31 de gener 2006

Vietnam: Ruccola salad Vietnamese style


In a small village in central Vietnam

30 de gener 2006

29 de gener 2006

27 de gener 2006

26 de gener 2006

25 de gener 2006

Vietnam: Universal Canon


Quy Nhon

Vietnam: Street market


Quy Nhon


It was a rainy morning, so I decided to take shelter in one of the local markets, which sprawls over four streets and an inner yard. I was just looking around surrounded by small women, dead chicken and not-so-dead crabs tied with strings, taking a picture here and there, and suddenly this woman, very picturable with her wide face on a background of broken blue painted wood, captured my attention. She was selling some kind of sweets made of rice, something like that, and all the while she was lively talking to some buyer or friend. So I crouched just in front of her, fullly in her view, no more than 4 or 5 meters away, and started to take pictures. And, unlike what kept happening during the whole trip, these two women just ignored me (I cannot believe they didn't see me) and kept talking and laughing just as if I was not there. I was more than pleased, of course, and I shot and shot and shot. Only later, when I saw the pictures I had taken, I realized how in most of my shots there was this longing in her eyes, this strange combination of resignation and hope. At least that's what I see. All that, the situation and the result, coupled with the missing earrings (notice the empty holes) turn these into two of my favorite photos from the whole trip.



24 de gener 2006

23 de gener 2006

Elliott Smith - Memory Lane

Aquesta setmana us recomano una cançó del deliciós àlbum pòstum d'Elliott Smith "From a basement on the hill" (2004). A la fantàstica pàgina web de la gran emissora australiana Triple J Radio hi trobareu un programa especial sobre Elliott Smith i milions d'altres coses interessants (com per exemple live stream amb qualitat d'mp3). Enjoy.


Memory Lane

this is the place you'll end up when you lose the chase
where you’re dragged against your will from a basement on the hill
and all anybody knows is you're not like them
and they kick you in the head and send you back to bed

isolation pulled you passed a tunnel to a bright world where you can make a place to stay
but everybody's scared of this place,
they're staying away your little house on memory lane

the mayor’s name is fear his voice patrols the pier
from a mountain of cliché that advances everyday
the doctor spoke of clout he reigned out loud
"you'll keep your doors and windows shut and swear you'll never show a soul again"

but isolation pushes you ‘til every muscle aches down the only road it ever takes
but everybody's scared of this place,
they're staying away your little house on memory lane

if it's your decision to be open about yourself
be careful or else, be careful or else

I'm comfortable apart, it's all written on my chart
and i take what's given me most cooperatively
i do what people say and lie in bed all day
absolutely horrified, i hope you're satisfied

isolation pushes past self-hatred, guilt and shame to a place where suffering is just a game
but everybody's scared of this place
they're staying away your little house on memory lane

Vietnam, where children still play with wooden swords


Fishing village near Quy Nhon

Mehringdamm - Yorkstraße


Berlin

22 de gener 2006

Vietnam: Girls


Fishing Village near Quy Nhon

20 de gener 2006

Vietnam: The Railway Track, one


An Khê - Quy Nhon Railway Tracks

Vietnam: Boat on the sand


Quy Nhon Beach

Vietnam: Housing in the Mekong Delta


Would you dare to live in a three-storey house that stands on a wooden frame
in permanent contact with water?

Vietnam: Pretty patched up


Quy Nhon Beach

19 de gener 2006

18 de gener 2006

Vietnam: fishing net


South China Sea

Notes finals

Assegut vora la finestra en un pis alt i lluminós amb vistes a Berlín, Berna, Barcelona o Budapest, pensant distretament en com la pròpia vida va assemblant-se cada cop menys al que un dia va somiar, hom no s’imagina la manera com la víscera atia el ressentiment i la ràbia a la colònia. Després de només una setmana rodejat de servents (“good morning, Sir”; “how was your day, Sir”, “good evening, Sir”), que no només són incapaços de pronunciar la “r” i d’entendre’t quan fas una frase que s’aparta del manual, sinó que saps positivament que deixarien que et neguessis en mar i, si poguessin, et trepitjarien els ditets desesperats amb què t’aferres a la taula que hauria pogut ser de salvació, cada dia costa més suportar els seus somriures congelats. Quina és la diferència entre aquests somriures i els altres, els espontanis i necessàriament sincers (perquè no tenen cap necessitat de somriure i, per tant, no tindria sentit que no ho fossin) que veig cada dia en els habitants del país que no treballen al nostre servei? La S. m’explica que ha llegit en alguna banda que si un vietnamita fa mal a un estranger s’exposa a la pena de mort; això podria explicar una certa prevenció a voler-se aprofitar dels guiris, però no explica els somriures constants. És possible que els vietnamites amb qui no tenim un contacte diari es formin una imatge de nosaltres que es desfaria així que ens coneguessin? D’aquí la meva por que el poble de pescadors que es troba a tocar del complex hoteler reaccioni malament a la meva visita, degut al seu contacte prolongat amb els occidentals que els prohibeixen el pas per la platja privada de l’hotel. Però els meus temors son infundats i la gent d’aquest poble em rep amb la mateixa simpatia, cordialitat i entusiasme (si més no aparents) que em sembla detectar a tot arreu on vaig. Valgui, això sí, l’excepció d’un marrec que insisteix una vegada i una altra a colpejar-me els ous amb una canya de bambú: se m’acosta corrent com un boig i se’m llança amb ràbia contra l’entrecuix. Les meves males mirades i un parell de pessics dissuasoris no aconsegueixen fer-lo desistir, i no és fins que un vell s’adona de la situació i li clava un calbot formidable que se li passen les ganes de tocar-me allò que no sona però, collons, cou.

En un 99.9 per cent dels casos, si algú en aquest país sembla que està parlant per mòbil, s’està gratant l’orella, i si algú sembla que està fent una foto amb una càmera digital, en realitat està mirant alguna cosa a contrallum. És curiós de quina manera el nostre inconscient ha substituït ja aquests gestos que han estat patrimoni de la humanitat durant mil·lennis per uns altres molt més nous, fills d’una tecnologia tan recent. Avui hem tornat a agafar una moto i la S. i jo hem sortit a fer milles, en aquesta ocasió en direcció al sud, on hem vist un desert de dunes que contrasta vivament amb la vegetació frondosa de la regió. Per cert, en una gasolinera ens han perdonat l’equivalent a dos cèntims d’euro; ¿algú recorda la darrera vegada que li va passar això a Europa?

Mentre el vol d’Air France sobrevola Kabul, llegeixo The Picture of Dorian Gray amb els raigs d’aquest capvespre que s’allargassa perquè volem a favor del sol i escolto en un dels canals interns de l’avió una música africana que em recorda Fela Kuti. Al navegador de bord que marca la nostra ruta de retorn hi pampalluguegen noms exòtics, Samarkanda, Addis-Ababa, Aschkhabad, Bhopal, Karachi, Odessa, Astracan, el mar de l’Aral i, a diferència d’altres vegades, no em ve gens de gust ficar-me sota la campana gris de Berlín, per això intento trobar raons per a l’esperança que em permetin pensar que no em moriré de fàstic abans no arribi el sol, d’aquí a (uf!) quatre mesos. En qualsevol cas, vull imaginar que aquest any que ara comença serà un bon any perquè la meva al·lèrgia als faré, escriuré, aniré a i muntaré (i també farem, escriurem, muntarem...) està assolint uns límits tals que s’imposa una realització. Per cert, a l’avió hi ha un bon número de mares joves, que deuen rondar la quarantena, que desperten en mi una atenció gens científica. Sóc el primer a sorprendre’m d’aquest efecte tan inusitat en mi i no sé si alegrar-me’n o plorar.

Vietnam: Looking away, towards a brighter future


Quy Nhon

17 de gener 2006

16 de gener 2006

Vietnam: Such colorful smiles


girls playing on the beach

Vietnam: Fishermen's women


In the morning, the men bring the fish they've caught at night ashore, riding the waves with these round flimsy boats made of straw, and then the women clean it and put it all together in order to transport it to the market. In the process, the beach gets quite dirty.

15 de gener 2006

Vietnam: Beachfront


Quy Nhon Beach

14 de gener 2006

Vietnam III

Ahir, primer dia del 2006, visita a Quy Nhon. La presència occidental en aquesta ciutat és pràcticament nul·la i prova d’això és que tothom es girava a mirar-nos. Els carrers eren plens de banderes vietnamites a banda i banda. Vam buscar la platja i la vam trobar: cases de pescador pobríssimes, algunes de fusta i llauna, d’altres mig enrunades. Una munió de nens ens envolten cridant “Hello, hello!” perquè els faci una foto. Aquesta gent viu en unes condicions d’insalubritat horroroses i la sorra és plena de deixalles, de merda (les cases, pel que podem veure, no deuen tenir lavabo) i d’animals morts: sense fixar-nos-hi gens, hem vist una rata enorme inflada com una bóta i un gos mort de feia poc. La S. es mostra obertament incòmoda; jo faig veure que no, però tot això que veig em commou. Faig unes quantes fotos, però per algun motiu no aconsegueixo entrar en aquell estat de deseiximent que sol traduir-se en bones imatges; he observat que quan vaig sol em resulta molt més fàcil assolir aquest estat. Tinc moltes ganes de tornar a aquesta platja i fotografiar-ho tot amb més calma. Prenc totes aquestes notes de matí, assegut al balcó de l’hotel, davant l’oratge del Mar de la Xina, mentre les barques de pescadors es ressituen lentament després de la pesca nocturna de la gamba (que omple el mar de llumetes) i el sol comença a alçar-se per entre uns núvols densos que, un dia més, cobreixen el cel. Tornarem a tenir un dia llenganyós de vent i ruixats.

(2 de gener)

Ahir vaig fer tot sol i en moto els 15 quilòmetres que hi ha de Quy Nhon a les torres Cham (s. XV). El tràfic a Vietnam és caòtic, però aquesta gent condueixen amb sentit comú, de manera que integrar-s’hi no resulta tan difícil com podria semblar inicialment. En un primer moment em va sorprendre la poca velocitat a què circulava tothom, però si he de suposar que els frens de la moto que em van proporcionar a l’hotel són els habituals en aquest país, avui ho entenc molt millor. La salsa de les carreteres d’aquest país són els camions. Alguns d’ells em saluden fent sonar el clàxon en passar pel meu costat; en dues ocasions m’he hagut de llançar a la cuneta perquè un camió n’avançava un altre i la carretera no era prou ampla per a tots. Si a tot això hi afegim que és la primera vegada que condueixo en una moto amb marxes, que no m’han proporcionat cap casc i que el trasto ha decidit dir prou i deixar-me tirat de nit, en un tram muntanyós a cinc quilòmetres de l’hotel, no costarà gaire imaginar que he tingut una experiència de “the real thing” sobre el motociclisme en aquest país.

(3 de gener)

A falta de moto (la noia de la recepció m’explica que ja la tenen al taller), baixo a Quy Nhon amb el bus que transporta els treballadors de l’hotel, escoltant The Boards of Canada. A mà dreta, la badia plena (literalment plena) de barques de pesca. A mà esquerra, unes altes muntanyes (rollo Serralada Litoral però a lo bèstia) cobertes d’una densa vegetació verda i espessíssima, i d’una boira densa i fosca que, de tant en tant, es precipita i ens mulla breument. Camps d’arròs on es reflecteix el cel, petits cementiris amb les tombes pintades de groc i de rosa, amb unes bones vistes al mar, palmerars i tres dones que caminen amb parsimònia pel costat de la carretera amb barret asiàtic de palla. La carretera es nova i té trams encara per asfaltar. La cuneta és plena dels rocs que van saltar en dinamitar la muntanya (no deu fer gaire), però l’herba i els matolls ja comencen a cobrir-los; la natura aquí és tan generosa que maquilla de seguida les bestieses d’enginyeria. En aquest país s’estan fent un fotimer de carreteres tot i que pràcticament ningú no va en cotxe. A banda d’això, a la ciutat no camina ni Déu, tothom va en moto o en bici i per això les voreres són impracticables: no les necessiten. Per aquest motiu he de caminar pel mig del carrer. Tenim 24 graus i hi ha gent que du gorra de llana...

(4 de gener)

Vietnam: School's out also for the pioneers


Quy Nhon

Vietnam: Wired


Quy Nhon

Vietnam: School's out


Quy Nhon

Admirant sense pudor la desfilada de les nimfes
que un cop més no seran meves,
feliçment assortit d’excuses trivials,
un matí d’hivern càlid, de desglaç,
incòmodament assegut a l’escala d’obra
d’un edifici en construcció,
oficines de luxe amb vistes a totes les enveges,
menjant pipes de carbassa
i llançant les pellofes a la neu
mentre escolto Andrew Bird.

El portàtil se m’ha mort de sobte
i m’he tirat a retallar poesia
en un atac de malenconia,
per fer-me passar el jet-lag.

A l’altra vorera,
el noi de la galeria se serveix un cafè de màquina,
sota l’ombra del castanyer malalt
que es retalla al vidre de l’aparador
amb reflexos iridiscents
que m’enlluernen.
Bufa el cafè perquè es refredi
mentre fa veure que llegeix una novel·la
per no haver de mirar al carrer.
No gosa revelar la por d’estar tot sol,
envoltat d’aquesta col·lecció de cadàvers
pulcrament penjats, etiquetats, catalogats, assegurats.

Mentrestant,
al final de totes les pàgines pendents
milers d’avions s’enaliren sense mi
i creuen un cel que s’aguanta sol,
sense la meva presència obedient
de cariàtida esporuguida.

I puc tornar a posar-me les ulleres fosques
i parlar-te sense mirar-te,
o vendre’t cupons de la sort
si això et fa feliç;
o puc donar-te de menjar de la llauna
amb una forquilla minuciosament torta
per la nostàlgia d’una indigència de préstec,
però ara sé
que el mar no es desfermarà en tsunamis alliçonadors
si tanco els ulls i surto de la carretera.

Per això tan bon punt em donis l'esquena
em llançaré com un boig als accidents més salvatges
i no em p0dràs salvar.
Que no és tard, que no hem perdut res
i que als cossos joves les ferides cicatritzen aviat,
¿saps?

13 de gener 2006

Vietnam: the eternal smile


girl in a fishing village near Quy Nhon

12 de gener 2006

Cançó de la setmana: Jamie Lidell - Multiply

Faig una breu pausa en el bombardeig de fotografies de Vietnam per a proposar-vos que feu un racó al vostre cor per a "Multiply", aquesta magnífica cançó de Jamie Lidell extreta del disc homònim publicat el 2005. A un servidor li resulta enormement recomfortant saber que a aquestes alçades, tants anys després de la mort d'Otis Redding, queda encara gent capaç d'enregistrar cançons així. A la seva web llegeixo que proper 4 de maig actuarà al Teatre Lliure de Barcelona. Aneu-hi vosaltres per mi, que em pilla una mica lluny.


lächeln

Vietnam: East meets West (again)


In the Mekong Delta

Vietnam: Flags on the street


"People don't love their nation because it's big, but because it's theirs"
- Seneca

11 de gener 2006

Vietnam: Rower Girl


In a small tributary from the Mekong Delta

Vietnam: Floating Houses


Quy Nhon

Vietnam: playing on a beach


Quy Nhon Beach

Vietnam - Message in the sand


Fisherman's son on a beach in Qui Nhon

07 de gener 2006

Vietnam II

Sentim cantar una família al Delta del Mekong. El guia, que va combatre a la guerra al costat dels americans i contra els comunistes del nord, ens explica que es tracta d’una cançó d’agraïment a la fertilitat del sol del delta i afegeix: “Now we are united, north and south, working together to improve our economy, our life.” Al Vietnam, i mentre segueixi manant la generació que va viure una guerra, suposo, la felicitat vol dir viure en pau i poder menjar o, el que es el mateix, millorar l’economia és un sinònim absolut de millorar la vida. Tant de bo al nostre fantàstic mon occidental la metafísica per a somiatruites s’avingués també a una matemàtica tan infalible, exacta i elemental.

El viatge a My Tho organitzat per Delta Tours resulta ser poc menys que una trampa per a turistes i a cada parada ens ofereixen algun "producte tipic del Mekong", que si aquí xilofons de canya de bambú, que si allà caramels de coco... Certament, es molt poc raonable per part nostra voler visitar el Delta en un sol dia i, a sobre, pretendre fer-ho com viatgers empedreïts. Dit d’una altra manera, si fas el guiri, et tracten com un guiri, aquí i a tot arreu.

Visitem l'illa de la tortuga i la de l’unicorn, i veiem de lluny les illes del drac i del fènix. El drac representa el poder, l’unicorn la bondat, el fènix la intel·ligència i la tortuga la longevitat. El primer que veiem nomes baixar de la barca a l’illa de la tortuga son tres tombes...

Al complex hoteler de Quy Nhon, el primer dia de l’any ens rep igual com es va acomiadar l’anterior: amb temps rúfol, molt de vent i una boira densa que baixa de les muntanyes però no arriba a tocar a terra. El mar bat amb menys força que ahir, possiblement perquè encara hi ha marea baixa. Ahir a la nit els responsables de l’hotel van intentar una celebració de benvinguda de l’any nou que va ser un fracàs estrepitós. La concurrència no s’hi va prestar i tot va resultar força patètic, amb els cambrers ocupant la pista de ball per ordre de la gerència i intentant treure a ballar uns clients que es van quedar obstinadament asseguts. En part, em sembla que aquest hotel esta tan clarament enfocat a plomar-nos (amb tota l’elegància, els banys de te i flors, i les exfoliacions facials que vulgueu) que tots plegats vam reaccionar amb fredor a tant entusiasme fingit. En diverses ocasions des que vam arribar aquí m’he sentit com un personatge d’una novel·la de Houellebecq. La palma de la nit se l’endu un músic que toca una mena de violi asiàtic que segur que te un nom que jo, ara mateix, desconec. Per dir-ho ras i curt, el paio era un frau i feia anar el serrell canós amb un ímpetu proporcional a l’esforç que li costava encertar cada nota. Amb tot, tant de moviment de serrell va acabar per convèncer el públic que la seva interpretació (per dir-ne d'alguna manera) l'havia fet entrar en una mena d’èxtasi musical que li va merèixer una ovació que diu molt poc a favor de l’oïda musical i el bon gust dels hostes. De sobte se’m va acudir que, si la tingués, li oferiria una suma generosa a canvi de que em deixés esquilar-li el serrell personalment, allà mateix. Amb unes tisores de podar palmeres. Això em va permetre abstreure’m durant un breu instant de la depressió de cap d’any imaginant com, amputat el serrell, s’imposaria la justícia i la carrera musical d’aquest personatge quedaria definitivament finiquitada.

Per aigualir la mala llet, la S. i jo vam decidir entrar a l’any nou llançant-nos a la piscina deserta del complex mentre al restaurant feien el compte enrere, en una metàfora del que m’agradaria que fos l’any entrant: un salt no del tot reflexiu en un medi no necessariament amable.

Llegeixo a estones el dietari d’en Feliu Formosa El somriure de l’atzar; m’interessa força quan parla de traducció (molt de tant en tant) i no tant quan parla de teatre (molt mes sovint). Detecto un parell d'errades incomprensibles que em produeixen la impressió que es tracta d'una obra compilada una mica a corre-cuita i això em deixa una mica trist, decebut.

De sobte, al vespre, m’envaeix una absoluta manca de Sehnsucht induïda sens dubte per aquest clima poc amable i per la sensació incòmoda i recorrent de ser fora de lloc que em produeix el luxe excessiu d’aquest hotel. Ahir, durant l’hora de trajecte de l’aeroport al complex vaig veure moltes coses que m’agradaria fotografiar: arrossars, escoles, camins i velles en bicicleta. Només la perspectiva de poder veure i captar tot això em dóna uns certs ànims.