De Krasnojarsk a Kalatxinsk via Omsk

En aquest país la pudor de pixats i de podrit et sorprèn cada vegada, pels carrers, a l’aeroport on hem esperat el nostre vol asseguts en cadires plegables, de fusta, o dins d’aquest avió, on hi fa tanta calor com en una banya, que és com anomenen les saunes en aquest país. Les hostesses, un cop més, ens tracten com si nosaltres fóssim bestiar i elles grangeres, o com si nosaltres fóssim presos jueus i elles unes no tan joves pioneres de les SS que custodien d’aquest tètric tren a Buchenwald. Però no, és un tètric avió i, amb sort, ens deixarà a Omsk d’aquí a dues hores. Serveis tercermundistes a preus occidentals, benvinguts al fascinant món del transport aeri a Rússia. Monopolis que van ser comunistes i que ara pertanyen a l’empresa privada. Quin país.
Ahir a la nit, per acomiadar-me de Krasnojarsk, vaig tornar del centre a l’hotel a peu. Abans, però, vam sopar amb un grup d’antics llicenciats en química de la promoció del 75. Avui volten tots la cinquantena. Aquests homes i dones estaven cridats a fornir la mare Rússia de coneixement, a ocupar llocs de prestigi dins del partit i dins de les fàbriques, a una vida dedicada a la ciència. Aquests homes i dones havien d’engruixir les files de la intelligentsia. Davant meu, en aquest restaurant llòbreg, seu en Samòtxik. En Samòtxik era l’alumne més brillant de la seva promoció. Diu que un dia, fent un experiment a la seva habitació, va fer explotar totes les finestres, però que era un estudiant brillant. En Samòtxik parla poc, té un ull que mira contra el govern i l’altre que hi veu poc. En Samòtxik guanya 5.000 rubles al mes; 5.000 rubles son poc més de 150 euros. En Samòtxik és alcohòlic. Ahir a la nit, en arribar a casa, va adonar-se que havia perdut les claus i va dormir al replà. Quan s’ha llevat avui al matí s’ha adonat que li havien robat la cartera amb tots els documents. I també que no havia tancat la porta amb clar en marxar i que només l’hauria hagut d’empènyer per entrar al pis. En Samòtxik ens ho explica i riu, i quan riu ensenya dues dents d’or. La dona que té a la seva dreta riu també i n’ensenya tres. Aquests homes cultivats van trobar-se un bon dia amb el seu destí a les mans i, ves quines coses, no van saber què fer-ne. En part perquè per aquestes latituds no hi ha gran cosa a fer, és cert, però en part també perquè després de tant de temps de viure una vida pautada, sota les faldilles de la mare-estat, es veu que la capacitat d’iniciativa s’atrofia. Abans era molt més fàcil, m’expliquen: sabies que només havies de ser bo, no queixar-te, estudiar i treballar, i que ells s’ocupaven de que tinguessis una feina adient a les teves capacitats, un sou adient a les teves necessitats i una habitació en un pis compartit. De res. I evidentment que hi havia excepcions, que hi havia persones que eren més iguals que les altres i vivien molt millor, però d’això tu no n’havies de fer res. Però, ¿i ara? ¿Què en fem de la llibertat? Francament (estalínicament, en rus, ¿o serà potser putínicament?), no sé què dir-los, m’arronso d’espatlles, aclaparat, i ara em direu cínic però, així que veig l’oportunitat, m’esquitllo fora d’aquest restaurant i fujo cap a l’hotel. Adéu, intelligentsia; do svidaniya.

A l’avinguda de Karl Marx, a una de les tapadores del clavegueram n’hi falta la meitat. Ho descobreixo quan ja he passat de llarg, per poc, i mentre dono gràcies a les forces que vetllen tant i tan bé per mi, calculo a ull que pel forat que queda hi cabria perfectament la roda d’un cotxe. No sé quant de temps deu fer que està així, però per si de cas preparo la càmera i em disposo a fotografiar l’accident. Mentre espero intento imaginar-me la cara de perplexitat del secretari del jutjat quan un pobre home li digui que vol denunciar l’ajuntament perquè ha tingut un accident per culpa d’una claveguera que no estava tapada. A tots aquests que posen el crit al cel quan Blair tria aliar-se amb els Estats Units però callen quan Schröder i Chirac li fan reverències a Putin i, a sobre, tenen la barra de dir-se progressistes els enviava jo a viure un parell d’anys envoltats del progrés rus, vacances amb no-res pagat i sense visat per sortir del país (va, valents) a la querosènica ciutat fantasma de Krasnojarsk. ¿Voluntaris? Però el temps passa, els cotxes passen i ningú no cau a la trampa. Penso que potser l’ajuntament ha enviat una carta a tots els conductors avisant-los. És clar, segur que és això.

Són quarts d’onze de la nit i és de dia. Travesso el riu per un pont llarguíssim, al costat de la carretera per on els autobusos de línia van deixant el seu rastre de fum i pudors. A mà dreta tinc una posta de sol magnífica i, no obstant, m’aturo al centre del pont i em pregunto quina deu ser la taxa de suïcidis a Sibèria. A l’hivern. Quan fa trenta graus sota zero i la calefacció (¡prosti moy drug!) no funciona. Quan a fora fa tres mesos que neva i ets una vella que no pot sortir de casa perquè vius en un tercer pis sense ascensor i estàs malalta i no pots baixar les escales. Quan a fora fa tres mesos que neva i no necessites una nevera, no tant perquè el balcó sigui ja prou fred com perquè, de fet, pràcticament no sabries què posar-hi, en una nevera. Quan a fora fa tres mesos que neva i tu fa tres mesos que no et dutxes perquè de la mateixa manera que les cames no et permeten baixar les escales, tampoc no et permeten entrar a la banyera. I quan, a pesar de tot això, reses perquè no passi res, perquè saps que el més fàcil que pot passar és que el teu fillastre torni a casa, t’atonyini i et robi el que pugui trobar de valor al pis per canviar-ho per alcohol.

Si ets aquesta vella, pot ser que siguis l’àvia de la meva dona.

D’aquí a cinc hores la coneixeré. A casa seva, a la ciutat de Kalatxinsk, parada del Transsiberià.