atzucac!

napoli 1.0

Marxo de Berlín un plàcid dimecres de primers de novembre. El metro travessa aquesta part est de la ciutat, tocada d’una tardor que s’esllangueix, enmig d’arbres vermells a mig despullar, mentre el sol sembla posar-se del nostre costat, decidit a endarrerir les primeres nevades. Veurem. De moment jo marxo cap al sud i, al metro estant, faig una repassada mental a tot el que m’he deixat, tal com fan els russos quan s’asseuen una estona a “pensar en el viatge” abans de marxar. Duc les mudes justes, un grapat de llibres, un anell de casat però cap esposa, la carta d’un amic que potser em farà companyia les nits solitàries i, sobretot, la càmera fotogràfica; un dels objectius d’aquest viatge és reprendre l’aprenentatge fotogràfic després d’una pausa forçada per imperatius laborals. L’altre, però, és començar una investigació (exhaustiva, només faltaria) sobre el millor format de turisme urbà en solitari; en aquest cas seran cinc dies sense guia de viatge ni pla preestablert.

Un home passa pel nostre vagó venent un d’aquests diaris de beneficència, però sembla que el negoci no rutlla. En arribar a la porta es tomba cap a una noia que llegeix al diari la notícia d’una nova nit de falles a París i li etziba (prou fort perquè ho sentim tots) que això mateix passarà aquí “si seguim abordant l’economia com fins ara”. El seu to revela una profunda ràbia, com si tots nosaltres, que tenim la sort de no haver de vendre diaris al metro, dirigíssim l’economia contra ell. Em sento com es deuen sentir els meus amics espanyols quan em queixo de les injustícies que el seu país perpetra contra el meu i se m’escapa algun “vosaltres”: que potser podria simpatitzar més amb la seva causa si no se m’inclogués directament al bàndol dels culpables. I que consti que no estic dient que, en aquest cas, no ho sigui; és només que l’acusació directa em posa a la defensiva. L’home acaba la seva amarga diatriba dient que a l’antiga DDR tot era millor. Probablement no li falti raó de forma subjectiva: per a ell devia ser tot millor. Ara: si bé és innegable que, econòmicament, Alemanya no va bé, també és cert que el nivell de benestar general que s’observa en aquest país (amb totes les diferències que es vulgui entre l’antiga DDR i la BRD, no seré jo qui ho negui) és alt en comparació a d’altres casos que he pogut veure, des de Rússia a Catalunya, passant segurament per França.

En qualsevol cas, el meu avió em du avui a Nàpols. M’acomiado olímpicament de Berlin i de la seva bona gent (una mica amargada i estoicament resignada, si voleu) amb la música i la veu tardoral i esplèndida de la Silje Nergaard.