05 de desembre 2005

napoli 4.0


Surto de Nàpols al matí, després de veure despertar la ciutat, els homes muntant les paradetes de fruita i les dones estenent la bugada als balcons. La Circumvesuviana em porta encara més al sud. L’estació final és Sorrento, però de camí deixem enrere Ercolano i Pompei, ambdues literalment i figurada als peus del Vesuvi. Durant moltes estacions no acabem de sortir de l’àmbit urbà de Nàpols. El que jo esperava que fos un viatge entre amables muntanyes i el mar, per un paisatge de postal toscana (ni més ni menys) que invités a la introspecció i a la poesia, es converteix a l’hora de la veritat en un trajecte sòrdid per entre ciutats-dormitori, hivernacles, deixalleries de ferro i estacions cobertes de grafitti. M'ho tinc ben merescut, per indocumentat. Avancem a una certa distància del mar, que només s’entrelluca de tant en tant a l’altra banda d’una muralla d’edificis rònecs i tronats, a l’estil indigent de país arrelat en la ignorància i el mal gust que té també la costa catalana.

No és fins a Pozzano que es comença a deixar veure el que espero trobar a Sorrento i Positano: una combinació més harmoniosa entre urbs, natura i agricultura. Espero que no sigui demanar massa.


Al vespre, un cop instal·lat a l’hotel i dinat, m’assec a llegir vora el mar. No el veig, perquè és fosc i negre, però l’intueixo i l’oloro. Sóc en un jardí que s’alça al capdamunt d’un penya-segat que cau a plom i acaba abruptament en una petita platja ombrívola de pilons de ferro rovellat i una sorra fosca i gruixuda on les gavines busquen cucs, molt avall. A la llunyania es veuen els llumets de la badia, potser de Nàpols, tot i que ho dubto. De sobte un vell s’acosta a la barana. Té gep i camina amb el cap enfonsat a les espatlles, amb l’obstinada determinació de qui té pressa per acabar alguna cosa que fa a disgust. En efecte, quan arriba a la barana s’atura un instant brevíssim (quasi diria que compta els segons) i fa mitja volta. Escup sonorament a terra, em dedica una mirada desafiant (jo faig com que no el veig, com si mirés mar enllà, per sobre de la seva espatlla) i marxa a complir amb qui sap quina altra fosca obligació de tràmit abans de qui sap què.

Al cap de pocs minuts, quan tot just he acabat de prendre nota del fet, s’acosta un altre home. Aquest només arrossega una cama, per bé que és força més jove. Es planta al mateix lloc al costat de la barana, mira avall i després em mira a mi, diria que amb uns ulls interrogants, com preguntant: i ara, ¿què? M’abelleix pensar que només és una versió poc perfilada del vell d’abans, repetint uns hàbits innats que els habitants del lloc duen (potser) inscrits ja a la genètica, a l’espera de perfeccionar-los amb la rúbrica de l’escopinada. En tot cas, marxa arrossegant la cama pel mateix lloc per on havia vingut.


Jo em quedo sol davant la lentitud del mar i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.
i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.
i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.
i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.
i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.
ets un poeta, amic meu!
jjDdjj

xic ha dit...

Un goig passejar pels teus textos i fotografies. És realment tan encisadora la ciutat de Nàpols? No et varen robar la cartera?

litoschka ha dit...

Home, encisadora potser no seria la paraula. És magnètica, vital i macarra, sobretot macarra. Val la pena fer-hi una visita. I no, no em van robar res, tot i que més d'una persona em va dir que anés amb compte amb la càmera si passejava per segons on... Però vaja, suposo que si es tracta de triar una víctima al carrer, jo no vindria a ser precisament el rival més dèbil... I que duri, tu.