11 de desembre 2006


the red tree

10 de desembre 2006


saturday in friedrichshain

08 de desembre 2006

sojus III

sojus II

sojus

05 de desembre 2006

1

Una imatge urbana, un paisatge quotidià, existeix només un instant, i al següent es veu substituït per l’alteració d’aquest paisatge. Aquesta alteració, però, no es produeix per l’inexorable pas del temps, sinó perquè aquest temps passa a través nostre: no és el temps en sí mateix el que canvia la cosa, sinó que aquest temps, en destil·lar-se i realitzar-se en nosaltres, ens canvia i, per tant, modifica necessàriament la percepció que tenim de la cosa, de la realitat. Així doncs, el nostre envelliment és, en realitat, l’envelliment de la nostra visió del món, que precipita l’envelliment del món tal com el coneixem.

Això mateix aplicat a les persones: el nostre envelliment és, en el fons, conseqüència i no causa del canvi de la percepció que tenim dels altres, del canvi dels nostres esquemes de valor, dels patrons en virtut dels quals categoritzem el món.

Aplicar aquesta teoria a la fotografia. O, com a mínim, fotografiar: seria ja un pas.

2

Llegeixo, devoro, el llibre Hannah Arendt, de Laure Adler, magníficament editat per Destino. Em commouen moltes coses, d’aquesta lectura encara inacabada. En primer lloc, la vitalitat d’una generació de joves (joveníssims!) alemanys que van voler-se rebel·lar contra la desesperació i la grisor de la postguerra i els anys 20 a Alemanya usant el que millor tenien: el seu intel·lecte i la seva creativitat. Dic que «van voler-se» conscient que, en realitat, segurament van haver de fer-ho, que no els va quedar altre remei per sobreviure a tots els seus dimonis interiors (que eren molts, com d’altra banda no pot resultar-nos sorprenent). Em commou que mentre tot un país, una cultura d’arrels fondíssimes, es precipitava lenta però visiblement per un pendent fangós que acabaria duent a la vergonya del nazisme i, més globalment, a la mort per inanició i per gangrena (culpabilitat activa o covardia, tant és) del vell somni d’Europa (no deixa de ser penós que, posteriorment, amb tots els diners que hem invertit i que invertim en una plèiade d’estèrils institucions europees, enfarfegades totes elles en la seva cursa per la inutilitat més absoluta a l'hora de bastir alguna cosa semblant a una consciència europea, hagin estat EasyJet i Ryan Air les institucions que més han fet, segurament de forma involuntària, per retornar als habitants d’Europa una vaga ombra d'una certa idea de pertinença i de comunitat), em commou, deia, que aquests joves, molts d’ells jueus, empesos segurament per unes circumstàncies vitals molt complexes i sostinguts sempre per una sòlida formació humanística i moral (una formació vasta, d'una altra època), creessin, en els moments de més fosca desesperació i desempar, algunes de les obres mestres del pensament del segle XX. Walter Benjamin i, abans, Kafka. Franz Werfel, Zweig, Freud, Karl Jaspers (ell no era jueu, però si que ho era la seva dona, fet que en més d’una ocasió li va estar a punt de costar l’ingrés als camps de concentració), Primo Levi, Paul Klee, Hugo von Hofmannsthal i, més tard, la pròpia Hannah Arendt o Reich-Ranicki.

Em commou, també, tot i que a un nivell més prosaic i també més proper, com poden donar de si les hores quan em mantinc (sovint per força, no us vull enganyar) apartat de l’ordinador, aquesta màquina del diable que em xucla els dies de la manera més estúpida o, dit d’una altra manera, que revela tota la meva oceànica estupidesa, i que em deixa exhaust i sense excuses davant de mi mateix, a les tantes de la matinada, amb tota la feina per fer. Prenc la determinació de reformular la meva relació amb l’ordinador i de llegir i viure més. Espero sortir-me’n.

3

Dijous passat vam enviar, ¡finalment!, la sol·licitud del visat australià. De vegades resulta curiós constatar com funcionem a nivell emocional: des que vaig entregar el sobre amb tota la paperassa al noi de les oficines d’UPS de Tempelhof que em miro d’una altra manera la ciutat de Berlín (i encara diria més: ¡tot Europa!), com si tingués data de caducitat: 15 mesos i descomptant. Davant aquest exili voluntari que es comença a perfilar en un horitzó encara llunyà, he començat a fer llistes de coses que vull fer abans de marxar de Berlín i abans de marxar d’Europa, veges tu.

La literatura alemanya, diu Reich-Ranicki, és la seva «pàtria portàtil». «Where I am, there is Germany. I carry my German culture in me. I have contact with the world and I do not consider myself fallen», va escriure Thomas Mann des de Nova York el 21/2/1938. («On sóc jo és Alemanya. Duc la cultura alemanya amb mi. Tinc contacte amb el món i no em considero caigut.») I aquí em teniu a mi, cada dia més perdut en aquests assumptes, preguntant-me quina literatura i, sobretot, quina pàtria m’he d’endur a les antípodes. Tot i que, en realitat, la idea és marxar relativament lleuger: l’única pàtria que podria endur-me em sembla cada cop més un llast massa feixuc. Si mai us dic una altra cosa, desconfieu.

01 de desembre 2006


Al Restô do Chapitô
Gràcies per la recomanació, N.