les que hom detecta avui creuant tota Europa en avió. Actualment, per trobar diferències notables és necessari desplaçar-se als guetos; per això sóc a Nàpols.

La darrera vegada que vaig emprendre un viatge al desconegut i en solitari, el que havia de ser un breu impàs va convertir-se feliçment en la meva vida; en el fons, viatjava amb l’ànsia de mostrar-me (a mi mateix més que als altres) com un home nou. D’aquell cop de coratge va sortir-ne un home potser no nou, però sí diferent, que va canviar de maneres que probablement no havia previst. Espero que en aquesta ocasió es produeixi també l’alquímia i que de tot plegat se’n derivi quelcom que transcendeixi la mera anècdota. Ei: si pot ser.



futbol a la piazza san giovanni maggiore, napoli

16 de novembre 2005

napoli 1.0


Marxo de Berlín un plàcid dimecres de primers de novembre. El metro travessa aquesta part est de la ciutat, tocada d’una tardor que s’esllangueix, enmig d’arbres vermells a mig despullar, mentre el sol sembla posar-se del nostre costat, decidit a endarrerir les primeres nevades. Veurem. De moment jo marxo cap al sud i, al metro estant, faig una repassada mental a tot el que m’he deixat, tal com fan els russos quan s’asseuen una estona a “pensar en el viatge” abans de marxar. Duc les mudes justes, un grapat de llibres, un anell de casat però cap esposa, la carta d’un amic que potser em farà companyia les nits solitàries i, sobretot, la càmera fotogràfica; un dels objectius d’aquest viatge és reprendre l’aprenentatge fotogràfic després d’una pausa forçada per imperatius laborals. L’altre, però, és començar una investigació (exhaustiva, només faltaria) sobre el millor format de turisme urbà en solitari; en aquest cas seran cinc dies sense guia de viatge ni pla preestablert.

Un home passa pel nostre vagó venent un d’aquests diaris de beneficència, però sembla que el negoci no rutlla. En arribar a la porta es tomba cap a una noia que llegeix al diari la notícia d’una nova nit de falles a París i li etziba (prou fort perquè ho sentim tots) que això mateix passarà aquí “si seguim abordant l’economia com fins ara”. El seu to revela una profunda ràbia, com si tots nosaltres, que tenim la sort de no haver de vendre diaris al metro, dirigíssim l’economia contra ell. Em sento com es deuen sentir els meus amics espanyols quan em queixo de les injustícies que el seu país perpetra contra el meu i se m’escapa algun “vosaltres”: que potser podria simpatitzar més amb la seva causa si no se m’inclogués directament al bàndol dels culpables. I que consti que no estic dient que, en aquest cas, no ho sigui; és només que l’acusació directa em posa a la defensiva. L’home acaba la seva amarga diatriba dient que a l’antiga DDR tot era millor. Probablement no li falti raó de forma subjectiva: per a ell devia ser tot millor. Ara: si bé és innegable que, econòmicament, Alemanya no va bé, també és cert que el nivell de benestar general que s’observa en aquest país (amb totes les diferències que es vulgui entre l’antiga DDR i la BRD, no seré jo qui ho negui) és alt en comparació a d’altres casos que he pogut veure, des de Rússia a Catalunya, passant segurament per França.

En qualsevol cas, el meu avió em du avui a Nàpols. M’acomiado olímpicament de Berlin i de la seva bona gent (una mica amargada i estoicament resignada, si voleu) amb la música i la veu tardoral i esplèndida de la Silje Nergaard.

petó amb barca de fons


al moll de nàpols

15 de novembre 2005


napoli, talment

09 de novembre 2005

Cançó de la setmana

El dia que me quieras
Carlos Gardel

Acaricia mi ensueño el suave murmullo de tu suspirar.
Cómo ríe la vida si tus ojos negros me quieren mirar.
Y si es mío el amparo de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida, todo todo se olvida.

El día que me quieras la rosa que engalanase
vestirá de fiesta con su mejor color.
Y al viento las campanas dirán que ya eres mía,
y locas las fontanas se contarán su amor.

La noche que me quieras desde el azul del cielo,
las estrellas celosas nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa que verás que eres mi consuelo.

El día que me quieras no habrá más que armonía.
Será clara la aurora y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa rumor de melodía.
Y nos darán las fuentes su canto de cristal.
El día que me quieras endulzarán sus cuerdas el pájaro cantor.
Florecerá la vida, no existirá el dolor.

La noche que me quieras desde el azul del cielo,
las estrellas celosas nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo.
Luciérnaga curiosa que verás que eres mi consuelo.

06 de novembre 2005

Wearing a mask


Your Monster Profile

War Terror

You Feast On: Coffee

You Lurk Around In: Olive Gardens

You Especially Like to Torment: Hippies

Sudden Flashlight in the Dark


30 d’octubre 2005

cançó de la setmana

La cançó que he triat aquesta setmana és un descobriment: "Fake Palindromes", de l'increïble i versàtil Andrew Bird , extreta del seu últim disc "The mysterious production of eggs", un treball publicat aquest 2005 i que és absolutament recomanable. Prometo que aviat recuperaré la productivitat bloguil. Fins llavors, gaudiu d'en Bird.

Fake Palindromes

My dewy-eyed bride what has tried swapping your blood with formaldehyde?
Monsters? Whiskey-plied voices cried fratricide!
Jesus don’t you know that you coulda died, you shoulda died
with the monsters that talk, monsters that walk the earth.
She’s got red lipstick and a bright pair of shoes,
and she's got knee high socks, what to cover a bruise,
she’s got an old death kit she’s been meaning to use,
she's got blood in her eyes, in her eyes for you
she’s got blood in her eyes for you.

Certain fads, stripes and plaids singles ads
run you hot and cold like a rheostat I mean a thermostat,
so you bite on a towel, hope it won’t hurt too bad.
My dewy-eyed bride what has tried swapping your blood with formaldehyde?
With the monsters that talk, monsters that walk the earth.
She says I like long walks and sci-fi movies,
you’re six foot tall and east coast bred.
Some lonely night we can get together
and I’m gonna tie your wrists with leather
and drill a tiny hole into your head.

21 d’octubre 2005

man in black


Kobenhavn

19 d’octubre 2005

cançó de la setmana

La cançó d'aquesta setmana és "Aare", del grup suís Stiller Has. Està extreta del disc "Moudi", enregistrat l'any 1996. L'Aare és el riu més gran que neix i mor a Suïssa. Es forma als Alps, travessa la ciutat de Berna i passa per Thun (vo bärn uf thun, vo thun uf bärn) abans de desmbocar al Llac Thun. La cançó parla, entre d'altres coses, de caminar vora l'Aare, tan verd i bonic (schöne grüene aare naa), i de la gent que hi va a passejar el gos i a caçar ànecs. En fi, us deixo la lletra, però si algú vol saber-ne la traducció exacta, a mi que no em busqui: l'alemany que gasten els suïssos és tan melòdic com indesxifrable per als qui no hi estem avesats.

Aare

gang doch e chli der aare naa
der schöne grüene aara naa
lue wie d velöle velöle mit ihrne velo
der schöne grüene aara naa
dere aare na
gang doch e chli der aare naa
d wällebrättler tüe wällebrättle
uf de aarewälle
gang doch e chli der aare naa
der schöne, schöne grüene aare naa,
dere aare naa
u d urlouber tüe urloube unger de loube
när göh si o no chli der aare naa
dere schöne, schöne grüene aare naa
lue mal wie d hündeler hündele
mit ihrne hünd
dere schöne, schöne grüene aare naa
d gynäkologe jogge mit ihrne dogge
der aare naa
de träffe si d hünd vom grichtspresidänte
u zäme jage sie änte, der schöne
schöne grüene aare naa
vo bärn uf thun, vo thun uf bärn
der aare naa
d aare geit ids meer, u im tierpark
hets meersöili
no meh meersoili
gang doch e chli der aare naa
der schöne, schöne grüene aare naa,
dere aare naa

18 d’octubre 2005


the railway tracks in Kobenhavn

16 d’octubre 2005

The future of the future will still contain the past

"Down the Yangtze, the awful prediction has been fulfilled. You expect this river trip to be an experience of the past, and it is. But it is also a glimpse of the future. In a hundred years or so, under a cold uncolonized moon, what we call the civilized world will all look like China, muddy and senile and oldfangled: no trees, no birds, and shortages of fuel and metal and meat, but plenty of pushcarts, cobblestones, ditch diggers, and wooden inventions. Nine hundred million farmers splashing through puddles and the rest of the population growing weak and blind working the crashing looms in black factories.
Forget rocket ships, supertechnology, moving sidewalks, and all the rubbishy hope in science fiction. No one will ever go to Mars and live. A religion has evolved from the believe that we have a future in outer space, but it is a half-baked religion, a little like Mormonism or the cargo cult. Our future is the mildly poisoned earth and its smoky air. We are in for hunger and hard work, the highest stage of poverty -no starvation, but crudeness, everywhere, political art, simple language, bad books, brutal laws, plain vegetables, and clothEs of one color. It will be damp and dull, monochrome and crowded -how could it be different? There will be no star wars or galactic empires and no more money to waste on the loony nationalism in space programs. Our grandchildren will probably live in a version of China. On the dark brown banks of the Yangtze the future has already arrived."

Paul Theroux, Fresh Air Fiend

15 d’octubre 2005


Nyboder, Kobenhavn

13 d’octubre 2005

post autofel·latori








Com que els autors d'aquest bloc estem absolutament al·lucinats que ens citin en un diari, que aquest diari sigui ni més ni menys que "El Mundo", i que a sobre ho facin elogiosament i qualificant la nostra feina d'impecable, hem decidit entregar-nos a l'autofel·lació més impúdica i penjar aquest retall de premsa d'avui mateix. Sabem que sou un públic benevolent i que ens ho passareu.


PS: El fet que l'articulista m'hagi rebatejat només demostra que la campanya BoiCATeja'm comença ja a donar els seus fruits.

12 d’octubre 2005

apunt

A partir d'avui participo al bloc comunitari olla de grills, un "Think Tank transversal, no partidista i virtual". Afegeixo l'adreça als enllaços per si voleu fer-hi un cop d'ull. Salut!

11 d’octubre 2005

too steep


"Cause I don't understand these people
Who say the hill's too steep
Well they talk and talk forever
But they just never climb"

Star, Star - The Frames

09 d’octubre 2005

descent

Kobenhavn Town Hall

08 d’octubre 2005

Allons-y

Kobenhavn

07 d’octubre 2005

Lines and lines and lines

Inderhavnen, Kobenhavn

05 d’octubre 2005

Bageri

A lovely bakery in the district of Christianshavn, in Copenhagen, on the crossing of Torvegade and the Christianshavns Kanal, just in front of the Christianshavn Metro Station. A cozy, gorgeously-assorted and not-so-expensive (just a bit) place to stop by and enjoy the civilization with a view of the channel before visiting the overrated so-called "free community" of Christiania. That is: if you must.

04 d’octubre 2005

lost

berlin

03 d’octubre 2005

El viatge segons Theroux

"El viatge, que sol considerar-se una manera de fugir del propi ego, és, en la meva opinió, tot el contrari: res no invita tant a la concentració ni estimula tant la memòria com un paisatge estrany o una cultura forana. (...)

La satisfacció més profunda d’un viatge és el sentiment de descoberta, l’íntima emoció de veure alguna cosa nova o veure-la sota una llum diferent. (...) La recompensa és la vanitosa sensació d’haver arribat a un lloc distant i haver-hi descobert un tresor. Per la meva banda, qualsevol cosa que no sigui això converteix el viatge en un estiueig, en la visió des de la gandula: horitzontal. (...)

Admiro el viatger intel·ligent, informat i ben assortit de mapes. Una persona capaç de distingir un ocell d’un altre, una flor silvestre o un arbre d’un altre, sempre serà capaç d’intensificar aquest sentiment de descoberta. El paisatge té un altre aspecte si hom coneix el nom de les coses i, a l’inrevés, pot semblar-nos exageradament inhòspit i aliè si ens falten les paraules. Amb tot, però, hi ha un punt en què el fet que un lloc et resulti del tot estrany no denota que aquest lloc sigui més o menys remot, sinó simplement la teva ignorància."


Fresh Air Fiend, Paul Theroux

01 d’octubre 2005

Avui he estat jugant diverses hores a aquest joc tan increïble, al qual he arribat mitjançant el Mich Kultural. En una partida, i pensant en Jesucrist, el programa m'ha preguntat si era un bruixot, després si era un pallasso i finalment si era Superman. Certament, de vegades la màquina ens permet veure què pensem sobre les coses amb una clarividència que fa por.

* * *

A banda de jugar, però, aquesta nit també he sortit a fer fotos. La meva intenció inicial era fotografiar un edifici abandonat que es troba just al costat de de l'estació de metro de Landsberger Allee, si era possible fer-ho des de dins, millor. L'edifici en qüestió mai no va acabar-se de construir del tot i va passar-se abandonat una pila d'anys. Quan l'empresa propietària del solar va voler vendre-se'l, els ecologistes van protestar perquè, després de tants anys, diverses espècies d'aus hi havien fet niu i enderrocar-lo o acabar-lo de construir ara suposaria destruir-los l'hàbitat. El cas va acabar als tribunals i aquests van donar la raó als ecologistes (Alemanya és així), de manera que actualment aquest edifici descomunal és una reserva natural al mig de la ciutat. Paradoxes del progrés i el progressisme.

Però aviat he hagut de desistir del meu intent d'entrar a l'edifici perquè, tot i que he trobat una manera (perillosa i acrobàtica, però factible) de vorejar la tanca:

a) a dins era molt fosc i m'he deixat la llanterna a casa i
b) la gasolinera que hi ha al costat no en venia.

Així doncs he decidit aprofitar el viatge i fer un tomb per la zona en busca d'alguna cosa interessant per sadollar les meves ànsies fotogràfiques nocturnes. Aquí he de fer un incís geopolític; l'estació de Landsberger Allee es troba situada al nord-est de Berlín, en una terra de frontera entre els districtes de Pankow, Friedrichshain i Lichtenberg. Lichtenberg (juntament amb Marzahn i Höhen-Schönhausen) és el territori per on la campen les bandes de neonazis. Friedrichshain, per contra, és el barri punk i alternatiu de Berlín. Així doncs, Landsberger Allee (la típica barriada del Berlín que un dia va ser comunista i avui és simplement pobra, sense eufemismes, amb les seves avingudes flanquejades per edificis-formiguer i descampats) és poc menys que territori comanxe. Jo n'era conscient, però la terra és dels valents.

He vist unes cases velles a l'altra banda de les vies del metro i hi he aparcat el cotxe a prop. He descarregat la càmera i el trípode i m'hi he acostat, però les cases en qüestió estaven també protegides per una tanca metàl·lica: avui no era el meu dia de sort. Per si me'n quedava algun dubte, però, de sobte he vist una banda de vuit o nou adolescents sortint d'un carreró; eren tan a prop que no tenia sentit girar cua i tornar al cotxe, de manera que he fet el cor fort, he passat de llarg d'on eren i m'he ficat per un altre carreró, entre dues tanques, per fotografiar les cases. Com si res.

Però aviat he vist que, tot i les meves pregàries, se m'acostaven per l'esquena i, per sobre de la música dels auriculars, he sentit que em cridaven alguna cosa. El diàleg ha anat més o menys així:
-Eh, tu .
-Hola.
-Hola? Què fots aquí a aquestes hores?
-Fer fotos.
-Fotos? De què?
-Veus aquestes cases? Amb la llum de la nit quedaran molt guapes.
Mirada de perplexitat, primer a les cases, després a mi. Els havia aconseguit desconcertar i això era bo. ¿No?
-D'on ets?
Era evident que no aconseguien ubicar el meu accent...
-Barcelona -pronunciat a la manera alemanya, alguna cosa així com Bartzelona.
-Marzahn?
Moments de tensió.
-No, no: Barcelona.
-Ach, aus Spanien!
En fi, quelcom m'ha dit que no era un bon moment per posar-me llepafils per tan poca cosa, oi?, i enlloc de protestar he preguntat:
-Vosaltres sou d'aquí?
-Ja, ja, typisch berliner... Yo hablo español -diu llavors el paio, sobtadament distés-. Ein bißchen. Una mica. Hosti, va, fes-nos una foto, va!

A partir d'aquí tot ha anat costa avall i al final en Wova, aquest noi tan eixerit, m'ha donat el seu número de telèfon i m'ha recomanat que, si vull triomfar al món de la fotografia, treballi molt i intenti pensar de manera diferent que la resta. Llavors un altre dels nois de la colla ha cridat: "Ei, allà hi ha gent, anem, va!". I en Wova m'ha explicat: "Ara ens n'anem a matar nazis". En fi, potser li truco un dia d'aquests i els faig un fotoreportatge. La colla de la pessigolla.
Després d'això, evidentment, he considerat que ja havia esgotat la meva quota diària de sort, m'he ficat al cotxe i he tornat cap a caseta: tampoc és qüestió de buscar-se-la perquè sí.

30 de setembre 2005

29 de setembre 2005

Magnum in Motion

Avui us recomano vivament que visiteu Magnum in Motion, un esplèndid recull de reportatges de l’agència Magnum, al qual he arribat via Vilaweb. Mentre els vaig veient, va prenent cada vegada més cos la idea que he de fer un pensament, acabar de desplegar les ales, espolsar-me la por i llançar-me de cap al món del fotoperiodisme.

28 de setembre 2005

music of the soul

berlin-kobenhavn

wenn das leben seinen weg findet

an der köpenicker straße, berlin

23 de setembre 2005

the rich and the others

berlin, germany

fugue

berlin, germany

22 de setembre 2005

21 de setembre 2005

the exquisite charm of the aging

saint petersburg, russia

casualitats

De vegades hi ha casualitats tan extraordinàries que resulta difícil atribuir-les al mer atzar. Fa uns dies, en un comentari d’aquest blog, l’Eliot em va recomanar la lectura (entre d’altres) de Paul Theroux; tal com li vaig prometre, vaig anar a la biblioteca i vaig endur-me’n Fresh Air Fiend, Travel Writings 1985-2000. Uns dies més enrere, mentre em trobava encara immers a la bombolla moscovita, en Marc m’havia parlat molt bé del llibre La lentitud del mar, de l’Enric Sòria. Aquest dissabte, finalment, vaig decidir encetar-los tots dos, quasi simultàniament. Quina és la probabilitat estadística que dos llibres que comencem el mateix dia s’obrin amb la mateixa cita? Jo més aviat em decanto per un error de màtrix: aquestes coses no passen. En tot cas, com que la cita és bona us la copio aquí:

Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años
puebla un espacio con imágenes de provincias, de reinos, de montañas, de bahías,
de naves, de islas, de peces, de habitaciones, de instrumentos, de
astros, de caballos y de personas. Poco antes de morir, descubre que ese
paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara.

Jorge Luís Borges, El hacedor

No cal que digui que, per si de cas és una senyal del més enllà, poso el llibre de Borges també a la llista…

20 de setembre 2005

Young man - A portrait

Bolshoi Atmas, Siberia

17 de setembre 2005

Bolshoi Atmas i final

Marxem de Krasnojarsk al matí, en taxi. Abans, però, els nostres hostes ens fan regals: una matrícula russa antiga i una trentena de pins de l’època comunista; medalles als pioners, condecoracions per mèrits en el treball, premis de competicions esportives, pins commemoratius de les olimpíades de Moscou, del llançament de l’Sputnik i del seixantè i setantè aniversari de l’«adveniment» del comunisme... Ens els donen un a un i ens expliquen el significat de cadascun; és poc menys que un recorregut per tota una vida. Jo sé que, un cop arribi a casa, es rovellaran en algun calaix oblidat, però també sé que seria una descortesia rebutjar-los. Els regalo el pin de l'estelada que duc a la motxilla i el fill petit se'l posa de seguida, tot content. Ens acompanyen fins el taxi. Ens abracen. Ens diuen que tornem aviat. Que ha estat un plaer conèixe’m. Ens diuen adéu fins que el cotxe es perd de vista. Costa d’entendre què significa per a aquesta gent la nostra visita; la seva hospitalitat i generositat sobten més encara pel fet que vénen d’algú que posseeix tan poc. Passem a acomiadar-nos de l’àvia, però la pobra dona es queda asseguda al sofà menjant un plàtan, cavil·lant les seves coses, amb l’aire absent de les primeres etapes de l’Alzheimer, i no ens diu ni adéu. Deixen una dona que hi anirà dos cops per setmana a vetllar que no li falti de res, a netejar-la i a fer-li companyia. Amb tot, saben que no trigarà gaire a dir que plega: ha passat tantes vegades ja que la notícia seria que aquesta aguantés el temperament de la babuschka. Veurem.

El trajecte en cotxe fins a Bolshoi Atmas dura poc més de dues hores per una carretera estreta i mal asfaltada. Poc abans d’entrar al poble, un cartell ens anuncia que ens trobem a 15 quilòmetres de la frontera amb el Kazakhstan. Quan arribem no surt ningú a rebre’ns, però tinc la sensació que hi ha ulls rere totes les finestres. Al poble hi viuen unes dues-centes persones. Les cases, petites, d’una sola planta, pintades de colors cridaners i amb moltes flors al jardí, es distribueixen regularment en una estructura urbana organitzada al voltant de dos carrers principals que discorren paral·lelament i un altre de menor que els creua transversalment. Al poble hi ha dues botigues, una pudenta fàbrica de mantega, cap església i molts edificis en ruïnes. Van pertànyer als kolkhosen o sovkhosen, l’organització col·lectiva de l’era comunista, i avui són només cadàvers muts d’una època que, com a mínim aquí, va ser millor: els antics estables comunitaris, l’antiga estació d’autobusos, els antics banys públics... Amb la desaparició de tots aquests elements de cohesió social ha desaparegut també en gran mesura la sensació de pertinença a una comunitat. Per als qui viuen les dures condicions de l’estepa russa, perduts enmig d’aquest no-res absolut i aïllats del món, ha estat una mala notícia. La vida s’ha anat degradant fins a convertir-se en mera subsistència. L’únic que frena la migració en massa del jovent a la gran ciutat (Omsk, en aquest cas: ja m'explicareu si no n'hi ha per posar-se a plorar) són les limitacions econòmiques per dur-la a terme. La gent aquí no només és molt pobra, sino que no té esma per fer la vida més habitable: neveres mig buides, ampits plens de mosques, vives i mortes, sostres apedaçats amb xapa metàl·lica, sabates sargides de qualsevol manera, taules amb tovalles brutes i foradades per burilles mal apagades...

En Siroja és el cosí de la meva dona. Té 25 anys i està casat des d’en fa cinc. La seva dona pertany a una família benestant (és un dir) del poble; la noia té un defecte a les cames i ranqueja. Tenen dos fills i la Yulka, que té cinc anys i és la gran, ha heretat el defecte i també camina malament, de manera que quan corre sembla que faci marxa atlètica. Els pares de la noia van regalar-li al Siroja un cotxe i els van regalar també la casa on viuen i on dormirem les tres nits que passarem al poble. És una de les poques cases amb lavabo interior; la resta d’habitants del poble fan servir una cabana de fusta a l’exterior amb un forat a terra, també a l’hivern, quan hi ha un metre de neu i trenta graus sota zero. En Siroja treballa al camp i cada divendres condueix fins a Maliy Atmas, s’emborratxa i se’n va al llit amb alguna de les noies del poble. Tot això ens ho explica ell mateix. Davant de la seva dona.

* * *

He creuat camps a través amb el sol a l’esquena i la meva ombra projectant-se sobre les pastures, mentre les llagostes i les papallones fugen espaordides de les rodes de la meva bicicleta. Fins on abasta la vista no hi ha una ànima, només la línia elèctrica. Al poble enterren un home. Escolto extasiat el nou disc de Coldplay mentre la meva ombra s’allargassa amb el sol matinal de juliol per l’estepa siberiana. Les meves sabates s’amaren de rosada i els corbs creuen els camps en bandada. El fet de saber que hi ha avions que em tornaran a casa, al món civilitzat, és l’únic que em refrena de posar-me a pedalar carretera enllà fins que les cames en diguin prou. A la botiga del poble, la venedora fa comptes amb un àbac. Jo sóc un home de ciutat, no puc fer-hi més, i aquestes coses m’admiren i em deprimeixen a parts iguals. Miro enrere i no veig el meu rastre travessant els camps, sóc incapaç de traçar el meu camí, i no sé si això m’agrada o no. Sóc un home tan incomplert, tan per fer! Un petit saltamartí ha creuat tot el camp enfilat al quadre de la bicicleta. El món és dels valents, fins i tot entre els insectes. Em pregunto perquè en Miquel Calçada no ha vingut fins aquí, a buscar catalans. Ei, company, som-hi!

* * *
Ajagut al mig d’un prat, a mitja tarda, mentre els homes recullen bales de fenc i les dones recol·lecten maduixes silvestres, llegint The Fight Club. Els núvols travessen el cel i, per sobre de la música de The Kills, sento tots els grills i les llagostes de Sibèria acostant-se’m per l’esquena amb les seves serres i antenes, amb traïdoria, però aquest moment és massa intens per preocupar-me per foteses. Em faria una foto però m’estimo més quedar-me’l per a mi sol. Allargo el braç amb indolència i recullo una maduixa. Vermella. Sucosa. Dolcíssima.

* * *
Aquest home és el tiet de la meva dona, té 35 anys i la cara com un cromo. Talls i bonys pertot arreu, vestigis d'una vida que no ha estat senzilla. Però si el mires als ulls, sembla un nen que acabi de robar caramels i que sap que l’enxamparan.

* * *

Quantes vides al llarg de la història no han canviat de rumb durant una escala en un gran viatge? Quines felices casualitats es perden les nostres existències rectilínies per culpa de l’eficàcia creixent dels transports? Després de set hores d’espera estèril a Vnukovo, el meu avió creua l’Europa de l’Est i dues zones horàries, camí de Berlín. Em sento exultant d’alegria perquè torno a casa, a la meva vida quotidiana, i això és una gran notícia. I, mentrestant, em vaig tornant més i més nòmada. Fi del viatge. Si ho podeu evitar, no aneu a Sibèria; esteu avisats.

Brave little Yulka

Strawberry Fields in Bolshoi Atmas

06 de setembre 2005

Kalatxinsk

A l’aeroport de Krasnojarsk, la guàrdia de seguretat em mira amb ulls d’inquisidora quan trec un llibret de la butxaca; me’l pren amb suspicàcia medieval i el fulleja, no fos cas que entre pàgina i pàgina hi hagués un arma de destrucció massiva. Paradoxes, paradoxes.
Kalatxinsk és una ciutat petita pel que fa a dimensions, però un poble pel que fa a estructura i aspecte. No té ni hotels, ni restaurants, ni enllumenat públic, ni pràcticament carrers cimentats. Per arribar-hi, però, cal primer sortir d’Omsk. Haver de viure a Omsk és quelcom que no desitjaria ni al meu pitjor enemic: la pol·lució atmosfèrica és insuportable, un núvol de pols i gasos de combustió flota sobre els edificis ruïnosos, apedaçats amb xapa ondulada i plàstics. El taxi que agafem a l’aeroport, un lada en un estat lamentable, fa pudor de querosé; els seients son bruts, pels forats en surt l’escuma verda i se’m claven les molles del respatller a l’esquena. Sortint de la ciutat passem pel costat d’una presó: no vull ni imaginar-me com deuen ser les presons a Rússia, sobretot tenint en compte les condicions en què viu la gent lliure. Això de lliure, esclar, és un dir perquè, ¿s’és lliure si un té el dret teòric de viure com vol però no la manera d’aconseguir els mitjans que li permetin ni tan sols emigrar si així ho desitja? Travessem diversos camps de conreu i poblets, avancem tractors i carros tirats per cavalls i rucs que semblen sortits d’un altre segle. Al costat d’un llac on hi ha un grup d’homes banyant-se, hi ha també un avió enorme i mig tombat, aparentment abandonat al mig d’un camp de pastura. Som relativament a prop de l’aeroport, però no entenc com aquest trasto ha acabat anant a petar aquí.
A Kalatxinsk dormirem a casa d’uns coneguts. Són una família benestant, com a mínim per als estàndards locals: el pare és un home agradabilíssim que treballa com a director de l’oficina local d’Hisenda i la mare fa d’economista a l’empresa privada. El primer que ens diu la dona després de donar-nos la benvinguda és que està rendida de tant treballar i que tan de bo tornés el comunisme. La família la completen dos fills de 17 i 23 anys i una àvia. L’àvia, que en realitat és la tia de la mare, té ascendència alemanya; la família va arribar a Rússia quan, a les darreries del segle XVIII, Caterina la Gran va invitar els europeus a colonitzar Rússia. Els alemanys van començar fundant assentaments a les ribes del riu Volga i poc a poc van anar-se integrant a la societat russa i disseminant-se per tot el país. Això sí, van conservar la llengua durant diverses generacions fins al punt que no només l’àvia entén i parla l'alemany, sinó també la seva neboda amb qui, per tant, puc comunicar-me. ¡Quin descans! Amb tot, l’àvia ens diu que el rus és molt més bonic i que l’alemany no vol ni sentir-lo parlar. Aquesta velleta adorable va treballar durant molts anys en una fàbrica de cervesa, on cada dia havia de fer un glop de més de 100 ampolles per comprovar que la remesa tenia l’acidesa i el grau necessari. Segurament per això es conserva tan flamenca a pesar de l’avançada edat, un luxe pot corrent per aquests verals.
Els fills, l’Andrej i en Sasha, són dos xicots ferms i de bona pasta. De fet, hom s’adona de seguida que aquesta és una família feliç. Abans de sopar els dos nois ens criden: ens volen ensenyar una cosa. Ens duen a una habitació exterior i, orgullosíssims, obren dos pots d’aquests grossos i metàl·lics que es fan servir a les granges per emmagatzemar i transportar llet, i que segur que tenen un nom. Però a dins no hi ha llet, sinó mel. “De les nostres abelles”, puntualitza l’Andrej. Els hauríeu hagut de veure, escortant els pots a banda i banda, talment com si fossin un trofeu de caça.
L’Andrej treballa d’informàtic a Hisenda, amb son pare, i té un ordinador a casa. Jo em deleixo per canviar la música del reproductor d’mp3 (fa una setmana que sento la mateixa) i li demano si a l’ordinador hi té port USB. Se m’acut que segurament no deu tenir gaire oportunitats d’aconseguir música i li dic també que, si vol, pot gravar-se alguns discos. Ell diu que d’acord, que mai està de més ampliar la col·lecció, i que si vull em pot gravar també algun CD. Angelet, penso. I potser m’ho llegeix a la mirada perquè de seguida afegeix: “tinc més d’un Terabyte de cançons”. La veritat és que ell descarta la major part de la música que li ofereixo i que jo vinc amb un CD ple de bona música. Prejudicis, prejudicis.
Més tard, mentre fem el llit al terra del menjador, veig un tros d’una pel·li americana on surt en Sergi López doblat al rus. Té collons la cosa, penso: venir fins a Sibèria per veure un vilanoví per la tele. El doblatge a Rússia mereix una menció especial. Moltes pel·lícules estan doblades per una sola veu, que fa tots els papers de l’auca i que no entona, sinó que es limita a llegir. D’altres en tenen dues o tres que es reparteixen els papers segons siguin masculins o femenins, però en tots cas no ho fan sincronitzadament, sinó que primer se sent la versió original i després la traducció a més volum a sobre, com si fossin documentals d’animals. Només les pel·lis més noves gaudeixen d’un doblatge convencional, i encara no pas totes.
En fi, la nit és un infern de mosquits sobre un terra dur. Dormo poc i malament i somio en exàmens de matemàtiques, que és el que solc somiar quan estic neguitós.

L’endemà al matí visitem la babuschka de la meva dona i em convenço per la força de la suggestió que el cas no és tan greu. És cert: la dona viu molt sola i està fotuda, no pot sortir de casa i pateix tota la resta de calamitats que ja vaig exposar al post anterior (i les que em callo) i, a més a més, l’estat passable del pis es deu només al fet que la meva sogra se’ns ha avançat una setmana i ha netejat a fons. Ara bé: m’expliquen que la majoria de pisos de la ciutat no tenen aigua corrent ni lavabo, de manera que els seus inquilins han de carretejar galledes amunt i avall. Dit d’una altra manera, aquesta vida miserable i degradant és pràcticament el millor que una dona vella pot aconseguir en aquesta ciutat.
Després de dinar un deliciós borschch autèntic, fet amb ingredients de la terra, pugem al cotxe dels nostres hostes i ens dirigim als afores, a veure la meravella. Ens aturem davant d’uns magatzems, al costat d’un llac. A l’edifici on tenen el taller hi ha també un club de motociclisme. Entrem al taller i no cal buscar gaire, perquè la meravella penja del sostre. Dit ras i curt: aquesta família porta diversos anys construint un avió. Es tracta d’una rèplica d’un avió rus biplaça, de la Segona Gerra Mundial. De moment existeix la carcassa (de fusta), el motor i l’hèlix. Els queda molta feina per fer, però diria que ja els agrada. De fet, bona part de la vida familiar gira al voltant d’aquest projecte i em fa l’efecte que el dia que l’acabin en començaran un altre. Construir un avió em sembla una manera meravellosa d’omplir de sentit una vida que, d’una altra manera, seria força ensopida.
Demà marxarem a Bolshoi Atmas, on batega dèbil el cor de la Rússia rural i veritable.

27 d’agost 2005

Siberian landscape

Maliy Atmas, Siberia

24 d’agost 2005

De Krasnojarsk a Kalatxinsk via Omsk

En aquest país la pudor de pixats i de podrit et sorprèn cada vegada, pels carrers, a l’aeroport on hem esperat el nostre vol asseguts en cadires plegables, de fusta, o dins d’aquest avió, on hi fa tanta calor com en una banya, que és com anomenen les saunes en aquest país. Les hostesses, un cop més, ens tracten com si nosaltres fóssim bestiar i elles grangeres, o com si nosaltres fóssim presos jueus i elles unes no tan joves pioneres de les SS que custodien d’aquest tètric tren a Buchenwald. Però no, és un tètric avió i, amb sort, ens deixarà a Omsk d’aquí a dues hores. Serveis tercermundistes a preus occidentals, benvinguts al fascinant món del transport aeri a Rússia. Monopolis que van ser comunistes i que ara pertanyen a l’empresa privada. Quin país.
Ahir a la nit, per acomiadar-me de Krasnojarsk, vaig tornar del centre a l’hotel a peu. Abans, però, vam sopar amb un grup d’antics llicenciats en química de la promoció del 75. Avui volten tots la cinquantena. Aquests homes i dones estaven cridats a fornir la mare Rússia de coneixement, a ocupar llocs de prestigi dins del partit i dins de les fàbriques, a una vida dedicada a la ciència. Aquests homes i dones havien d’engruixir les files de la intelligentsia. Davant meu, en aquest restaurant llòbreg, seu en Samòtxik. En Samòtxik era l’alumne més brillant de la seva promoció. Diu que un dia, fent un experiment a la seva habitació, va fer explotar totes les finestres, però que era un estudiant brillant. En Samòtxik parla poc, té un ull que mira contra el govern i l’altre que hi veu poc. En Samòtxik guanya 5.000 rubles al mes; 5.000 rubles son poc més de 150 euros. En Samòtxik és alcohòlic. Ahir a la nit, en arribar a casa, va adonar-se que havia perdut les claus i va dormir al replà. Quan s’ha llevat avui al matí s’ha adonat que li havien robat la cartera amb tots els documents. I també que no havia tancat la porta amb clar en marxar i que només l’hauria hagut d’empènyer per entrar al pis. En Samòtxik ens ho explica i riu, i quan riu ensenya dues dents d’or. La dona que té a la seva dreta riu també i n’ensenya tres. Aquests homes cultivats van trobar-se un bon dia amb el seu destí a les mans i, ves quines coses, no van saber què fer-ne. En part perquè per aquestes latituds no hi ha gran cosa a fer, és cert, però en part també perquè després de tant de temps de viure una vida pautada, sota les faldilles de la mare-estat, es veu que la capacitat d’iniciativa s’atrofia. Abans era molt més fàcil, m’expliquen: sabies que només havies de ser bo, no queixar-te, estudiar i treballar, i que ells s’ocupaven de que tinguessis una feina adient a les teves capacitats, un sou adient a les teves necessitats i una habitació en un pis compartit. De res. I evidentment que hi havia excepcions, que hi havia persones que eren més iguals que les altres i vivien molt millor, però d’això tu no n’havies de fer res. Però, ¿i ara? ¿Què en fem de la llibertat? Francament (estalínicament, en rus, ¿o serà potser putínicament?), no sé què dir-los, m’arronso d’espatlles, aclaparat, i ara em direu cínic però, així que veig l’oportunitat, m’esquitllo fora d’aquest restaurant i fujo cap a l’hotel. Adéu, intelligentsia; do svidaniya.
A l’avinguda de Karl Marx, a una de les tapadores del clavegueram n’hi falta la meitat. Ho descobreixo quan ja he passat de llarg, per poc, i mentre dono gràcies a les forces que vetllen tant i tan bé per mi, calculo a ull que pel forat que queda hi cabria perfectament la roda d’un cotxe. No sé quant de temps deu fer que està així, però per si de cas preparo la càmera i em disposo a fotografiar l’accident. Mentre espero intento imaginar-me la cara de perplexitat del secretari del jutjat quan un pobre home li digui que vol denunciar l’ajuntament perquè ha tingut un accident per culpa d’una claveguera que no estava tapada. A tots aquests que posen el crit al cel quan Blair tria aliar-se amb els Estats Units però callen quan Schröder i Chirac li fan reverències a Putin i, a sobre, tenen la barra de dir-se progressistes els enviava jo a viure un parell d’anys envoltats del progrés rus, vacances amb no-res pagat i sense visat per sortir del país (va, valents) a la querosènica ciutat fantasma de Krasnojarsk. ¿Voluntaris? Però el temps passa, els cotxes passen i ningú no cau a la trampa. Penso que potser l’ajuntament ha enviat una carta a tots els conductors avisant-los. És clar, segur que és això.
Són quarts d’onze de la nit i és de dia. Travesso el riu per un pont llarguíssim, al costat de la carretera per on els autobusos de línia van deixant el seu rastre de fum i pudors. A mà dreta tinc una posta de sol magnífica i, no obstant, m’aturo al centre del pont i em pregunto quina deu ser la taxa de suïcidis a Sibèria. A l’hivern. Quan fa trenta graus sota zero i la calefacció (¡prosti moy drug!) no funciona. Quan a fora fa tres mesos que neva i ets una vella que no pot sortir de casa perquè vius en un tercer pis sense ascensor i estàs malalta i no pots baixar les escales. Quan a fora fa tres mesos que neva i no necessites una nevera, no tant perquè el balcó sigui ja prou fred com perquè, de fet, pràcticament no sabries què posar-hi, en una nevera. Quan a fora fa tres mesos que neva i tu fa tres mesos que no et dutxes perquè de la mateixa manera que les cames no et permeten baixar les escales, tampoc no et permeten entrar a la banyera. I quan, a pesar de tot això, reses perquè no passi res, perquè saps que el més fàcil que pot passar és que el teu fillastre torni a casa, t’atonyini i et robi el que pugui trobar de valor al pis per canviar-ho per alcohol.
Si ets aquesta vella, pot ser que siguis l’àvia de la meva dona.
D’aquí a cinc hores la coneixeré. A casa seva, a la ciutat de Kalatxinsk, parada del Transsiberià.

22 d’agost 2005

Beauty never dies is a lie, is a lie

So I told the dragonfly:
«Fly for me, will you, my psychedelic beauty?»
«First teach me how to read», replied she.
«Ok, look: this is a sign...»

19 d’agost 2005

la pacient espera dels infants

Little Yulka waits in the bus while the grown-ups bury a man, in the cementery of Bolshoi Atmas. Death only levels us all if life has previously given us the chance to stand out. No, it's not that; what i mean to say is: how can i understand the death in a place where i can hardly understand life?
* * *
La petita Yulka espera a dins l'autobús mentre els adults enterren un home, al cementiri de Bolshoi Atmas. La mort només ens iguala a tots si, prèviament, la vida ens ha ofert l'oportunitat de diferenciar-nos. No, no és això; el que vull dir és: com puc entendre la mort en un lloc on em costa tant entendre la vida?

17 d’agost 2005

the two ways of fear

bolshoi atmas, siberia