atzucac!

Avui he estat jugant diverses hores a aquest joc tan increïble, al qual he arribat mitjançant el Mich Kultural. En una partida, i pensant en Jesucrist, el programa m'ha preguntat si era un bruixot, després si era un pallasso i finalment si era Superman. Certament, de vegades la màquina ens permet veure què pensem sobre les coses amb una clarividència que fa por.

* * *

A banda de jugar, però, aquesta nit també he sortit a fer fotos. La meva intenció inicial era fotografiar un edifici abandonat que es troba just al costat de de l'estació de metro de Landsberger Allee, si era possible fer-ho des de dins, millor. L'edifici en qüestió mai no va acabar-se de construir del tot i va passar-se abandonat una pila d'anys. Quan l'empresa propietària del solar va voler vendre-se'l, els ecologistes van protestar perquè, després de tants anys, diverses espècies d'aus hi havien fet niu i enderrocar-lo o acabar-lo de construir ara suposaria destruir-los l'hàbitat. El cas va acabar als tribunals i aquests van donar la raó als ecologistes (Alemanya és així), de manera que actualment aquest edifici descomunal és una reserva natural al mig de la ciutat. Paradoxes del progrés i el progressisme.

Però aviat he hagut de desistir del meu intent d'entrar a l'edifici perquè, tot i que he trobat una manera (perillosa i acrobàtica, però factible) de vorejar la tanca:

a) a dins era molt fosc i m'he deixat la llanterna a casa i
b) la gasolinera que hi ha al costat no en venia.

Així doncs he decidit aprofitar el viatge i fer un tomb per la zona en busca d'alguna cosa interessant per sadollar les meves ànsies fotogràfiques nocturnes. Aquí he de fer un incís geopolític; l'estació de Landsberger Allee es troba situada al nord-est de Berlín, en una terra de frontera entre els districtes de Pankow, Friedrichshain i Lichtenberg. Lichtenberg (juntament amb Marzahn i Höhen-Schönhausen) és el territori per on la campen les bandes de neonazis. Friedrichshain, per contra, és el barri punk i alternatiu de Berlín. Així doncs, Landsberger Allee (la típica barriada del Berlín que un dia va ser comunista i avui és simplement pobra, sense eufemismes, amb les seves avingudes flanquejades per edificis-formiguer i descampats) és poc menys que territori comanxe. Jo n'era conscient, però la terra és dels valents.

He vist unes cases velles a l'altra banda de les vies del metro i hi he aparcat el cotxe a prop. He descarregat la càmera i el trípode i m'hi he acostat, però les cases en qüestió estaven també protegides per una tanca metàl·lica: avui no era el meu dia de sort. Per si me'n quedava algun dubte, però, de sobte he vist una banda de vuit o nou adolescents sortint d'un carreró; eren tan a prop que no tenia sentit girar cua i tornar al cotxe, de manera que he fet el cor fort, he passat de llarg d'on eren i m'he ficat per un altre carreró, entre dues tanques, per fotografiar les cases. Com si res.

Però aviat he vist que, tot i les meves pregàries, se m'acostaven per l'esquena i, per sobre de la música dels auriculars, he sentit que em cridaven alguna cosa. El diàleg ha anat més o menys així:
-Eh, tu .
-Hola.
-Hola? Què fots aquí a aquestes hores?
-Fer fotos.
-Fotos? De què?
-Veus aquestes cases? Amb la llum de la nit quedaran molt guapes.
Mirada de perplexitat, primer a les cases, després a mi. Els havia aconseguit desconcertar i això era bo. ¿No?
-D'on ets?
Era evident que no aconseguien ubicar el meu accent...
-Barcelona -pronunciat a la manera alemanya, alguna cosa així com Bartzelona.
-Marzahn?
Moments de tensió.
-No, no: Barcelona.
-Ach, aus Spanien!
En fi, quelcom m'ha dit que no era un bon moment per posar-me llepafils per tan poca cosa, oi?, i enlloc de protestar he preguntat:

-Vosaltres sou d'aquí?

-Ja, ja, typisch berliner... Yo hablo español -diu llavors el paio, sobtadament distés-. Ein bißchen. Una mica. Hosti, va, fes-nos una foto, va!

A partir d'aquí tot ha anat costa avall i al final en Wova, aquest noi tan eixerit, m'ha donat el seu número de telèfon i m'ha recomanat que, si vull triomfar al món de la fotografia, treballi molt i intenti pensar de manera diferent que la resta. Llavors un altre dels nois de la colla ha cridat: "Ei, allà hi ha gent, anem, va!". I en Wova m'ha explicat: "Ara ens n'anem a matar nazis". En fi, potser li truco un dia d'aquests i els faig un fotoreportatge. La colla de la pessigolla.

Després d'això, evidentment, he considerat que ja havia esgotat la meva quota diària de sort, m'he ficat al cotxe i he tornat cap a caseta: tampoc és qüestió de buscar-se-la perquè sí.