A l’aeroport de Krasnojarsk, la guàrdia de seguretat em mira amb ulls d’inquisidora quan trec un llibret de la butxaca; me’l pren amb suspicàcia medieval i el fulleja, no fos cas que entre pàgina i pàgina hi hagués un arma de destrucció massiva. Paradoxes, paradoxes.
Kalatxinsk és una ciutat petita pel que fa a dimensions, però un poble pel que fa a estructura i aspecte. No té ni hotels, ni restaurants, ni enllumenat públic, ni pràcticament carrers cimentats. Per arribar-hi, però, cal primer sortir d’Omsk. Haver de viure a Omsk és quelcom que no desitjaria ni al meu pitjor enemic: la pol·lució atmosfèrica és insuportable, un núvol de pols i gasos de combustió flota sobre els edificis ruïnosos, apedaçats amb xapa ondulada i plàstics. El taxi que agafem a l’aeroport, un lada en un estat lamentable, fa pudor de querosé; els seients son bruts, pels forats en surt l’escuma verda i se’m claven les molles del respatller a l’esquena. Sortint de la ciutat passem pel costat d’una presó: no vull ni imaginar-me com deuen ser les presons a Rússia, sobretot tenint en compte les condicions en què viu la gent lliure. Això de lliure, esclar, és un dir perquè, ¿s’és lliure si un té el dret teòric de viure com vol però no la manera d’aconseguir els mitjans que li permetin ni tan sols emigrar si així ho desitja? Travessem diversos camps de conreu i poblets, avancem tractors i carros tirats per cavalls i rucs que semblen sortits d’un altre segle. Al costat d’un llac on hi ha un grup d’homes banyant-se, hi ha també un avió enorme i mig tombat, aparentment abandonat al mig d’un camp de pastura. Som relativament a prop de l’aeroport, però no entenc com aquest trasto ha acabat anant a petar aquí.
A Kalatxinsk dormirem a casa d’uns coneguts. Són una família benestant, com a mínim per als estàndards locals: el pare és un home agradabilíssim que treballa com a director de l’oficina local d’Hisenda i la mare fa d’economista a l’empresa privada. El primer que ens diu la dona després de donar-nos la benvinguda és que està rendida de tant treballar i que tan de bo tornés el comunisme. La família la completen dos fills de 17 i 23 anys i una àvia. L’àvia, que en realitat és la tia de la mare, té ascendència alemanya; la família va arribar a Rússia quan, a les darreries del segle XVIII, Caterina la Gran va invitar els europeus a colonitzar Rússia. Els alemanys van començar fundant assentaments a les ribes del riu Volga i poc a poc van anar-se integrant a la societat russa i disseminant-se per tot el país. Això sí, van conservar la llengua durant diverses generacions fins al punt que no només l’àvia entén i parla l'alemany, sinó també la seva neboda amb qui, per tant, puc comunicar-me. ¡Quin descans! Amb tot, l’àvia ens diu que el rus és molt més bonic i que l’alemany no vol ni sentir-lo parlar. Aquesta velleta adorable va treballar durant molts anys en una fàbrica de cervesa, on cada dia havia de fer un glop de més de 100 ampolles per comprovar que la remesa tenia l’acidesa i el grau necessari. Segurament per això es conserva tan flamenca a pesar de l’avançada edat, un luxe pot corrent per aquests verals.
Els fills, l’Andrej i en Sasha, són dos xicots ferms i de bona pasta. De fet, hom s’adona de seguida que aquesta és una família feliç. Abans de sopar els dos nois ens criden: ens volen ensenyar una cosa. Ens duen a una habitació exterior i, orgullosíssims, obren dos pots d’aquests grossos i metàl·lics que es fan servir a les granges per emmagatzemar i transportar llet, i que segur que tenen un nom. Però a dins no hi ha llet, sinó mel. “De les nostres abelles”, puntualitza l’Andrej. Els hauríeu hagut de veure, escortant els pots a banda i banda, talment com si fossin un trofeu de caça.
L’Andrej treballa d’informàtic a Hisenda, amb son pare, i té un ordinador a casa. Jo em deleixo per canviar la música del reproductor d’mp3 (fa una setmana que sento la mateixa) i li demano si a l’ordinador hi té port USB. Se m’acut que segurament no deu tenir gaire oportunitats d’aconseguir música i li dic també que, si vol, pot gravar-se alguns discos. Ell diu que d’acord, que mai està de més ampliar la col·lecció, i que si vull em pot gravar també algun CD. Angelet, penso. I potser m’ho llegeix a la mirada perquè de seguida afegeix: “tinc més d’un Terabyte de cançons”. La veritat és que ell descarta la major part de la música que li ofereixo i que jo vinc amb un CD ple de bona música. Prejudicis, prejudicis.
Més tard, mentre fem el llit al terra del menjador, veig un tros d’una pel·li americana on surt en Sergi López doblat al rus. Té collons la cosa, penso: venir fins a Sibèria per veure un vilanoví per la tele. El doblatge a Rússia mereix una menció especial. Moltes pel·lícules estan doblades per una sola veu, que fa tots els papers de l’auca i que no entona, sinó que es limita a llegir. D’altres en tenen dues o tres que es reparteixen els papers segons siguin masculins o femenins, però en tots cas no ho fan sincronitzadament, sinó que primer se sent la versió original i després la traducció a més volum a sobre, com si fossin documentals d’animals. Només les pel·lis més noves gaudeixen d’un doblatge convencional, i encara no pas totes.
En fi, la nit és un infern de mosquits sobre un terra dur. Dormo poc i malament i somio en exàmens de matemàtiques, que és el que solc somiar quan estic neguitós.
L’endemà al matí visitem la babuschka de la meva dona i em convenço per la força de la suggestió que el cas no és tan greu. És cert: la dona viu molt sola i està fotuda, no pot sortir de casa i pateix tota la resta de calamitats que ja vaig exposar al post anterior (i les que em callo) i, a més a més, l’estat passable del pis es deu només al fet que la meva sogra se’ns ha avançat una setmana i ha netejat a fons. Ara bé: m’expliquen que la majoria de pisos de la ciutat no tenen aigua corrent ni lavabo, de manera que els seus inquilins han de carretejar galledes amunt i avall. Dit d’una altra manera, aquesta vida miserable i degradant és pràcticament el millor que una dona vella pot aconseguir en aquesta ciutat.
Després de dinar un deliciós borschch autèntic, fet amb ingredients de la terra, pugem al cotxe dels nostres hostes i ens dirigim als afores, a veure la meravella. Ens aturem davant d’uns magatzems, al costat d’un llac. A l’edifici on tenen el taller hi ha també un club de motociclisme. Entrem al taller i no cal buscar gaire, perquè la meravella penja del sostre. Dit ras i curt: aquesta família porta diversos anys construint un avió. Es tracta d’una rèplica d’un avió rus biplaça, de la Segona Gerra Mundial. De moment existeix la carcassa (de fusta), el motor i l’hèlix. Els queda molta feina per fer, però diria que ja els agrada. De fet, bona part de la vida familiar gira al voltant d’aquest projecte i em fa l’efecte que el dia que l’acabin en començaran un altre. Construir un avió em sembla una manera meravellosa d’omplir de sentit una vida que, d’una altra manera, seria força ensopida.
Demà marxarem a Bolshoi Atmas, on batega dèbil el cor de la Rússia rural i veritable.
Kalatxinsk és una ciutat petita pel que fa a dimensions, però un poble pel que fa a estructura i aspecte. No té ni hotels, ni restaurants, ni enllumenat públic, ni pràcticament carrers cimentats. Per arribar-hi, però, cal primer sortir d’Omsk. Haver de viure a Omsk és quelcom que no desitjaria ni al meu pitjor enemic: la pol·lució atmosfèrica és insuportable, un núvol de pols i gasos de combustió flota sobre els edificis ruïnosos, apedaçats amb xapa ondulada i plàstics. El taxi que agafem a l’aeroport, un lada en un estat lamentable, fa pudor de querosé; els seients son bruts, pels forats en surt l’escuma verda i se’m claven les molles del respatller a l’esquena. Sortint de la ciutat passem pel costat d’una presó: no vull ni imaginar-me com deuen ser les presons a Rússia, sobretot tenint en compte les condicions en què viu la gent lliure. Això de lliure, esclar, és un dir perquè, ¿s’és lliure si un té el dret teòric de viure com vol però no la manera d’aconseguir els mitjans que li permetin ni tan sols emigrar si així ho desitja? Travessem diversos camps de conreu i poblets, avancem tractors i carros tirats per cavalls i rucs que semblen sortits d’un altre segle. Al costat d’un llac on hi ha un grup d’homes banyant-se, hi ha també un avió enorme i mig tombat, aparentment abandonat al mig d’un camp de pastura. Som relativament a prop de l’aeroport, però no entenc com aquest trasto ha acabat anant a petar aquí.
A Kalatxinsk dormirem a casa d’uns coneguts. Són una família benestant, com a mínim per als estàndards locals: el pare és un home agradabilíssim que treballa com a director de l’oficina local d’Hisenda i la mare fa d’economista a l’empresa privada. El primer que ens diu la dona després de donar-nos la benvinguda és que està rendida de tant treballar i que tan de bo tornés el comunisme. La família la completen dos fills de 17 i 23 anys i una àvia. L’àvia, que en realitat és la tia de la mare, té ascendència alemanya; la família va arribar a Rússia quan, a les darreries del segle XVIII, Caterina la Gran va invitar els europeus a colonitzar Rússia. Els alemanys van començar fundant assentaments a les ribes del riu Volga i poc a poc van anar-se integrant a la societat russa i disseminant-se per tot el país. Això sí, van conservar la llengua durant diverses generacions fins al punt que no només l’àvia entén i parla l'alemany, sinó també la seva neboda amb qui, per tant, puc comunicar-me. ¡Quin descans! Amb tot, l’àvia ens diu que el rus és molt més bonic i que l’alemany no vol ni sentir-lo parlar. Aquesta velleta adorable va treballar durant molts anys en una fàbrica de cervesa, on cada dia havia de fer un glop de més de 100 ampolles per comprovar que la remesa tenia l’acidesa i el grau necessari. Segurament per això es conserva tan flamenca a pesar de l’avançada edat, un luxe pot corrent per aquests verals.
Els fills, l’Andrej i en Sasha, són dos xicots ferms i de bona pasta. De fet, hom s’adona de seguida que aquesta és una família feliç. Abans de sopar els dos nois ens criden: ens volen ensenyar una cosa. Ens duen a una habitació exterior i, orgullosíssims, obren dos pots d’aquests grossos i metàl·lics que es fan servir a les granges per emmagatzemar i transportar llet, i que segur que tenen un nom. Però a dins no hi ha llet, sinó mel. “De les nostres abelles”, puntualitza l’Andrej. Els hauríeu hagut de veure, escortant els pots a banda i banda, talment com si fossin un trofeu de caça.
L’Andrej treballa d’informàtic a Hisenda, amb son pare, i té un ordinador a casa. Jo em deleixo per canviar la música del reproductor d’mp3 (fa una setmana que sento la mateixa) i li demano si a l’ordinador hi té port USB. Se m’acut que segurament no deu tenir gaire oportunitats d’aconseguir música i li dic també que, si vol, pot gravar-se alguns discos. Ell diu que d’acord, que mai està de més ampliar la col·lecció, i que si vull em pot gravar també algun CD. Angelet, penso. I potser m’ho llegeix a la mirada perquè de seguida afegeix: “tinc més d’un Terabyte de cançons”. La veritat és que ell descarta la major part de la música que li ofereixo i que jo vinc amb un CD ple de bona música. Prejudicis, prejudicis.
Més tard, mentre fem el llit al terra del menjador, veig un tros d’una pel·li americana on surt en Sergi López doblat al rus. Té collons la cosa, penso: venir fins a Sibèria per veure un vilanoví per la tele. El doblatge a Rússia mereix una menció especial. Moltes pel·lícules estan doblades per una sola veu, que fa tots els papers de l’auca i que no entona, sinó que es limita a llegir. D’altres en tenen dues o tres que es reparteixen els papers segons siguin masculins o femenins, però en tots cas no ho fan sincronitzadament, sinó que primer se sent la versió original i després la traducció a més volum a sobre, com si fossin documentals d’animals. Només les pel·lis més noves gaudeixen d’un doblatge convencional, i encara no pas totes.
En fi, la nit és un infern de mosquits sobre un terra dur. Dormo poc i malament i somio en exàmens de matemàtiques, que és el que solc somiar quan estic neguitós.
L’endemà al matí visitem la babuschka de la meva dona i em convenço per la força de la suggestió que el cas no és tan greu. És cert: la dona viu molt sola i està fotuda, no pot sortir de casa i pateix tota la resta de calamitats que ja vaig exposar al post anterior (i les que em callo) i, a més a més, l’estat passable del pis es deu només al fet que la meva sogra se’ns ha avançat una setmana i ha netejat a fons. Ara bé: m’expliquen que la majoria de pisos de la ciutat no tenen aigua corrent ni lavabo, de manera que els seus inquilins han de carretejar galledes amunt i avall. Dit d’una altra manera, aquesta vida miserable i degradant és pràcticament el millor que una dona vella pot aconseguir en aquesta ciutat.
Després de dinar un deliciós borschch autèntic, fet amb ingredients de la terra, pugem al cotxe dels nostres hostes i ens dirigim als afores, a veure la meravella. Ens aturem davant d’uns magatzems, al costat d’un llac. A l’edifici on tenen el taller hi ha també un club de motociclisme. Entrem al taller i no cal buscar gaire, perquè la meravella penja del sostre. Dit ras i curt: aquesta família porta diversos anys construint un avió. Es tracta d’una rèplica d’un avió rus biplaça, de la Segona Gerra Mundial. De moment existeix la carcassa (de fusta), el motor i l’hèlix. Els queda molta feina per fer, però diria que ja els agrada. De fet, bona part de la vida familiar gira al voltant d’aquest projecte i em fa l’efecte que el dia que l’acabin en començaran un altre. Construir un avió em sembla una manera meravellosa d’omplir de sentit una vida que, d’una altra manera, seria força ensopida.
Demà marxarem a Bolshoi Atmas, on batega dèbil el cor de la Rússia rural i veritable.
2 comentaris:
És trist que el poble rus "visqui" d'aquesta manera. Segur que de la política russa en saps més que jo, però a mi em va quedar la idea que el gran error històric, entre altres clar, va ser no deixar a Gorbaxov acabés la feina de fer una transició pausada i això ens ha dut un Putin que és un emperador d'un territori, con Nemrod, no d'un estat
Doncs a mi em sembla (tot i que també podria ser que això sigui el que pensa la meva dona i que jo només m'hagi deixat convèncer) que en Gorbatxev va ser millor per a Europa i per al món occidental (que li va concedir el Nobel de la Pau) que per a Rússia; que (a l'extrem oposat del sómines de l'Schröder, per exemple) va dur a terme uns canvis necessaris a una velocitat excessiva i que va enxampar el seu país (tan gran i, per axiò, tan lent a l'hora de moure's com una manada d'elefants reumàtics) a contrapeu. Així, per exemple, una de les seves decisions més aplaudides al món occidental va ser la retirada de les tropes russes desplegades durant dècades al que havia estat la RDA (i a d'altres països del que havia estat el bloc comunista); doncs bé, a dins de Rússia li retreuen que tots aquests soldats que havien estat sacrificant-se i servint al país (ells ho veuen així) lluny de casa, van haver-se de passar anys vivint en tendes de campanya (hivern inclòs) perquè la seva retirada va ser un gest de cara a la galeria (occidental) que no va tenir la planificació necessària. Imagino que part de raó no falta en aquest raonament, i que es devien prendre mesures igualment precipitades en el camp de l'economia que van dur el país al col·lapse de principis dels 90. Aquella situació de gana i privacions va aplanar el terreny per al cop d'estat que va dur l'impresentable d'en Ieltsin al poder, i això (el fet que fos tan impresentable), al seu torn, va fer que els russos abracessin l'auge del genocida d'en Putin com un "mal menor" en el moment que va produir-se. Així, probablement, "de aquellos polvos" (Gorbi) "vinieron estos lodos" (el falcó de la KGB) o, dit d'una altra manera, que la mala gestió de Gorbatxev va posar el país en safata de plata a en Putin. Per això, pel fet que fa tants anys que al Kremlin hi seuen ineptes i egòlatres impenitents, el país no aconsegueix emprendre el vol. I el que et rondaré, morena de la serra.
Publica un comentari a l'entrada