31 de juliol 2005

Babushka


kalachinsk, siberia

Deixeu passar el Transsiberià

kalachinsk, siberia

29 de juliol 2005

The memory of the land

kalachinsk, siberia

28 de juliol 2005

El cementiri de K.

Un grup d'adolescents carretegen galledes i pales, prenen aigua d'una font, riuen i s'empaiten, de tal manera que veient-los hom pot arribar a oblidar-se un instant que en realitat es troba en un cementiri. El cementiri de K., com els altres que he vist des que sóc a Rússia, no s'assembla en res als cementirs-arxivador a què estem acostumats els catalans. Els cementiris russos són selves amb tanques metàl·liques i creus amb fotografia. En aquestes ciutats hi sobra l'espai (cosa d'altra banda comprensible), de manera que les tombes velles no se substitueixen per tombes noves encara que ningú no se n'ocupi ni pagui: resulta més barat i fàcil anar ampliant i deixar que els morts descansin tranquils. Això, però, fa que moltes sepultures (delimitades quasi totes amb tanques metàl·liques unipersonals, que em semblen tan absurdes si pretenen impedir l'entrada com si pretenen impedir la sortida) (tot i que, ben pensat, segurament deuen ser per evitar que els gossos vagabunds facin estralls) estiguin completament abandonades i cobertes de bardissa. Aquests nois, que semblen prendre part en alguna espècie de camp de treball, intenten posar una mica d'ordre i retallen matolls, arrenquen males herbes i reguen les flors. Per algun motiu, se'm fa difícil imaginar un grup d'adolescents fent això mateix a Catalunya.
Els cementiris són, aquí i a tot arreu, monuments a la fragilitat humana, i no pas pels morts, que prou pena tenen, sinó pels vius, que s'aferren a una làpida i es neguen a acceptar el curs natural de la vida. Avui, al cementiri de K., hem salvat un ocell. Havia caigut a dins d'un potet amb aigua que algú havia deixat sobre d'una tomba per si l'inquilí tenia sét (allò que dèiem de la fragilitat). No sabria dir quant de temps duia allà dins, però quan he aconseguit fer-lo sortir del pot (la bèstia no volia i obria les ales per impedir-m'ho, però finalment ha hagut de renidr-se davant la meva tossuderia, només faltaria) tenia totes les plomes mullades i no podia volar, de manera que ha marxat corrents i s'ha amagat entre les herbes. Que en un lloc tan ple de morts ens emocionem per salvar la vida d'una bestiola em fa reflexionar sobre el caràcter arbitrari de les emocions humanes. Això sí, marxo del cementiri amb l'ànim encongit, pensant que potser quan el senyor de sota de la làpida es desperti de la migdiada tindrà sét i trobarà el vas buit.

27 de juliol 2005

Den Ivana Kupaly

kalachinsk, siberia

26 de juliol 2005

the naming of things

kalachinsk, siberia

Primera parada: Krasnojarsk

El vol d’Aeroflot Nord va mig buit i tinc tres butaques per a mi sol, però no m’hi puc ajeure gaire còmodament perquè a sota d’una d’elles hi ha una caixa de cartró que no em permet abaixar el seient del tot. Com que no aconsegueixo dormir i estic avorrit (excuses) obro el precinte i tafanejo una mica: safates de plàstic; uns misteriosos tubs elàstics de color gris, prims i llargs; vasos. Alço la mirada i un paio m’està observant inquisitivament des dels seients de l’altra banda del passadís. Em faig el desmenjat, tanco la caixa i m’ajec com puc. Sóc a l’avantsala del son quan les hostesses decideixen que és hora de repartir l’esmorzar; són les sis. Les hostesses tenen la mateixa actitud que la resta de persones que treballen de cara al públic en aquest país: t’estan fent un favor dignant-se a mirar-te. Ei, això si és que et miren. És com si seguissin cobrant un sou de l’estat i tu no fossis qui realment els permet guanyar-se la vida, sinó una nosa, una mosca collonera. Al cap d’una estona, després de sobrevolar interminables boscos exuberants de taigà, quan no fa ni deu segons que he llegit la darrera frase d’A streetcar called desire, l’avió aterra. L’aeroport, vist des de l’aire, em recorda l’aeròdrom abandonat del mig del desert del GTA San Andreas, ple d’avions escampats aquí i allà. Ens hem passat la «nit» volant cap a l’est; no faig més que retallar els dies. Del llibre de Tennessee Williams el que més m’ha agradat són les acotacions.
Finalment sóc a Krasnojarsk, al cor de Sibèria, a 5.000 quilòmetres de Berlín i a 500 de la frontera amb Mongòlia. Són les vuit del matí, tenim 33 graus i els exèrcits de mosquits com elefants blancs comencen immediatament a xuclar-me la sang, sense perdre ni un minut, els molt malparits.

25 de juliol 2005

Paint it blue

Kalachinsk, Siberia

I'm lookin thru you, koшka

Kalachinsk, Siberia

PS: l'agost serà tan llarg sense vosaltres...

24 de juliol 2005

Off

És tard i el tren abandona lentament Moscou en direcció a l’aeroport. És tard però els dies s’estiren i el cel està tacat encara d’una llum vermellosa que ja no projecta ombres. Els edificis que van passant a l’altra banda de la finestreta tenen un aspecte irreal, fràgil, com de decorat. Rere unes cortines entreveig una família sopant a la llum d’una bombeta de baix voltatge. Els patis dels edificis estan en penombra i no s’hi distingeix res, però això és Moscou, aquí tots els patis son iguals, us els puc cantar de memòria: una tanca baixa, pintada de color verd, un munt de matolls desbordats, selvàtics, ampolles de cervesa mig enterrades, un gos brut ajagut sota un arbre, converses silencioses al portal, amb algun amic, potser amb algun desconegut ociós, mai amb la teva dona, mentre els mosquits fan tombs de traçats etílics a una bombeta, lentament, mosquits com elefants blancs, batent les orelles amb indolència. En realitat no és cap decorat i ho sé, em dic mentre el llapis gargoteja la frase a la llibreta Moleskine acabada d’estrenar i, per un instant, estúpidament, estic encantat de conèixe’m, tan occidental, tan intel·lectual, tan interessant en el meu paper de viatger maleït que ha perdut la pàtria i vaga sense rumb, d’aquí cap allà, on el vent el porta i, alhora, sabent-me tan afortunadament lluny d’aquesta gent, d’aquest món. En realitat el que passa és que, ara que hi sóc tan a prop, la meva ment es nega a acceptar l’evidència d’aquestes vides, es nega a acceptar que hi ha milions i milions de persones que viuen aquí, així i per sempre. I no només això, sinó que són afortunats, com a mínim parlant en termes relatius. De fet, el que em neguiteja veient aquestes cases i intuint-ne la sordidesa és saber que, en cas de necessitat, haver de renunciar a l’abundància material em faria infeliç, perquè vivint aquí no hi ha manera de ser el poeta maleït, perquè aquí tothom estaria molt més maleït que jo; perquè distingir-se (o fins i tot pretendre-ho) en aquestes condicions no té cap gràcia i, a més a més, és una grolleria. El que m’aclapara és aquesta dependència material, la certesa que haver de viure en aquest món, on tantíssima gent sap sentir-se afortunada i trobar motius per viure i tenir esperança, em suposaria una condemna. Em supera saber-me vitalment tan fràgil, tan invisiblement, quotidianament lligat a unes comoditats que, ara mateix, mentre aquesta Europa cada dia més ensopida i gris fa cercles en un altre meandre del riu del progrés, incapaç de decidir-se, surant estúpidament a l’avantsala de la decadència, cega a les ombres que s'atansen, semblen garantides per sempre més.

D’aquí a sis hores arribaré a Sibèria; hi haurà temps per a tot.

23 de juliol 2005

Impasse (II)

Kalachinsk, Siberia

22 de juliol 2005

Impasse

Kalachinsk, Siberia

21 de juliol 2005

20 de juliol 2005

Two fishermen (father and son)

Yenisey River, Krasnojarsk, Siberia

Lectura contemplativa d'en Marina

19 de juliol 2005

18 de juliol 2005

Fishing in River Yenisey

Krasnojarsk, Siberia

17 de juliol 2005

Metallic snakes

Saint Petersburg

02 de juliol 2005

Presagis translúcids


Em passa sovint que quan els amics marxen lluny i definitivament, davant l'evidència que les respectives vides se separaran com dues vies de tren que prenen direccions diferents després d'haver corregut paral·leles durant molt de temps, em queda una vaga sensació metàl·lica de bons llibres per llegir oblidats en caixes de pols, florint-se en prestatges indigents, verges i, alhora, esgotats. Això sumat a una nit de nostàlgia i un llarg viatge immediat a un país desolat omple la foscor de presagis translúcids que potser demà, a la llum del dia, paradoxalment, no projectaran unes ombres tan llargues.