30 de desembre 2005

Good evening Vietnam

Les metàfores, ja ho diu Kundera, poden ser perilloses. Les metàfores elaborades nomes aterrar en un país que desconeixem, a més a més de perilloses son inútils, ja que probablement no faran mes que confirmar els nostres prejudicis; per això me n’abstindré. Ho Chi Minh City (que els vietnamites del sud anomenen encara Saigon) es prepara per a rebre l’any nou (amb sis hores d’antelació sobre l’horari centreeuropeu, per cert: ja us explicaré que tal quan nosaltres hi siguem i vosaltres encara no) sota una xafogor tropical que fa força difícil fer-se a la idea que ens trobem en aquestes dates. També sorprèn pensar que fa unes hores, mentre l'avió s’enlairava primer de Berlín i després de París, tot el que podíem veure estava cobert d’un pam de neu, un clima que, si poguessin, potser enyorarien els pares Noel i els ninots de neu de plàstic que decoren els hotels i les botigues de guiris del centre de la ciutat, on tots els carrers son un mateix carrer, tant per l’aspecte com pel nom; les botigues de marques copiades es combinen amb basars de souvernirs kitsch, tabernes on dinen els habitants locals, asseguts en la penombra interior dels locals o al mig de la vorera, en uns tamborets baixíssims, quasi a ran de terra, mercats de fruita tropical de tots els colors i tallers mecànics, molts tallers mecànics: en aquesta ciutat hi ha set milions de persones i tres milions de motos. Hordes de motoristes sense casc s’amunteguen als semàfors, a punt per llançar-se sobre els turistes incauts fent sonar compulsivament el clàxon. Però no, per ser franc, hom te la sensació que podria travessar qualsevol carrer amb els ulls clucs i que tothom l’esquivaria. De fet, fa prop de 40 hores que no dormo; si mantinc els ulls oberts no es perquè no tingui ganes de tancar-los i jeure en un banc a descansar. Nomes la certesa que em despertaria sense ni calçotets em fa tornar a l’hotel, a la riba del brutíssim riu Saigon, a fer una becaina generosa per recuperar forces per a les activitats guirils: dema anirem a descobrir (ni mes ni menys) el Delta del Mekong. Us tindré informats.

22 de desembre 2005

It is not as it is, it is as I recall it.

18 de desembre 2005


platja de positano

16 de desembre 2005

“Y sin embargo también en él, el más ilustrado de todos los escritores, se agita la sospecha de que somos incapaces de aprender de la desgracia que hemos causado, y que, incorregibles, seguiremos avanzando por los senderos trillados que vagamente guardan relación con las antiguas conexiones viarias. La mirada de Kluge a su destruida ciudad natal, a pesar de toda la constancia intelectual, es también la mirada del ángel de la Historia, del que Walter Benjamín ha dicho que, con sus ojos muy abiertos, ve «una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que de la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hacia el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso».”

W. G. Sebald, Sobre la historia natural de la destrucción
(traducció de Miguel Sáenz)


Positano

15 de desembre 2005


Positano

14 de desembre 2005

Cançó de la setmana

He passat una vida sencera preparant-me i avui torno per oferir-te les meves mans d'home vell i els meus ulls cansats, que encara et recorden jove i adorable.
No sé si hi ha més poesia a la seva veu o en el que canta.

Emiliana Torrini - "Sunny Road"

Wrote you this I hope you got it safe.
It's been so long I don't know what to say.
I've travelled 'round through deserts on my horse
But jokes aside I wanna come back home.
You know that night I said i had to go,
You said you'd meet me on the sunny road

It's time, meet me on the sunny road,
it's time, meet me on the sunny road.

I never married, never had those kids,
I loved too many, now heaven's closed its gates.
I know I'm bad to jump on you like this,
Some things don't change, my middle name's still 'Risk'.
I know that night so long long time ago...
Will you still meet me on the sunny road.

It's time, meet me on the sunny road,
It's time, meet me on the sunny road.

Well, this is it, I'm running out of space.
Here is my address and number just in case.
This time as one we'll find which way to go.
Now come and meet me on the sunny road.

08 de desembre 2005

Tomasz Piechel: Un fotògraf esplèndid


Dit així sona banal, segurament perquè ho és, però de vegades em corrou una enveja tan negra, atàvica i amarada de bilis que em sembla que em vendria l’ànima al diable. En realitat, suposo que primer intentaria arribar a un acord més raonable (empenyorar-la, per exemple), tal és la meva covardia. Si algú ja va fer ahir exactament el que tu voldries fer a la vida, ho continua fent avui i aconsegueix uns resultats molt millors del que tu podràs somiar mai, el més raonable deu ser abandonar decorosament i aprofitar el temps fent alguna cosa útil. És penós, però cada cop sóc més incapaç de separar la fascinació per la genialitat aliena (sobretot quan és tan insultant com en aquest cas) de la desesperació per la pròpia mediocritat.

06 de desembre 2005

Cançó de la setmana: The Frames - Your face

Els vaig veure en directe fa deu dies en un petit club de Berlin i va ser magnífic. Tal com he llegit en una revista britànica fa poc, els irlandesos The Frames són un dels secrets més ben guardats del rock actual. En aquesta cançó del seu disc en directe "Set List" (2003), que ja vaig mencionar en un post de la crònica moscovita, hi ha dues refrències intermusicals, una d'òbvia i una altra que no ho és tant. Us repto a trobar-les. Salut!

"This song is about drinking cider in a field, in Mullahide, being chased by a bunch of thugs who wanted my leather jacked (…) This is called Your Face. (…) You can take your partner and have a little waltz if you wish. (…) This song is really about listening to Bob Marley on a stereo, in the summer, off school, making tapes for your mates."

Your Face

I was thinking about your face rolling up the river
I was worried what you thought and I'm sorry if I can't remember
But there's no time for crying, only time for trying now

I remember your name 'cause you sang it to me often
And I was lying down beside the river where we met
But now your face is hiding something, something is burning

And I'm gonna wait for you, I've got to send this tape to you
And I'm gonna wait for you, ‘cause I know something about you
Something about the things you do, something about your voice
That reams in the big stars, it reams in the big stars

There's a road that follows everywhere you go
I stole your golden chaser but I never meant to steal, its not in my nature
But if you try again I'll fall, and if you want to save it all
Then all you have to do is give,
Give me that look again, give me that look

'Cause I'm gonna wait for you
I've got to send this tape to you
And I'm gonna wait for you

…My love

Old pirates, yes, they rob I, sold I to the merchant ship,
Minutes after they took I from the bottomless pit.
But my hand was made strong by the love of the Almighty.
We forward in this generation triumphantly.
Won’t you help to sing (c’mon!) these songs of freedom?
’Cause’s all I ever had: Redemption songs.

05 de desembre 2005

napoli 4.0


Surto de Nàpols al matí, després de veure despertar la ciutat, els homes muntant les paradetes de fruita i les dones estenent la bugada als balcons. La Circumvesuviana em porta encara més al sud. L’estació final és Sorrento, però de camí deixem enrere Ercolano i Pompei, ambdues literalment i figurada als peus del Vesuvi. Durant moltes estacions no acabem de sortir de l’àmbit urbà de Nàpols. El que jo esperava que fos un viatge entre amables muntanyes i el mar, per un paisatge de postal toscana (ni més ni menys) que invités a la introspecció i a la poesia, es converteix a l’hora de la veritat en un trajecte sòrdid per entre ciutats-dormitori, hivernacles, deixalleries de ferro i estacions cobertes de grafitti. M'ho tinc ben merescut, per indocumentat. Avancem a una certa distància del mar, que només s’entrelluca de tant en tant a l’altra banda d’una muralla d’edificis rònecs i tronats, a l’estil indigent de país arrelat en la ignorància i el mal gust que té també la costa catalana.

No és fins a Pozzano que es comença a deixar veure el que espero trobar a Sorrento i Positano: una combinació més harmoniosa entre urbs, natura i agricultura. Espero que no sigui demanar massa.


Al vespre, un cop instal·lat a l’hotel i dinat, m’assec a llegir vora el mar. No el veig, perquè és fosc i negre, però l’intueixo i l’oloro. Sóc en un jardí que s’alça al capdamunt d’un penya-segat que cau a plom i acaba abruptament en una petita platja ombrívola de pilons de ferro rovellat i una sorra fosca i gruixuda on les gavines busquen cucs, molt avall. A la llunyania es veuen els llumets de la badia, potser de Nàpols, tot i que ho dubto. De sobte un vell s’acosta a la barana. Té gep i camina amb el cap enfonsat a les espatlles, amb l’obstinada determinació de qui té pressa per acabar alguna cosa que fa a disgust. En efecte, quan arriba a la barana s’atura un instant brevíssim (quasi diria que compta els segons) i fa mitja volta. Escup sonorament a terra, em dedica una mirada desafiant (jo faig com que no el veig, com si mirés mar enllà, per sobre de la seva espatlla) i marxa a complir amb qui sap quina altra fosca obligació de tràmit abans de qui sap què.

Al cap de pocs minuts, quan tot just he acabat de prendre nota del fet, s’acosta un altre home. Aquest només arrossega una cama, per bé que és força més jove. Es planta al mateix lloc al costat de la barana, mira avall i després em mira a mi, diria que amb uns ulls interrogants, com preguntant: i ara, ¿què? M’abelleix pensar que només és una versió poc perfilada del vell d’abans, repetint uns hàbits innats que els habitants del lloc duen (potser) inscrits ja a la genètica, a l’espera de perfeccionar-los amb la rúbrica de l’escopinada. En tot cas, marxa arrossegant la cama pel mateix lloc per on havia vingut.


Jo em quedo sol davant la lentitud del mar i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.