24 de desembre 2007

KALIKOKO!




Fa temps que tenia pendent aquest post: us presento els kalikokos, fets a mà, amb roba reciclada i molt d'amor, disposats a alegrar la vida dels seus propietaris.

20 de desembre 2007

Sobre la por

"Valiente no es el que no siente miedo —ése es el impávido, el insensible—, sino el que no le hace caso, el que es capaz de cabalgar sobre el tigre."
J.A. Marina, Anatomía del miedo, 2006






Liniers, Macanudo #2, 2007


*

VII

Recette pour aller mieux

Répéter souvent ces trois phrases:


1) Le bonheur n’existe pas

2) L’amour est impossible

3) Rien n’est grave


Sans rire, cela paraît idiot, mas cette recette m’a peut-être sauvé la vie quand je touchais le fond.

*


L’amour dure trois ans,
Fréderic Beigbeder

La història del rabí Eisik de Cracòvia

'Rav Eisik, fill de Jekel, té un somni que es repeteix i que l'intima a anar lluny, fins a Praga, on hauria de trobar un tresor amagat sota el pont que porta al castell dels reis bohemis. Rav Eisik va a Praga, observa el pont, però s'adona que sempre està vigilat per sentinelles. Tossut, continua voltant per la zona. Al final el capità dels guàrdies, intrigat per aquell vell obstinat, li pregunta què busca. Rav Eisik li explica la història del somni. El capià dels guàrdies es posa a riure i li explica una altra història: "Mira que, si els somnis fossin veritat, en aquest moment jo estaria fent un viatge al revés del teu. I naturalment no trobaria res. Has de saber que jo he somiat que trobaria un tresor a Cracòvia, a casa d'un rabí que es diu Eisik fill de Jekel, darrere l'estufa. Imagina't anar fins a Cracòvia, on la meitat dels homes es diuen Eisik i l'altra meitat Jekel..." El rabí Eisik fill de Jekel l'escolta sense fer cap comentari i se'n torna immediatament cap a casa seva a Cracòvia. Darrere de l'estufa troba el tresor. El quid de la història -va observar un gran hindòleg, Heinrich Zimme - no és que el tresor que busquem està més a prop del que ens pensem. Si fos així, la història de Rav Eisik s'assemblaria a moltes altres. Sinó que el punt decisiu és que el lloc on es troba el tresor ha de ser revelat per un estranger que, en aquell moment ni tan sols no sap que ens està il·luminant.'

La follia que ve de les nimfes, Roberto Calasso [trad. d'Anna Casassas]

I, amb tot.
No sóc per natura un jugador calculador, al contrari.
Mi tan sols quan sé que, segurament, em passaré

"Ho trosas iásetai" - El mateix qui ha ferit, guarirà

El verí és tan dolç; el remei, tan amarg...

14 de desembre 2007

Vivisecció sentimental

Part II – La presa


Per aquesta vall, per sota d’aquest pont, abans hi passava un riu. Als matins, el sol es reflectia a la superfície cristal·lina de l’aigua on nedaven les granotes i al vespre, als meandres sinuosos, el corrent feia remolins i el mormol de l’aigua es barrejava amb el xerric dels grills o, si hi havia lluna plena, amb l’udol dels llops que vivien al fons del bosc. Hi havia una casa, a la vora del riu, i en aquesta casa hi vivia un nen. El riu, pensava el nen, era seu: jugava a capbussar-s’hi i, submergit, aguantava la respiració, comptava fins a 60, 80, 120! i sentia com, per un instant, el temps s’aturava. Un riu, pensava en aquells moments, és per sempre; i aquell pensament el feia immensament feliç. Estant sota l’aigua, de vegades, no sabia dir on acabava ell i on començava el riu i, si obria els ulls, rere la cortina tèrbola d’aigua verdosa li semblava veure-hi la cara translúcida d’una sirena.

El nen va créixer, es va convertir en un noi i, un bon dia, va conèixer una noia que era la viva imatge de la sirena de sota l’aigua.
El noi va sentir de seguida que, segurament, el seu riu també era una mica d’ella i quan li va demanar que anés a viure amb ell a la casa de la riba, ella se li va llançar al coll i va dir-li que sí, que sí, sense ni pensar-s’ho. Van seguir els dies feliços, els jocs aquàtics, l’harmonia dels novells. Una nit, mentre el noi i la noia feien l’amor, sentien com la pluja petava amb fúria contra els vidres de la finestra.

—Que romàntic —va dir ell, banal.

—Tornem-hi? —va fer ella, venusta.

La pluja va caure tota la nit i al matí, en despertar, els amants van adonar-se que el riu s’havia desbordat i havia negat el jardí, empantanegat els camps i esborrat els camins. Amb paciència i dedicació, van reparar el mal i la vida va poder continuar.
Amb tot, a partir de llavors els dos vivien amb por de la següent crescuda i, quan aquesta es va produir, els estralls van ser encara més devastadors que la primera vegada. Les crescudes van anar fent-se cada vegada més freqüents, les reparacions consumien l’energia dels amants i els resultats deixaven cada cop una realitat més precària: el jardí creixia moix i les flors confonien els colors, les collites eren cada vegada més minses i els camins, abans tan directes, tan definitius, serpentejaven i es perdien en si mateixos.

Al cap d’un temps, abatuts però no derrotats, i després de molt rumiar-s’ho, els amants van decidir alçar una presa per contenir els embats de la riuada.
Eren dolorosament conscients que allò significava renunciar per sempre al goig sensual de la plenitud natural del riu però, d’altra banda, es deien, aquella obra els havia de permetre atènyer un bé superior al qual, això sí, mai no van saber donar un nom. Van dedicar-se a erigir la presa talment com si fos la construcció i la tasca més important que tenien davant, incansables. Pedra sobre pedra, multiplicant les energies del seu amor, van alçar un enorme dic i l’aigua del riu va anar-se acumulant fins formar un pantà. Ben aviat, sobre l’aigua estancada de les vores hi havia crescut un tou de verdet i els espiadimonis havien fet niu als joncs.

La construcció havia previst una canal que, amb un cabal regular, abastís la casa de l’aigua necessària.
Ara ja no ens pot passar res, es deien els amants. Ara estem segurs. Amb tot, cada vegada que veia el llit eixut que un dia havia estat el riu, se li feia un nus a l’estómac. Poc a poc, tots els menjars que preparaven amb l’aigua del pantà que sortia per l’aixeta de la cuina van anar adquirint un regust de verdet: sopa de verdet, arròs al verdet, peix amb verdet. Al final, va pensar el noi, resulta que un riu no era per sempre.

Una nit, mentre ella dormia, ell va sortir de casa armat amb un mall, es va enfilar a la presa i va descarregar tota la seva fúria contra les pedres.
Amb tot, però, la presa no va cedir. Tampoc no ho va fer la següent vegada i es va mantenir igualment ferma quan les seves escapades nocturnes van convertir-se en un ritual furibund i habitual de la frustració.

Cada nit, quan tornava d’intentar abatre la presa, i abans de ficar-se al llit, el noi es netejava a consciència: no volia deixar cap pista que pogués delatar-lo. Un dia, però, va descobrir terra sota les ungles de la noia i, l’endemà, a la nit, va veure una ombra enfilada també a l’extrem oposat de la presa. Llavors va entendre per què la presa mai no cedia: mentre ell intentava enfonsar aquell mur que li havia robat l’alegria de viure, ella es dedicava a reparar el mal. En secret, i per un instant, va odiar-la intensament perquè li estava negant el seu desig més ocult. Amb tot, aquell l’odi es va diluir i aviat va deixar pas a una tristesa oceànica.

Això va ser ahir.

Aquest vespre, quan menys s’ho esperin, la presa rebentarà de debò: un estrèpit sord s’escamparà per la vall, precedint a 340 metres per segon la riuada desbocada que s’endurà per davant la casa, com si fos de joguina. De sobte, mig ofegat per la inundació inesperada de passió acumulada, el noi tindrà una revelació i comprendrà que, en realitat, també ella s’havia dedicat, tot i que per motius diametralment oposats als seus, a sabotejar la presa i a intentar enfonsar-la. I mentre nedarà amb totes les seves forces per tornar a sortir a la superfície i comptarà, 60, 80, 120!, sentirà com, per un instant, el temps s’atura: rere la cortina tèrbola d’aigua verdosa li semblarà veure-hi la cara translúcida de la noia, ofegada. O és potser la d’una sirena?


[english version]

Part II – The dam (La presa)


Through this valley, under this bridge, a river used to flow. In the mornings, the sun reflected on the crystal-clear surface where frogs swam and in the evening, in the winding meadows, the current swirled and the murmur of the water got mixed with the sound of the crickets or, if the moon was full, the howling of the wolves that lived in the deepest of the forest. There was a house on the riverside and a boy lived in it. The river, the boy thought, was his own: he used to swim underwater and, while diving, he held his breath, counted to 60, 80, 120!, and felt as if, for a moment, time stood still. A river, the boy thought then, is forever – and that thought filled him with joy. Being under water, sometimes, he couldn’t tell where he ended and where the river started and, if he opened his eyes, behind the cloudy curtain of greenish water, he thought he saw the translucent face of a mermaid.


The boy grew old and became a young man and then, one day, he met a young woman who looked just like the underwater mermaid. The boy felt immediately that, probably, his river was also a bit hers. And when he asked her to go live with him in the riverside house she threw herself into his arms and said yes, yes, without thinking. Then the happy days came, the water games, the harmony of the new. One night, while the boy and the girl were making love, they heard the rain falling hard against the windowpanes.


“That’s romantic” he said, so banal.
“Let’s do it again?” she said, so beautiful.


It rained all night and in the morning, when they woke up, the lovers realized the river had overflowed the garden, flooded the fields and erased the pathways. With patience and devotion, they repaired the damage and life could go on. But from that moment on, both lived fearing the next flood and, when it came, the damage was still more devastating than the first time. The floods became ever more frequent; the repairing works consumed the lovers’ energies and left an increasingly scarce reality: the garden grew withered and flowers mixed their colours, the crops got worse and worse, and the pathways, once so direct, so definite, now winded and got lost in themselves.


Some time later and after much considering, dispirited but not defeated, the lovers decided to build a dam to hold the effects of the flood. They were painfully aware that that meant giving up forever the sensual joy of the river’s natural fullness but, on the other hand, they said to each other, that work would help them attain a higher good for which, that’s true, they never found an appropriate name. They built up the dam tirelessly, as if it was truly their most important work. Stone upon stone, multiplying the energies of their love, they built up an enormous dam and the river gathered until, after a while, it became a reservoir. Pretty soon on the quiet waters there was a layer of moss and dragonflies had made their nests among the rushes.


The building had foreseen a canal which supplied the house with a regular and sufficient volume of water. Nothing can happen to us now, the lovers said to each other. Now we are safe. But every time he saw the dry bed where once the river used to run, he felt a knot in his stomach. Little by little, all food they prepared with the water from the reservoir coming out the kitchen tap started tasting like moss: moss soup, moss rice, moss fish. In the end, the boy thought, maybe a river was not forever.


One night, while they were sleeping, he left the house with a hammer in his hands, climbed up the dam and unloaded all his rage against its stones. Still, the dam didn’t give way. It didn’t the next time, either, and it still stood firm when his nightly rushes became a regular and furious ritual of frustration.


Every night, when he came back home from trying to knock down the dam and before getting into bed, the young man cleaned himself conscientiously: he didn’t want to betray himself. But one day he discovered some dirt under his lover’s nails and, that night, he saw a second shadow climbing the far end of the dam. Then he understood why the dam was never giving way: while he tried to knock down the wall that had deprived him from the happiness of living, she spent her nights repairing the damage. Secretly, and for a moment, he intensely hated her for denying him his most hidden wish. But that hatred soon diluted and gave way to an oceanic sadness.


All this was yesterday.


Tonight, when they least expect it, the dam will burst for real: a roaring crash will spread through the valley, preceding at a speed of 340 meters per second the wild waters that will sweep along their house as if it was a dollhouse. Suddenly, half drowned by the unexpected flood of accumulated passion, the young man will have a revelation; he will understand that, actually, and even though she was doing it for reasons diametrically opposite to his, his lover was also trying to sabotage the dam and shatter it to pieces. And then, swimming with all his energy to resurface and counting to 60, 80, 120!, he will feel as if, for a moment, time stood still: behind the cloudy curtain of greenish water, he will think to see the translucent face of the girl, drowned. Or is it a mermaid?


12 de desembre 2007

Vivisecció sentimental


Part I – Inventari

D’un extrem a l’altre del pis, dotze passes de bèstia engabiada. Terra de parquet-suro, finestra a La Forja, tres pedres calcàries a l’ampit, una tovallola negra i blanca amb serrell penjada de la porta, sofà-llit a mig plegar i, a sobre, la cortina que ha caigut quan he provat de descórrer-la. Mentrestant, Jose Gonzalez em va repetint «don’t let the darkness eat you up». Un calefactor Fagor desendollat, unes sabates Camper, unes sabates Tommy Hilfiger, unes espardenyes de tela amb sola d’espart, una cadira plegable negra d’Ikea, un gorro de piscina Arena, blau, encara precintat, unes ulleres de piscina Speedo espectaculars, precintades, joc de cartes Hillary for president, precintat, samarreta Made in NY, precintada, una post de planxar plegada, una prestatgeria d’alumini amb rodes carregada de llibres. Busco Corazón tan blanco; estic convençut que hi deu ser, però no el trobo. Agafo Qui sóc jo, de Bohumil Hrabal: comunisme, política, moltes portes enfora. Estic a punt de tornar-lo a desar quan, de la primera pàgina, en cauen dos retalls desiguals, grocs, amb poemes d’amor escrits amb lletra de noia, datats del desembre de 1999 i signats: «T’estimo, Maria». El món segueix posant-me a prova, o potser és que només creiem veure allò que, d’alguna manera, ja duem dins. Un collage de fotografies meves penjades de la paret, a sobre d’una fotografia de gran angular del mur de Berlín, una bossa de cartró de Rolf und Franz Köhrer, d’Stuttgart i, a dins, un pare Noel de fusta amb una borla de cotó al barret. Un pòster holandès de «La cucina dell’arte», una microcadena de música Philips «Incredible Sorround», dues meitats de closca de coco encaixades i posades cap per avall, sobre una pila de cedés: Mika, Violadores del Verso, Scissor Sisters, Kula Shaker, Blue Man Group; visca l’eclecticisme. Un carnet de conduir caducat de fa poc amb una foto antiga del Dd. De quan érem joves. Dues fotos més del Dd, cobertes amb vidre: en una, assegut en una cadira de plàstic a l’aire lliure, tors nu, barba frondosa, cigarreta a la mà; a l’altra, barba frondosa, barret de palla, càmera de vídeo i mirada de deixeu-me a mi. Unes ulleres de 3D de cartró: plàstic verd, plàstic vermell. Me les poso i miro el cel, per la finestra: un cel de guerra nuclear, de pluja àcida, d’excés psicotròpic.

La porta oberta al menjador, un llistó metàl•lic amb cargols que amaga l’encaix dels dos parquets. Sobre el televisor Sony, una nota de la dona de fer feines («Hola David, he dejado ropa tendida. Adios»), escrita en un bloc d’hotel: Le Meurice, Paris, 228 rue de Rivoli. Cortines tancades, estufa engegada, una ampolla de Font Vella pràcticament buida a terra, un pòster de «A Bronx Tale» (amb una gran fotografia de Chaz Palminteri) col•locat sobre una cadira, una fotografia de Marilyn en un escenari a l’aire lliure, davant d’un públic militar. Jo, assegut al sofà de pell marró, escrivint aquestes lletres amb el portàtil sobre els genolls, aclucant els ulls per mandra de treure les ulleres de la bossa.

Rebedor fosc, finestra al celobert barceloní: roba estesa (draps blancs i blaus), un motxo de fregar, pintura escrostonada sense poesia, paret de maons plens d’ombra, un respirador en forma d’aliances, cables mal penjats. Interior: cinta americana sobre el comptador de la llum, jaquetes i anoracs rere la porta, una bufanda de colors, un paraigua, un maniquí amb un casc antic vermell i blanc, un altre pòster, diferent, de «La cucina dell’arte». Truquen al timbre, des de baix. Tornen a trucar. Desisteixen, finalment.

L’habitació lliure: quatre parets nues pintades de color salmó, tres maletes buides amb etiquetes d’avió: Delta Airlines, JFK, AirFrance, Paris; dos coixins vells i ronyosos, una làmpada de paper rosa en un racó, una pilota de plàstic d’Spiderman, una bombeta, fred, forats amb tacos que un dia van aguantar quadres, prestatges, el rastre de gent que vivia altres vides i que un dia van decidir canviar-la. Perquè sempre deixem rastres.

Les portes de llistons de la cuina, entreobertes. Interior: un bol de fusta amb pomes, taronges i kiwis. Fregona, escombra, rentadora buida. Escorreplats, buit. Pica, buida. Nevera, més que buida, digna de ser declarada zona catastròfica: uns tomàquets pansits, a punt de criar pèl o de mutar, un pot amb xampinyons en conserva, un pot de mostassa de Dijon, un pot de quètxup, mitja dotzena d’ous per encetar, caducats de fa dos mesos, un bol de terrissa buit; a la porta, dos cartrons de llet, una ampolla de xampany Bach per obrir, una Estrella petita, una ampolla de Lambrusco quasi buida, crema de llet, més ous, parmesà ratllat. I prou. A la part de fora, imants de Metropolis, de Hair, de Broadway i, subjecta en un altre imant on s’hi pot llegir «Je pense, donc je suis – Descartes», una factura del Super Servei Mandri: «Sin servicio electrico, sacar ica, localizar averia, sanear, [il•legible] servicio; 104,40 €.» En un plafó, a la paret contrària, un paperet:

Si en saps el pler no estalviïs el bes
Que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
Que és sempre als llavis
Que l’amor perdura.

Joan Salvat Papasseit

Al costat, una targeta d’Àngels de la Puerta, aviram, ous, caça, pollastres a l’ast; servei a domicili. Al mig de la cuina, l’escambell on sec mentre escric aquestes ratlles, amb el fred que surt de la nevera oberta besant-me els dits. Sense mesura.

Sis passes fins el dormitori. Dues finestres, dues cortines grogues. A sota de la finestra d’Amigó, una taula de fusta pintada de color verd en forma d’L: un portàtil HP sense bateria, sis llibres d’Eric Castel, quatre d’ells en castellà, una biografia de Josep Pla, un llibre de Lévi-Strauss. Un pòster de Grease, el musical, un pòster de Frida Kahlo, una foto del Dd adolescent, una foto d’una teulada coberta de verdet i un nuvolet blanc, una foto de dos amants abraçats: la cara d’ella, els ulls tancats, la boca entreoberta, a frec de l’orella d’ell, dues dents blanquíssimes, uns dits femenins encrespats sobre una espatlla masculina. A la tauleta de nit, un rellotge digital i un cocodril de drap. Sobre un llibre d’Arthur Miller, una llibreta d’anelles: notes sobre guions, notes de conferències, notes per entradetes de Millenium, números de la declaració de la renda. A la primera pàgina, escrit amb la lletra del Dd, que tant m’agrada, «‘Las aventuras del niño anciano’, por David V.» Sota la finestra, un commovedor pessebre de l’apocalipsi, de quan els homes haguem desaparegut feliçment de la faç de la terra: un porc, un goril•la, una vaca, un ànec, una llebre, un llop i un gall, tots ells de plàstic. Un llit doble amb dos coixins, desfet només d’una meitat on potser encara s’hi conserva un rastre mínim de la calor que hi ha deixat l’amo de la casa abans de marxar a la feina, i jo assegut a sobre, escrivint.

11 de desembre 2007

Priesterweg, Berlin



Fs





aRbres a les vies

i una barana, sí

13 de novembre 2007

Altona, raniy afternoon


Don't cry: i'm back

Hamburg - Altona

27 d’agost 2007

Arbres (II)


Un paisatge desolat, fred, uniforme que ha servit com a banc de proves per a nous quadres m'ha atrapat amb traïdoria i ara no sóc capaç de sumar-hi pinzellades. Em passa sovint, els deixo a mitges, me'ls acabo estimant tal com són i no goso intervenir-hi més. Qui va dir que el més difícil de pintar és saber quan s'ha acabat el quadre?

23 d’agost 2007

Second Life

En sento parlar cada dos per tres i em tempta, la veritat. Però si no em sento capaç de dirigir la meva pròpia vida, per què en vull una altra? Sóc de natura dispersa, però tant...

17 d’agost 2007

Nova sèrie: arbres

Aquest és l'inici d'una nova sèrie que fa temps que tenia ganes d'iniciar. Suposo que les llaaaargues passejades pels parcs de Londres em van ajudar a decidir-me.

Com sempre passa quan tinc més feina de la recomanable per mantenir la salut mental, la motivació per pintar creix. Només espero que no s'aturi quan enllesteixi el que m'ocupa ara. Tinc més idees al cap, però si s'hi queden és com si no les tingués.

04 d’agost 2007

02 de juliol 2007

26 de maig 2007


Berlin - Oberschöneweide

10 de maig 2007

Construcció nº 2 (acríl·lic sobre tela, 81x100)


Aquest és l'únic resultat fins ara del període de dedicació exclusiva que fa dues setmanes que vaig engegar. El desànim i l'apatia que m'ha provocat aquesta aturada (i això que és voluntària!) sembla ser que van tocar fons ahir i espero poder-m'hi posar un altre cop aviat per completar la sèrie.

L'he presentat al premi Calassanç de pintura i l'única foto que en tinc de moment és aquesta tan poc digna, amb ombra inclosa, però malgrat tot tenia ganes de penjar-la.

08 de maig 2007

Adéu, Avui

Fa temps que contemplo amb tristesa la davallada progressiva del nivell del català (faltes d'ortografia incloses) que gasten al web del diari Avui. L'article sobre la sèrie Lost d'avui, però, ha estat la gota que ha fet vessar el got: "han firmat un contracta", "escaitx" (mare de Déu Senyor!) i expressions absolutament impròpies del registre periodístic com "Vés què han de dir..." o "...addictiu com una mala cosa". He escrit un comentari queixant-me de la poca qualitat de la llengua i, oh sorpresa, al cap d'una hora m'adono que han corregit les faltes d'ortografia, han deixat les altres dues i M'HAN ESBORRAT EL COMENTARI. Esborrar comentaris dels usuaris només perquè són crítics és un gest que difícilment toleraria ni en un bloc, però en un mitjà com l'Avui em sembla vergonyós. Ja fa temps que pràcticament no llegia cap columna d'opinió, a partir d'avui he decidit no entrar-hi més. Bon vent i barca nova, Avui.

07 de maig 2007

Morgenland

Avui em passaré el dia treballant al bar Morgenland, a Kreuzberg: el protagonista de la novel·la que tradueixo (i que, vulgues que no, acabaré aviat) acaba de posar per primera vegada a la seva vida els peus al Berlín Oest, en aquest mateix barri, fa 18 anys. Tinc l’esquena recolzada contra un finestral enorme, les vies elevades de l’U-Bahn reflectides a la pantalla del meu ordinador, cada cop que passa un tren, el terra vibra. El bar té wireless, escolto l’emissió en directe (i, per tant, nocturna) de la ràdio australiana triple-j. Sense mirar gaire què duia, he demanat un Spanisches Frühstück i m’han dut una plata enorme amb dues menes de formatge, pernil salat, un pebrotet verd, melmelada de figues i mantega, olives, un tall d’alvocat, tomàquet, un ou dur i un bol amb macedònia, iogurt i coulis de maduixa, a més a més de quatre menes diferents de pa (blanc, moreno, amb pipes de carbassa i un panet) i un suc de taronja natural; que algú intenti aconseguir un esmorzar així en algun bar d’Espanya (o Catalunya, tant li fot). Hard life, i know, i know, però és que demà m'operen d'un dit del peu i m'hauré de passar una setmana llarga tancat a casa.

05 de maig 2007

Al cementiri

Passejo pel cementiri, sol, sota els arbres antics que filtren la llum del sol de darrera hora de la tarda d’un dissabte de primers de maig que sembla un diumenge, amb un llibre a les mans. Les velles, usuàries quasi exclusives de l’establiment, em miren encuriosides, amb una regadora a les mans. M’adono que la meva actitud contemplativa, el meu caminar absort però contingut i, sobretot, el llibre, que per format i enquadernació podria ser perfectament una bíblia, les fa dubtar. També les descol·loca, imagino, la meva samarreta a ratlles horitzontals, vermelles i blaves. El llibre es Norwegian Wood d’Haruki Murakami, amb enquadernació rústica de la Staatsbibliothek. Abans de sortir de casa he llegit l’escena on una nena de 13 anys sedueix la Reiko, la seva professora de piano, de 31, i li provoca un orgasme més intens que cap que el seu marit hagués estat mai capaç de donar-li, temàtica que, admetem-ho, difícilment tindria cabuda en una carta de Sant Pau als corintis. Però les velles no ho saben i es pensen, potser, que sóc un seminarista un pèl cumbaià.

Veig casa nostra, l’orquídia de l’ampit la finestra del dormitori, des del cementiri estant. Viva sensació d’estar contemplant la meva vida des de l’altre barri. Amb tot, no aconsegueixo enganyar-me: per difícil que sembli, estar mort deu ser encara més passiu que això.

En una làpida que deu ser visible des de casa s’hi pot llegir matrimoni Tal; a sota, el nom del marit, dates de naixement i de mort, i el nom de la dona, només amb la data de naixement. Ja veig la dona, anant-hi cada cap de setmana a dur-hi flors i regar els plançons com qui va a l’abril a la residència d’estiu a plantar-hi geranis i regar els parterres, sabent que en gaudirà més endavant. Imagino que a certa edat deu ser agradable veure d’una manera tan diàfana on aniràs a jeure quan s’acabi aquest teatre.

M’agraden les làpides antigues, els mausoleus vetusts i mig esquerdats, els morts del segle XIX: davant d’ells, i amb una mica de força de voluntat, hom es pot arribar a convèncer que la mort és una malaltia del passat contra la qual ja hem trobat un remei, com la pesta negra o la tuberculosi.

En una làpida hi ha la foto d’una nena, morta l’any 2002 amb tres anys i mig d’edat, al costat de la frase “A la nostra Janin”. Més enllà, al costat de la làpida d’un noi mort l’any 2002 a l’edat de vint anys hi ha dos fulls plastificats, enganxats a una vara metàl·lica i clavats a terra. Són poemes escrits per l’àvia en motiu del primer i del segon aniversari de la mort del nét. Al darrer poema s’hi pot llegir: “diuen que el temps tot ho cura; el temps no cura res”. A partir del 2004, res més. Dues dones de mitjana edat i aspecte pobre, grosses, vestides de dol estricte, recullen flors a la vora del camí. Les retrobo més tard: una dreta al davant d’un requadre recent, ple de plantes noves, l’altra plorant en silenci, en un banc de la vora. Una vegada i una altra, em convenço que els cementiris són més una cosa dels vius que no pas dels morts.

Al fons del cementiri, una estàtua comunista de coure, diria: un home enarborant una bandera, una camperola i un noi d'aspecte d'obrer amb el puny alçat i, als seus peus, un moribund. Em produeix un fàstic visceral que aquesta gent introduissin la propaganda de la seva perversa mentida fins i tot en un lloc tan íntim i tan aliè a determinades neures com un cementiri.

Algunes làpides, poques, tenen unes enganxines grogues que adverteixen que el terròs no està prou cuidat, o que el lloguer ha vençut. Si un dia cada cop menys llunyà acabarem sent un nom en una pedra clavada en un terròs llogat, ¿què collons fem prenent-nos la vida i a nosaltres mateixos tan seriosament?

Prenc nota mental d’anar a passejar pel cementiri, sol, més sovint; els arbres projecten ombres amables, els ocells refilen i les plantes, sobre dels túmuls, floreixen esponeroses i plenes de vida, per contradictori que pugui semblar.

01 de maig 2007

Make my day


Recordeu:


Hi ha coses inevitables, tant se val la grisor que les envolti.

02 d’abril 2007

I'm thinking about my doorbell... (Porto)










...when you gonna ring it, when you gonna ring it?