30 de setembre 2005

burn to shine

berlin

29 de setembre 2005

Magnum in Motion

Avui us recomano vivament que visiteu Magnum in Motion, un esplèndid recull de reportatges de l’agència Magnum, al qual he arribat via Vilaweb. Mentre els vaig veient, va prenent cada vegada més cos la idea que he de fer un pensament, acabar de desplegar les ales, espolsar-me la por i llançar-me de cap al món del fotoperiodisme.

28 de setembre 2005

music of the soul

berlin-kobenhavn

wenn das leben seinen weg findet

an der köpenicker straße, berlin

23 de setembre 2005

the rich and the others

berlin, germany

fugue

berlin, germany

22 de setembre 2005

let's

21 de setembre 2005

the exquisite charm of the aging

saint petersburg, russia

casualitats

De vegades hi ha casualitats tan extraordinàries que resulta difícil atribuir-les al mer atzar. Fa uns dies, en un comentari d’aquest blog, l’Eliot em va recomanar la lectura (entre d’altres) de Paul Theroux; tal com li vaig prometre, vaig anar a la biblioteca i vaig endur-me’n Fresh Air Fiend, Travel Writings 1985-2000. Uns dies més enrere, mentre em trobava encara immers a la bombolla moscovita, en Marc m’havia parlat molt bé del llibre La lentitud del mar, de l’Enric Sòria. Aquest dissabte, finalment, vaig decidir encetar-los tots dos, quasi simultàniament. Quina és la probabilitat estadística que dos llibres que comencem el mateix dia s’obrin amb la mateixa cita? Jo més aviat em decanto per un error de màtrix: aquestes coses no passen. En tot cas, com que la cita és bona us la copio aquí:

Un hombre se propone la tarea de dibujar el mundo. A lo largo de los años
puebla un espacio con imágenes de provincias, de reinos, de montañas, de bahías,
de naves, de islas, de peces, de habitaciones, de instrumentos, de
astros, de caballos y de personas. Poco antes de morir, descubre que ese
paciente laberinto de líneas traza la imagen de su cara.

Jorge Luís Borges, El hacedor

No cal que digui que, per si de cas és una senyal del més enllà, poso el llibre de Borges també a la llista…

20 de setembre 2005

Young man - A portrait

Bolshoi Atmas, Siberia

17 de setembre 2005

Bolshoi Atmas i final

Marxem de Krasnojarsk al matí, en taxi. Abans, però, els nostres hostes ens fan regals: una matrícula russa antiga i una trentena de pins de l’època comunista; medalles als pioners, condecoracions per mèrits en el treball, premis de competicions esportives, pins commemoratius de les olimpíades de Moscou, del llançament de l’Sputnik i del seixantè i setantè aniversari de l’«adveniment» del comunisme... Ens els donen un a un i ens expliquen el significat de cadascun; és poc menys que un recorregut per tota una vida. Jo sé que, un cop arribi a casa, es rovellaran en algun calaix oblidat, però també sé que seria una descortesia rebutjar-los. Els regalo el pin de l'estelada que duc a la motxilla i el fill petit se'l posa de seguida, tot content. Ens acompanyen fins el taxi. Ens abracen. Ens diuen que tornem aviat. Que ha estat un plaer conèixe’m. Ens diuen adéu fins que el cotxe es perd de vista. Costa d’entendre què significa per a aquesta gent la nostra visita; la seva hospitalitat i generositat sobten més encara pel fet que vénen d’algú que posseeix tan poc. Passem a acomiadar-nos de l’àvia, però la pobra dona es queda asseguda al sofà menjant un plàtan, cavil·lant les seves coses, amb l’aire absent de les primeres etapes de l’Alzheimer, i no ens diu ni adéu. Deixen una dona que hi anirà dos cops per setmana a vetllar que no li falti de res, a netejar-la i a fer-li companyia. Amb tot, saben que no trigarà gaire a dir que plega: ha passat tantes vegades ja que la notícia seria que aquesta aguantés el temperament de la babuschka. Veurem.

El trajecte en cotxe fins a Bolshoi Atmas dura poc més de dues hores per una carretera estreta i mal asfaltada. Poc abans d’entrar al poble, un cartell ens anuncia que ens trobem a 15 quilòmetres de la frontera amb el Kazakhstan. Quan arribem no surt ningú a rebre’ns, però tinc la sensació que hi ha ulls rere totes les finestres. Al poble hi viuen unes dues-centes persones. Les cases, petites, d’una sola planta, pintades de colors cridaners i amb moltes flors al jardí, es distribueixen regularment en una estructura urbana organitzada al voltant de dos carrers principals que discorren paral·lelament i un altre de menor que els creua transversalment. Al poble hi ha dues botigues, una pudenta fàbrica de mantega, cap església i molts edificis en ruïnes. Van pertànyer als kolkhosen o sovkhosen, l’organització col·lectiva de l’era comunista, i avui són només cadàvers muts d’una època que, com a mínim aquí, va ser millor: els antics estables comunitaris, l’antiga estació d’autobusos, els antics banys públics... Amb la desaparició de tots aquests elements de cohesió social ha desaparegut també en gran mesura la sensació de pertinença a una comunitat. Per als qui viuen les dures condicions de l’estepa russa, perduts enmig d’aquest no-res absolut i aïllats del món, ha estat una mala notícia. La vida s’ha anat degradant fins a convertir-se en mera subsistència. L’únic que frena la migració en massa del jovent a la gran ciutat (Omsk, en aquest cas: ja m'explicareu si no n'hi ha per posar-se a plorar) són les limitacions econòmiques per dur-la a terme. La gent aquí no només és molt pobra, sino que no té esma per fer la vida més habitable: neveres mig buides, ampits plens de mosques, vives i mortes, sostres apedaçats amb xapa metàl·lica, sabates sargides de qualsevol manera, taules amb tovalles brutes i foradades per burilles mal apagades...

En Siroja és el cosí de la meva dona. Té 25 anys i està casat des d’en fa cinc. La seva dona pertany a una família benestant (és un dir) del poble; la noia té un defecte a les cames i ranqueja. Tenen dos fills i la Yulka, que té cinc anys i és la gran, ha heretat el defecte i també camina malament, de manera que quan corre sembla que faci marxa atlètica. Els pares de la noia van regalar-li al Siroja un cotxe i els van regalar també la casa on viuen i on dormirem les tres nits que passarem al poble. És una de les poques cases amb lavabo interior; la resta d’habitants del poble fan servir una cabana de fusta a l’exterior amb un forat a terra, també a l’hivern, quan hi ha un metre de neu i trenta graus sota zero. En Siroja treballa al camp i cada divendres condueix fins a Maliy Atmas, s’emborratxa i se’n va al llit amb alguna de les noies del poble. Tot això ens ho explica ell mateix. Davant de la seva dona.

* * *

He creuat camps a través amb el sol a l’esquena i la meva ombra projectant-se sobre les pastures, mentre les llagostes i les papallones fugen espaordides de les rodes de la meva bicicleta. Fins on abasta la vista no hi ha una ànima, només la línia elèctrica. Al poble enterren un home. Escolto extasiat el nou disc de Coldplay mentre la meva ombra s’allargassa amb el sol matinal de juliol per l’estepa siberiana. Les meves sabates s’amaren de rosada i els corbs creuen els camps en bandada. El fet de saber que hi ha avions que em tornaran a casa, al món civilitzat, és l’únic que em refrena de posar-me a pedalar carretera enllà fins que les cames en diguin prou. A la botiga del poble, la venedora fa comptes amb un àbac. Jo sóc un home de ciutat, no puc fer-hi més, i aquestes coses m’admiren i em deprimeixen a parts iguals. Miro enrere i no veig el meu rastre travessant els camps, sóc incapaç de traçar el meu camí, i no sé si això m’agrada o no. Sóc un home tan incomplert, tan per fer! Un petit saltamartí ha creuat tot el camp enfilat al quadre de la bicicleta. El món és dels valents, fins i tot entre els insectes. Em pregunto perquè en Miquel Calçada no ha vingut fins aquí, a buscar catalans. Ei, company, som-hi!

* * *
Ajagut al mig d’un prat, a mitja tarda, mentre els homes recullen bales de fenc i les dones recol·lecten maduixes silvestres, llegint The Fight Club. Els núvols travessen el cel i, per sobre de la música de The Kills, sento tots els grills i les llagostes de Sibèria acostant-se’m per l’esquena amb les seves serres i antenes, amb traïdoria, però aquest moment és massa intens per preocupar-me per foteses. Em faria una foto però m’estimo més quedar-me’l per a mi sol. Allargo el braç amb indolència i recullo una maduixa. Vermella. Sucosa. Dolcíssima.

* * *
Aquest home és el tiet de la meva dona, té 35 anys i la cara com un cromo. Talls i bonys pertot arreu, vestigis d'una vida que no ha estat senzilla. Però si el mires als ulls, sembla un nen que acabi de robar caramels i que sap que l’enxamparan.

* * *

Quantes vides al llarg de la història no han canviat de rumb durant una escala en un gran viatge? Quines felices casualitats es perden les nostres existències rectilínies per culpa de l’eficàcia creixent dels transports? Després de set hores d’espera estèril a Vnukovo, el meu avió creua l’Europa de l’Est i dues zones horàries, camí de Berlín. Em sento exultant d’alegria perquè torno a casa, a la meva vida quotidiana, i això és una gran notícia. I, mentrestant, em vaig tornant més i més nòmada. Fi del viatge. Si ho podeu evitar, no aneu a Sibèria; esteu avisats.

Brave little Yulka

Strawberry Fields in Bolshoi Atmas

06 de setembre 2005

Kalatxinsk

A l’aeroport de Krasnojarsk, la guàrdia de seguretat em mira amb ulls d’inquisidora quan trec un llibret de la butxaca; me’l pren amb suspicàcia medieval i el fulleja, no fos cas que entre pàgina i pàgina hi hagués un arma de destrucció massiva. Paradoxes, paradoxes.
Kalatxinsk és una ciutat petita pel que fa a dimensions, però un poble pel que fa a estructura i aspecte. No té ni hotels, ni restaurants, ni enllumenat públic, ni pràcticament carrers cimentats. Per arribar-hi, però, cal primer sortir d’Omsk. Haver de viure a Omsk és quelcom que no desitjaria ni al meu pitjor enemic: la pol·lució atmosfèrica és insuportable, un núvol de pols i gasos de combustió flota sobre els edificis ruïnosos, apedaçats amb xapa ondulada i plàstics. El taxi que agafem a l’aeroport, un lada en un estat lamentable, fa pudor de querosé; els seients son bruts, pels forats en surt l’escuma verda i se’m claven les molles del respatller a l’esquena. Sortint de la ciutat passem pel costat d’una presó: no vull ni imaginar-me com deuen ser les presons a Rússia, sobretot tenint en compte les condicions en què viu la gent lliure. Això de lliure, esclar, és un dir perquè, ¿s’és lliure si un té el dret teòric de viure com vol però no la manera d’aconseguir els mitjans que li permetin ni tan sols emigrar si així ho desitja? Travessem diversos camps de conreu i poblets, avancem tractors i carros tirats per cavalls i rucs que semblen sortits d’un altre segle. Al costat d’un llac on hi ha un grup d’homes banyant-se, hi ha també un avió enorme i mig tombat, aparentment abandonat al mig d’un camp de pastura. Som relativament a prop de l’aeroport, però no entenc com aquest trasto ha acabat anant a petar aquí.
A Kalatxinsk dormirem a casa d’uns coneguts. Són una família benestant, com a mínim per als estàndards locals: el pare és un home agradabilíssim que treballa com a director de l’oficina local d’Hisenda i la mare fa d’economista a l’empresa privada. El primer que ens diu la dona després de donar-nos la benvinguda és que està rendida de tant treballar i que tan de bo tornés el comunisme. La família la completen dos fills de 17 i 23 anys i una àvia. L’àvia, que en realitat és la tia de la mare, té ascendència alemanya; la família va arribar a Rússia quan, a les darreries del segle XVIII, Caterina la Gran va invitar els europeus a colonitzar Rússia. Els alemanys van començar fundant assentaments a les ribes del riu Volga i poc a poc van anar-se integrant a la societat russa i disseminant-se per tot el país. Això sí, van conservar la llengua durant diverses generacions fins al punt que no només l’àvia entén i parla l'alemany, sinó també la seva neboda amb qui, per tant, puc comunicar-me. ¡Quin descans! Amb tot, l’àvia ens diu que el rus és molt més bonic i que l’alemany no vol ni sentir-lo parlar. Aquesta velleta adorable va treballar durant molts anys en una fàbrica de cervesa, on cada dia havia de fer un glop de més de 100 ampolles per comprovar que la remesa tenia l’acidesa i el grau necessari. Segurament per això es conserva tan flamenca a pesar de l’avançada edat, un luxe pot corrent per aquests verals.
Els fills, l’Andrej i en Sasha, són dos xicots ferms i de bona pasta. De fet, hom s’adona de seguida que aquesta és una família feliç. Abans de sopar els dos nois ens criden: ens volen ensenyar una cosa. Ens duen a una habitació exterior i, orgullosíssims, obren dos pots d’aquests grossos i metàl·lics que es fan servir a les granges per emmagatzemar i transportar llet, i que segur que tenen un nom. Però a dins no hi ha llet, sinó mel. “De les nostres abelles”, puntualitza l’Andrej. Els hauríeu hagut de veure, escortant els pots a banda i banda, talment com si fossin un trofeu de caça.
L’Andrej treballa d’informàtic a Hisenda, amb son pare, i té un ordinador a casa. Jo em deleixo per canviar la música del reproductor d’mp3 (fa una setmana que sento la mateixa) i li demano si a l’ordinador hi té port USB. Se m’acut que segurament no deu tenir gaire oportunitats d’aconseguir música i li dic també que, si vol, pot gravar-se alguns discos. Ell diu que d’acord, que mai està de més ampliar la col·lecció, i que si vull em pot gravar també algun CD. Angelet, penso. I potser m’ho llegeix a la mirada perquè de seguida afegeix: “tinc més d’un Terabyte de cançons”. La veritat és que ell descarta la major part de la música que li ofereixo i que jo vinc amb un CD ple de bona música. Prejudicis, prejudicis.
Més tard, mentre fem el llit al terra del menjador, veig un tros d’una pel·li americana on surt en Sergi López doblat al rus. Té collons la cosa, penso: venir fins a Sibèria per veure un vilanoví per la tele. El doblatge a Rússia mereix una menció especial. Moltes pel·lícules estan doblades per una sola veu, que fa tots els papers de l’auca i que no entona, sinó que es limita a llegir. D’altres en tenen dues o tres que es reparteixen els papers segons siguin masculins o femenins, però en tots cas no ho fan sincronitzadament, sinó que primer se sent la versió original i després la traducció a més volum a sobre, com si fossin documentals d’animals. Només les pel·lis més noves gaudeixen d’un doblatge convencional, i encara no pas totes.
En fi, la nit és un infern de mosquits sobre un terra dur. Dormo poc i malament i somio en exàmens de matemàtiques, que és el que solc somiar quan estic neguitós.

L’endemà al matí visitem la babuschka de la meva dona i em convenço per la força de la suggestió que el cas no és tan greu. És cert: la dona viu molt sola i està fotuda, no pot sortir de casa i pateix tota la resta de calamitats que ja vaig exposar al post anterior (i les que em callo) i, a més a més, l’estat passable del pis es deu només al fet que la meva sogra se’ns ha avançat una setmana i ha netejat a fons. Ara bé: m’expliquen que la majoria de pisos de la ciutat no tenen aigua corrent ni lavabo, de manera que els seus inquilins han de carretejar galledes amunt i avall. Dit d’una altra manera, aquesta vida miserable i degradant és pràcticament el millor que una dona vella pot aconseguir en aquesta ciutat.
Després de dinar un deliciós borschch autèntic, fet amb ingredients de la terra, pugem al cotxe dels nostres hostes i ens dirigim als afores, a veure la meravella. Ens aturem davant d’uns magatzems, al costat d’un llac. A l’edifici on tenen el taller hi ha també un club de motociclisme. Entrem al taller i no cal buscar gaire, perquè la meravella penja del sostre. Dit ras i curt: aquesta família porta diversos anys construint un avió. Es tracta d’una rèplica d’un avió rus biplaça, de la Segona Gerra Mundial. De moment existeix la carcassa (de fusta), el motor i l’hèlix. Els queda molta feina per fer, però diria que ja els agrada. De fet, bona part de la vida familiar gira al voltant d’aquest projecte i em fa l’efecte que el dia que l’acabin en començaran un altre. Construir un avió em sembla una manera meravellosa d’omplir de sentit una vida que, d’una altra manera, seria força ensopida.
Demà marxarem a Bolshoi Atmas, on batega dèbil el cor de la Rússia rural i veritable.