28 de juny 2005

A wheat field in Erkner, Berlin. 3:00 AM



It's cold for june and you are underdressed and the darkness stalks you like a beast in wait and your feet are soaked because of the night dew over the wheat and you ask yourself why didn't you just stay in bed, but then, back home, you see what you got and a smile crosses your tired eyes as you think yeah, boy, it was worth it. (I'll try to follow the steps of Ross Hillier and his night pictures. By now, i'm just trailing behind, but i have time.)

24 de juny 2005

20 de juny 2005

Moscou al juny

Moscou al juny és com una imatge idealitzada de Moscou a l’hivern (que, per cert, ni he vist ni penso veure mai de la vida), un Moscou Hivernal v2.0 gràcies (és un dir) al ПУX (pukh), un borrissol blanc que desprenen els àlbers o arbres blancs, (en rus TOПOЛЪ, que per als no iniciats en els misteris del ciríl·lic es llegeix topol, tot i que, francament, desconec quin interès pot tenir aquesta dada per als no iniciats), que cau talment com volves de neu fins cobrir-ho tot. (Aquesta és, com a mínim, la teoria oficial. Jo, però, enviaria un grup d’observadors internacionals a inspeccionar que no tinguin crematoris de txetxens als afores de Moscou... Tot i que, ben pensat, amb la de camp per córrer que tenen aquesta gent a Sibèria —i que tan bé han sabut aprofitar tradicionalment per a aquestes situacions de mal dissimular—, per què haurien de prendre’s la molèstia de dur-los fins aquí? Fi del parèntesi:) Els bassals, que en aquesta ciutat es fan eterns (en el temps i en l’espai) als carrers i a les voreres per culpa de l’asfaltat deficient, es converteixen en petits llacs de cotó que els gossos, bèsties sàvies, no gosen trepitjar per si de cas. Aquesta neu estival dóna a la ciutat un aire surrealista i he de reconèixer que la cosa té la seva gràcia fins que el maleït borrissol se’t comença a ficar als ulls i al nas, i no pots deixar d’esternudar i de plorar. Això, ara que hi penso, podria explicar per què hi ha tanta gent amb ulleres fosques encara que no faci sol, fins i tot al metro, però no: jo he estat aquí al maig, quan el borrissol encara no feia estralls, i aquests fantasmes anaven ja amb ulleres de sol tot el dia. Precisament per això, perquè it’s never too dark to look cool i aquesta és una ciutat de fatxendes, entre d’altres coses.
Moscou és una ciutat feta i deixada estar, és també una ciutat amb més guàrdies de seguretat que papereres, una ciutat d’homes que esperen (no sé pas què) dins de cotxes amb els vidres tintats, aparcats a sobre de la vorera, de patis interiors on sempre hi ha algú o altre, xerrant o fent un cigarret, una ciutat on impera la llei de la selva (d’aquí el contrast brutal entre joves i vells), d’un nacionalisme d’estat (d’aquell que no molesta els nostres intel·lectuals d’esquerra –són tres dirs–, perquè ens entenguem) ferotge, amb unes dones guapíssimes i uns homes que ni ho són ni ho intenten perquè saben que, a la llarga, alguna cosa o altra pillaran, una ciutat amb una quantitat de gossos abandonats i llardosos que fa feredat, de lades espatllats i amb la capota oberta a cada cantonada i, perquè no em diguin derrotista, amb uns transports públics antiquats però d’una eficiència francament envejable. Amb tot, però, els embussos de trànsit que s’organitzen a les avingudes de la ciutat són monumentals i perennes. Alguns cotxes, per cert, els resolen circulant per les voreres. Si mai sou vianants a Moscou, esteu avisats.
Un dels fets diferencials moscovites que se’m fa més costa amunt és la desconfiança de la gent, començant per la policia, però no només. Un bon dia, de matí, estic prenent fotografies al metro. Aquí vull fer un incís: fa aproximadament un any i mig vaig llegir a l’Avui un article d’aquests tan xarons que hi escriu la Maria de la Pau Janer, on protestava per la decisió de l’ajuntament de Moscou de prohibir que les parelles es fessin petons a les escales del metro. Entre d’altres coses, la Janer deia (i cito de memòria) que les estacions de metro de Moscou són tan maques. Perquè us en feu una idea, entre les estacions de metro d’aquesta ciutat i en Corbella, jo també em quedaria amb en Corbella. Per cert que he vist moltes parelles fent-se petons a les llarguíssimes escales del metro i aquí no passa res. En qualsevol cas, jo no feia fotos de parelles, sinó que fotografiava molt pacíficament un altaveu rovellat. De sobte, però, se m’acosten tres policies (o potser eren militars, no ho sé) i un d’ells em pregunta (dedueixo) que què estic fotografiant. En catalana llengua li responc que «aquell altaveu d’allà»: com que, total, en aquesta ciutat tampoc no hi ha pràcticament ningú que parli l’anglès (i molt menys la policia), he pres la determinació d’adreçar-me a tothom en català. El soldadet es mira l’altaveu, em mira a mi amb cara de tu m’has pres per imbècil (si tu sabessis, rei) i em demana el passaport. Al meu visat rus hi diu que sóc aquí treballant per al Fons Humanitari Internacional. No em negareu que dit així imposa i sona a cosa seriosa. Ho troben tot en regla, em saluden i marxen, diria que una mica decebuts. A primera hora de la tarda, però, sant tornem-hi: exhaust de tant caminar sota el sol, m’assec a recuperar l’alè i trec la càmera per fer un cop d’ull a les imatges que he caçat durant el safari diürn (misèria i companyia). De sobte veig de cua d’ull que s’acosta un policia. Em trec els auriculars (quina delícia, per cert, escoltar les magnífiques cançons d’en Joan Miquel Oliver passejant per una terra tan estranya) i li dedico un somriure radiant. Em pregunta (crec) si estic fent fotos de l’edifici de davant i veient l’oportunitat de colar-li una de les quatre frases que sé dir en rus-indi, ni curt ni Peret-zoos, li etzibo: net, ia otxin ostal, que vindria a ser que no, que estic molt cansat. Em mira amb desconfiança moscovita i marxa, però no passen ni dos minuts que se n’acosta un altre i repetim la comèdia. Amb tot, no els dec convèncer del tot perquè de seguida ve un tercer que m’ordena directament, amb cara de restret i uns gests d’allò més universals i unívocs, que circuli. Com que no tinc ganes de discutir per tan poca cosa marxo i prenc nota mental de buscar al mapa què és aquest edifici tan poc fotografiable. Em fico al metro i (empès per aquest afany meu de descobrir el Moscou veritable, que un dia em costarà un disgust) escullo una estació a l’atzar situada als afores de la ciutat, a prop d’un altre llac amb estibadors. Només sortir de l’estació, creuo el carrer i em trobo en un mercat immens i llardós de peces d’automòbil, algunes noves i d’altres (la majoria) de «segona mà», no sé si m’explico. En una parada hi tenen exposades un munt de llantes de roda. Trec la càmera i prenc una foto. A la parada següent hi ha un gos negre que dorm sobre un seient de cotxe de pell, que està a la venda. Estic buscant l’enquadrament quan, per sobre del volum de la música dels auriculars (que no és moc de pav), sento una veu que crida: efectivament, l’amo de la paradeta m’està indicant molt amablement (hehe) que no vol fotografies. Li faig que d’acord amb el dit polze alçat, deixo estar la càmera i decideixo fer un tomb pel mercat, intrigat per veure què deu ser que volen amagar, però no he recorregut ni dos passadissos que un membre del cos de seguretat se m’acosta (està claríssim que no es tracta d’un encontre casual, sinó que m’estava buscant) i em diu que el segueixi. Li dic que no estic fent fotos, però l’home no sembla que tingui gaire ganes de comunicar-se. El segueixo, doncs, (bastant putejat, ja) fins la caseta de seguretat. Surt el segurata major i amb tota la desgana del món em pregunta, primer, que què fotografio. Li ensenyo la foto de les llantes, li ensenyo com no n’he fet cap altra i li pregunto que si li agrada. Em pregunta si sóc periodista: li dic que no, que sóc turista. Em diu que desi la càmera i li dic que no caldrà, que ja marxo, gràcies. Darrere del mercat hi veig una colla de fàbriques decrèpites, el rovell de les quals m’atrau inevitablement. Estic fotografiant una xemeneia i, efectivament, se m’apareix el guàrdia de seguretat. Em fa la pregunta de rigor i estic temptat d’estrenar una de les frases noves del meu repertori, apresa especialment per a l’ocasió: net tvoi dela, no és assumpte teu, però no m’hi veig en cor, tot i que per ser sincers el paio és molt poca cosa per ser un guàrdia de seguretat. Admeto que sóc un cagat. Li dic, en anglès simplificat per a russos, que faig fotografies artístiques, foto art, you know?, i em diu que sí, que vale, moreno. Abans de tornar a la seva caseta, però, em pregunta si treballo per a algun diari (desxifrar aquesta pregunta requereix un gran esforç de mímica per ambdues parts, però amb bona voluntat i paciència ens en sortim). Li dic que no, que ja m’agradaria, però que no. No sé si m’entén, però em saluda alçant la mà i marxa. Un gran paio. Animat per tanta bonhomia, decideixo ser valent i em fico a dins de la següent fàbrica que trobo, que sembla deserta. A la llunyania veig una estructura metàl·lica rovellada, preciosa, i em dic que l’he de fotografiar, però no he pogut fer ni dues passes que veig no una, sinó dues figures que se m’acosten. I en aquesta ocasió no són simples guàrdies de seguretat, sinó dos militars amb el cap rapat i uniforme de camuflatge gris de l’exèrcit, que no veia des dels actes de commemoració de l’aniversari del final de la guerra. On m’he ficat? Però reacciono amb una agilitat que em sorprèn fins i tot a mi i, aplicant l’estratègia que recomana Malcolm X a la seva biografia, camino directament cap a ells i sense donar-los temps ni d’obrir la boca (molt menys d’agafar les metralladores), em trec el plànol de la butxaca i els deixo anar, a raig: ¡Hi, I’m lost! ¿Where am I now? ¿And how do I get to this lake? ¿See the harbour, here? ¡There’s where I want to go! Molt bon xavals, els militars, molt servicials; un d’ells fins i tot intenta explicar-m’ho en anglès, però tant jo com el seu col·lega ens quedem amb les ganes de saber si el seu vocabulari arriba més enllà de «turn right», perquè tota la resta me l’explica en rus fins que li he de dir que eh, hold your horses, ia net govoru pa ruski, remember?, perquè s’està animant. Em sembla que aquests pobres nois tenen molt poques oportunitats de sentir-se útils. Els dono les gràcies i m’acomiado d’ells, però decideixo no seguir les seves indicacions i girar a l’esquerra: em quedaré una vegada més sense fotografiar els estibadors, però per avui ja n’he tingut prou.
Per cert, un cop a casa llegeixo a la guia que l’edifici davant del qual m’havia assegut al matí és ni més ni menys que Lubyanka, el nom que rep popularment la cèntrica seu de l’antic KGB, les parets de la qual han vist tantes i tantes tortures i execucions (la guia parla de centenars de milers durant els anys trenta) i ha acollit tants presoners que van haver d’ampliar l’edifici amb una ala adjacent i construir-hi una garjola subterrània. I un cop més no puc evitar preguntar-me: a què venia tanta suspicàcia? Què amaga l’edifici del servei d’intel·ligència rus al segle XXI? Probablement res que es pugui descobrir estant assegut a l’altra banda del carrer, però la fatxenderia també s’estén, i de quina manera, entre els policies i altres cossos de seguretat, que viuen encara ridículament obsessionats amb els espies, com si mai no hagués caigut el mur de Berlín i ells fossin encara els sentinelles del secret del comunisme (res no era el que semblava, sinó molt pitjor), com si la misèria del país continués essent quelcom que es pot amagar als ulls del món o com si realment tinguessin alguna cosa que pogués interessar a algú. Angelets.

03 de juny 2005