21 de novembre 2005


napoli 3.0

Després d’un munt d’hores caminant, badant i fent clic-clic, m’assec a llegir en Sòria i a aprofitar les darreres hores de sol al banc d’una plaça. A la meva dreta hi ha un home que fulleja el diari i a la meva esquerra dues senyores que volten passivament la cinquantena. De sobte se’ls acosta un marrec demanant diners; una de les dones li pregunta per què els vol, i el xaval li contesta que per a una cocacola; mentrestant, la mare del noi s'ho mira uns metres més enllà. La dona li dóna un grapat de xavalla amb gest diacrític i comença a explicar-li al noi de la meva dreta que tots els pobres van sempre a demanar-li quartos a ella, i és cert: als dos homes, el xaval (que sospito que deu ser albanès), ens ha ignorat sobiranament; sap el que es fa. La dona continua dient que en una ocasió un noi li va explicar que no havia aconseguit fer vint euros i que els seus pares li clavarien una pallissa quan tornés a casa, i que li havia demanat si podia anar a dormir a casa seu. L’home de la meva dreta, que ja ha plegat el diari i que es revela com un d’aquestes espècimens de conversador tan curiosos que intenten acabar sempre les frases dels seus interlocutors, aviat li dóna corda i tots plegats es posen a xerrar animadament, de manera que em veig obligat a donar per fracassats els meus intents lectors i a concentrar-me exclusivament en els fotosintètics. De la plaça on sóc se’n diu Plaça del Plebiscit i prop d’aquí hi ha la columna dedicada als màrtirs de la sublevació contra els Borbons. Encara que tendeixin a brutejar i que no em deixin llegir tranquil, aquests napolitans, que tant van fer (segons sembla, ¿què em sé jo, les coses?) perquè aquest país sigui avui una república, em resulten simpàtics, què voleu que us hi digui.


No cal passar gaire estona a Nàpols per adonar-se que aquesta ciutat viu de cul al mar (tal com durant molts anys va fer Vilanova, i per això l’edifici de l’ajuntament mira a muntanya). Hom pot caminar durant una hora pel passeig marítim i no veure el mar ni per casualitat: hi ha reixes, hi ha els edificis portuaris, les drassanes, magatzems, duanes, més reixes...


La cerca obstinada de l’aigua té, això sí, la recompensa de veure diverses parelles lliurades a aquesta modalitat amatòria que anomenarem el “petó napolità”. La primera dificultat de l’empresa rau en l’impacte de les ulleres de macarra xusquero d’ell contra les ulleres de noia-amb-globus-d’heli-que-canta-a-la-MTV d’ella. Superat aquest primer moment delicat, el segon impàs és aconseguir l’acoblament de la part superior de dues formes oblongues: sigui per la lassagna de la mamma, sigui perquè aquí ningú no va en bici, el cert és que la joventut napolitana es desenvolupa amb una generositat lipídica que servidor no ha observat a cap altra ciutat europea. Un cop aconseguit el fet, és clar, es tracta d’arrapar-se molt fort, com si l’altre volgués fugir (que no fóra gens estrany) i, last but not least, encastar la llengua (ep, m’imagino!) gargamella avall, fins la boca de l’esòfag de la parella.


Finalment, però, la meva obstinació em du a reeixir (que no és un poble) i arribo davant del mar. Bé, no exactament: entre el passseig i el mar hi ha encara un dic de pedrots immensos que frustra qualsevol possibilitat d’una platja. Estic encara intentant pair la meva decepció quan un home, que sens dubte ha captat el meu interès, se’m planta al davant i amb un gest ampli, exclama: ¡Ah, il mare de Napoli! Jo no me’n sé estar, i em sap greu admetre-ho perquè el pobre home tampoc en tenia la culpa, però amb una mirada de gairell no puc evitar respondre-li, en catalana llengua: sí, molt bé, però i la platja? No, clar, diu ell replegant el gest, de platja no n’hi ha. No és la primera vegada que em sembla intuir que aquests napolitans són una gent de bastant bon conformar.


Més tard, ja al llit de l’hotel, tinc una d’aquelles idees que un dia m’han de fer milionari, però que de moment ofereixo de franc: el proper Grand Theft Auto s’ha d’ambientar a Nàpols. Els carrerons i les motos exigirien una habilitat prodigiosa al volant i la camorra donaria molt de joc.


vesuvi amb nuvolet vist des de nàpols

4 comentaris:

Myrddin ha dit...

Fantàstiques les fotos, com sempre.

Salut!

ea! ha dit...

una crònica evocadora perquè sí

met ha dit...

(Foto) Saber captar el moment en què la llum llampega entre colors. Quin temps hi fa a Nàpols?

litoschka ha dit...

Met, aquesta crònica és en diferit, com pràcticament totes les cròniques de viatge d'aquest bloc. Vaig ser a Nàpols la segona setmana de novembre i hi feia un temps esplèndid, sol cada dia i força calor. De fet, com ja explicaré en un dels propers posts, vaig arribar-me a banyar al mediterrani en ple mes de novembre. Una setmana més tard de posar-me en remull, de nou a Berlín, queien les primeres neus de l'any...