Bolshoi Atmas i final

Marxem de Krasnojarsk al matí, en taxi. Abans, però, els nostres hostes ens fan regals: una matrícula russa antiga i una trentena de pins de l’època comunista; medalles als pioners, condecoracions per mèrits en el treball, premis de competicions esportives, pins commemoratius de les olimpíades de Moscou, del llançament de l’Sputnik i del seixantè i setantè aniversari de l’«adveniment» del comunisme... Ens els donen un a un i ens expliquen el significat de cadascun; és poc menys que un recorregut per tota una vida. Jo sé que, un cop arribi a casa, es rovellaran en algun calaix oblidat, però també sé que seria una descortesia rebutjar-los. Els regalo el pin de l'estelada que duc a la motxilla i el fill petit se'l posa de seguida, tot content. Ens acompanyen fins el taxi. Ens abracen. Ens diuen que tornem aviat. Que ha estat un plaer conèixe’m. Ens diuen adéu fins que el cotxe es perd de vista. Costa d’entendre què significa per a aquesta gent la nostra visita; la seva hospitalitat i generositat sobten més encara pel fet que vénen d’algú que posseeix tan poc. Passem a acomiadar-nos de l’àvia, però la pobra dona es queda asseguda al sofà menjant un plàtan, cavil·lant les seves coses, amb l’aire absent de les primeres etapes de l’Alzheimer, i no ens diu ni adéu. Deixen una dona que hi anirà dos cops per setmana a vetllar que no li falti de res, a netejar-la i a fer-li companyia. Amb tot, saben que no trigarà gaire a dir que plega: ha passat tantes vegades ja que la notícia seria que aquesta aguantés el temperament de la babuschka. Veurem.

El trajecte en cotxe fins a Bolshoi Atmas dura poc més de dues hores per una carretera estreta i mal asfaltada. Poc abans d’entrar al poble, un cartell ens anuncia que ens trobem a 15 quilòmetres de la frontera amb el Kazakhstan. Quan arribem no surt ningú a rebre’ns, però tinc la sensació que hi ha ulls rere totes les finestres. Al poble hi viuen unes dues-centes persones. Les cases, petites, d’una sola planta, pintades de colors cridaners i amb moltes flors al jardí, es distribueixen regularment en una estructura urbana organitzada al voltant de dos carrers principals que discorren paral·lelament i un altre de menor que els creua transversalment. Al poble hi ha dues botigues, una pudenta fàbrica de mantega, cap església i molts edificis en ruïnes. Van pertànyer als kolkhosen o sovkhosen, l’organització col·lectiva de l’era comunista, i avui són només cadàvers muts d’una època que, com a mínim aquí, va ser millor: els antics estables comunitaris, l’antiga estació d’autobusos, els antics banys públics... Amb la desaparició de tots aquests elements de cohesió social ha desaparegut també en gran mesura la sensació de pertinença a una comunitat. Per als qui viuen les dures condicions de l’estepa russa, perduts enmig d’aquest no-res absolut i aïllats del món, ha estat una mala notícia. La vida s’ha anat degradant fins a convertir-se en mera subsistència. L’únic que frena la migració en massa del jovent a la gran ciutat (Omsk, en aquest cas: ja m'explicareu si no n'hi ha per posar-se a plorar) són les limitacions econòmiques per dur-la a terme. La gent aquí no només és molt pobra, sino que no té esma per fer la vida més habitable: neveres mig buides, ampits plens de mosques, vives i mortes, sostres apedaçats amb xapa metàl·lica, sabates sargides de qualsevol manera, taules amb tovalles brutes i foradades per burilles mal apagades...

En Siroja és el cosí de la meva dona. Té 25 anys i està casat des d’en fa cinc. La seva dona pertany a una família benestant (és un dir) del poble; la noia té un defecte a les cames i ranqueja. Tenen dos fills i la Yulka, que té cinc anys i és la gran, ha heretat el defecte i també camina malament, de manera que quan corre sembla que faci marxa atlètica. Els pares de la noia van regalar-li al Siroja un cotxe i els van regalar també la casa on viuen i on dormirem les tres nits que passarem al poble. És una de les poques cases amb lavabo interior; la resta d’habitants del poble fan servir una cabana de fusta a l’exterior amb un forat a terra, també a l’hivern, quan hi ha un metre de neu i trenta graus sota zero. En Siroja treballa al camp i cada divendres condueix fins a Maliy Atmas, s’emborratxa i se’n va al llit amb alguna de les noies del poble. Tot això ens ho explica ell mateix. Davant de la seva dona.

* * *

He creuat camps a través amb el sol a l’esquena i la meva ombra projectant-se sobre les pastures, mentre les llagostes i les papallones fugen espaordides de les rodes de la meva bicicleta. Fins on abasta la vista no hi ha una ànima, només la línia elèctrica. Al poble enterren un home. Escolto extasiat el nou disc de Coldplay mentre la meva ombra s’allargassa amb el sol matinal de juliol per l’estepa siberiana. Les meves sabates s’amaren de rosada i els corbs creuen els camps en bandada. El fet de saber que hi ha avions que em tornaran a casa, al món civilitzat, és l’únic que em refrena de posar-me a pedalar carretera enllà fins que les cames en diguin prou. A la botiga del poble, la venedora fa comptes amb un àbac. Jo sóc un home de ciutat, no puc fer-hi més, i aquestes coses m’admiren i em deprimeixen a parts iguals. Miro enrere i no veig el meu rastre travessant els camps, sóc incapaç de traçar el meu camí, i no sé si això m’agrada o no. Sóc un home tan incomplert, tan per fer! Un petit saltamartí ha creuat tot el camp enfilat al quadre de la bicicleta. El món és dels valents, fins i tot entre els insectes. Em pregunto perquè en Miquel Calçada no ha vingut fins aquí, a buscar catalans. Ei, company, som-hi!

* * *

Ajagut al mig d’un prat, a mitja tarda, mentre els homes recullen bales de fenc i les dones recol·lecten maduixes silvestres, llegint The Fight Club. Els núvols travessen el cel i, per sobre de la música de The Kills, sento tots els grills i les llagostes de Sibèria acostant-se’m per l’esquena amb les seves serres i antenes, amb traïdoria, però aquest moment és massa intens per preocupar-me per foteses. Em faria una foto però m’estimo més quedar-me’l per a mi sol. Allargo el braç amb indolència i recullo una maduixa. Vermella. Sucosa. Dolcíssima.

* * *

Aquest home és el tiet de la meva dona, té 35 anys i la cara com un cromo. Talls i bonys pertot arreu, vestigis d'una vida que no ha estat senzilla. Però si el mires als ulls, sembla un nen que acabi de robar caramels i que sap que l’enxamparan.

* * *

Quantes vides al llarg de la història no han canviat de rumb durant una escala en un gran viatge? Quines felices casualitats es perden les nostres existències rectilínies per culpa de l’eficàcia creixent dels transports? Després de set hores d’espera estèril a Vnukovo, el meu avió creua l’Europa de l’Est i dues zones horàries, camí de Berlín. Em sento exultant d’alegria perquè torno a casa, a la meva vida quotidiana, i això és una gran notícia. I, mentrestant, em vaig tornant més i més nòmada. Fi del viatge. Si ho podeu evitar, no aneu a Sibèria; esteu avisats.