27 d’agost 2005

Siberian landscape

Maliy Atmas, Siberia

24 d’agost 2005

De Krasnojarsk a Kalatxinsk via Omsk

En aquest país la pudor de pixats i de podrit et sorprèn cada vegada, pels carrers, a l’aeroport on hem esperat el nostre vol asseguts en cadires plegables, de fusta, o dins d’aquest avió, on hi fa tanta calor com en una banya, que és com anomenen les saunes en aquest país. Les hostesses, un cop més, ens tracten com si nosaltres fóssim bestiar i elles grangeres, o com si nosaltres fóssim presos jueus i elles unes no tan joves pioneres de les SS que custodien d’aquest tètric tren a Buchenwald. Però no, és un tètric avió i, amb sort, ens deixarà a Omsk d’aquí a dues hores. Serveis tercermundistes a preus occidentals, benvinguts al fascinant món del transport aeri a Rússia. Monopolis que van ser comunistes i que ara pertanyen a l’empresa privada. Quin país.
Ahir a la nit, per acomiadar-me de Krasnojarsk, vaig tornar del centre a l’hotel a peu. Abans, però, vam sopar amb un grup d’antics llicenciats en química de la promoció del 75. Avui volten tots la cinquantena. Aquests homes i dones estaven cridats a fornir la mare Rússia de coneixement, a ocupar llocs de prestigi dins del partit i dins de les fàbriques, a una vida dedicada a la ciència. Aquests homes i dones havien d’engruixir les files de la intelligentsia. Davant meu, en aquest restaurant llòbreg, seu en Samòtxik. En Samòtxik era l’alumne més brillant de la seva promoció. Diu que un dia, fent un experiment a la seva habitació, va fer explotar totes les finestres, però que era un estudiant brillant. En Samòtxik parla poc, té un ull que mira contra el govern i l’altre que hi veu poc. En Samòtxik guanya 5.000 rubles al mes; 5.000 rubles son poc més de 150 euros. En Samòtxik és alcohòlic. Ahir a la nit, en arribar a casa, va adonar-se que havia perdut les claus i va dormir al replà. Quan s’ha llevat avui al matí s’ha adonat que li havien robat la cartera amb tots els documents. I també que no havia tancat la porta amb clar en marxar i que només l’hauria hagut d’empènyer per entrar al pis. En Samòtxik ens ho explica i riu, i quan riu ensenya dues dents d’or. La dona que té a la seva dreta riu també i n’ensenya tres. Aquests homes cultivats van trobar-se un bon dia amb el seu destí a les mans i, ves quines coses, no van saber què fer-ne. En part perquè per aquestes latituds no hi ha gran cosa a fer, és cert, però en part també perquè després de tant de temps de viure una vida pautada, sota les faldilles de la mare-estat, es veu que la capacitat d’iniciativa s’atrofia. Abans era molt més fàcil, m’expliquen: sabies que només havies de ser bo, no queixar-te, estudiar i treballar, i que ells s’ocupaven de que tinguessis una feina adient a les teves capacitats, un sou adient a les teves necessitats i una habitació en un pis compartit. De res. I evidentment que hi havia excepcions, que hi havia persones que eren més iguals que les altres i vivien molt millor, però d’això tu no n’havies de fer res. Però, ¿i ara? ¿Què en fem de la llibertat? Francament (estalínicament, en rus, ¿o serà potser putínicament?), no sé què dir-los, m’arronso d’espatlles, aclaparat, i ara em direu cínic però, així que veig l’oportunitat, m’esquitllo fora d’aquest restaurant i fujo cap a l’hotel. Adéu, intelligentsia; do svidaniya.
A l’avinguda de Karl Marx, a una de les tapadores del clavegueram n’hi falta la meitat. Ho descobreixo quan ja he passat de llarg, per poc, i mentre dono gràcies a les forces que vetllen tant i tan bé per mi, calculo a ull que pel forat que queda hi cabria perfectament la roda d’un cotxe. No sé quant de temps deu fer que està així, però per si de cas preparo la càmera i em disposo a fotografiar l’accident. Mentre espero intento imaginar-me la cara de perplexitat del secretari del jutjat quan un pobre home li digui que vol denunciar l’ajuntament perquè ha tingut un accident per culpa d’una claveguera que no estava tapada. A tots aquests que posen el crit al cel quan Blair tria aliar-se amb els Estats Units però callen quan Schröder i Chirac li fan reverències a Putin i, a sobre, tenen la barra de dir-se progressistes els enviava jo a viure un parell d’anys envoltats del progrés rus, vacances amb no-res pagat i sense visat per sortir del país (va, valents) a la querosènica ciutat fantasma de Krasnojarsk. ¿Voluntaris? Però el temps passa, els cotxes passen i ningú no cau a la trampa. Penso que potser l’ajuntament ha enviat una carta a tots els conductors avisant-los. És clar, segur que és això.
Són quarts d’onze de la nit i és de dia. Travesso el riu per un pont llarguíssim, al costat de la carretera per on els autobusos de línia van deixant el seu rastre de fum i pudors. A mà dreta tinc una posta de sol magnífica i, no obstant, m’aturo al centre del pont i em pregunto quina deu ser la taxa de suïcidis a Sibèria. A l’hivern. Quan fa trenta graus sota zero i la calefacció (¡prosti moy drug!) no funciona. Quan a fora fa tres mesos que neva i ets una vella que no pot sortir de casa perquè vius en un tercer pis sense ascensor i estàs malalta i no pots baixar les escales. Quan a fora fa tres mesos que neva i no necessites una nevera, no tant perquè el balcó sigui ja prou fred com perquè, de fet, pràcticament no sabries què posar-hi, en una nevera. Quan a fora fa tres mesos que neva i tu fa tres mesos que no et dutxes perquè de la mateixa manera que les cames no et permeten baixar les escales, tampoc no et permeten entrar a la banyera. I quan, a pesar de tot això, reses perquè no passi res, perquè saps que el més fàcil que pot passar és que el teu fillastre torni a casa, t’atonyini i et robi el que pugui trobar de valor al pis per canviar-ho per alcohol.
Si ets aquesta vella, pot ser que siguis l’àvia de la meva dona.
D’aquí a cinc hores la coneixeré. A casa seva, a la ciutat de Kalatxinsk, parada del Transsiberià.

22 d’agost 2005

Beauty never dies is a lie, is a lie

So I told the dragonfly:
«Fly for me, will you, my psychedelic beauty?»
«First teach me how to read», replied she.
«Ok, look: this is a sign...»

19 d’agost 2005

la pacient espera dels infants

Little Yulka waits in the bus while the grown-ups bury a man, in the cementery of Bolshoi Atmas. Death only levels us all if life has previously given us the chance to stand out. No, it's not that; what i mean to say is: how can i understand the death in a place where i can hardly understand life?
* * *
La petita Yulka espera a dins l'autobús mentre els adults enterren un home, al cementiri de Bolshoi Atmas. La mort només ens iguala a tots si, prèviament, la vida ens ha ofert l'oportunitat de diferenciar-nos. No, no és això; el que vull dir és: com puc entendre la mort en un lloc on em costa tant entendre la vida?

17 d’agost 2005

the two ways of fear

bolshoi atmas, siberia

15 d’agost 2005

a-way

bolshoi atmas, siberia

12 d’agost 2005

waiting for the sun

bolshoi atmas, siberia

how small the horizon


bolshoi atmas, siberia

10 d’agost 2005

sad

09 d’agost 2005

to dream or not to be

bolshoi atmas, siberia

05 d’agost 2005

Ducks at dusk

kalachinsk, siberia

03 d’agost 2005

Sant Serafí i la Rússia subterrània

Sopem a casa d’una família jueva als afores de Krasnojarsk. Aquesta és una de les ciutats més fredes del món a l’hivern, però ara som a l’estiu i hi fa una calor horrorosa. La família està formada per dos pares i dos fills adolescents i pertany a la classe mitjana de la ciutat (amb el benentès que la classe mitjana a Rússia és un grup social molt prim i en extinció); el seu nivell de vida és lleugerament inferior al d’una família obrera de la riba del Besòs, per dir alguna cosa. Tenen la immensa i rara sort que cap dels dos pares beu i això suposa una diferència abismal respecte de la mitjania. La nostra visita és una sensació, una cosa que podran explicar als amics durant un temps, i es nota: ¡hem tingut forasters a casa! El primer que fan és ensenyar-nos el pis. El mobiliari és rònec i (per als meus estàndards) passat de moda, com si la família del Besòs no hagués passat mai per IKEA i visqués encara amb els mobles que van comprar quan van néixer els primers fills, a la dècada dels setanta. Principis. El problema és que si a Krasnojarsk passes per una botiga de mobles, difícilment n'hi trobaràs de més moderns que aquests. El lavabo és com el d’altres cases que he vist aquí: una pica sense aixeta (es fa servir la dutxa), unes rajoles esquerdades i rovellades, un terra de linòleum i un lavabo que fa molt, molt, massa temps que s’utilitza. El fill gran no és a casa, però el petit sí; va vestit com aniria qualsevol noi de quinze anys a Catalunya: unes bambes, una samarreta vermella Reebok i uns pantalons a mitja canya. Quan ens ensenya l’habitació per poc no caic de cul: totes les parets, tots els mobles i totes les prestatgeries estan cobertes d’estampetes de sants. Fotocopiades.
—Sí, el noi hi té afició —ens explica la mare. El xaval ens somriu, vergonyós. La mare s’acosta al capçal del llit i assenyala tres o quatre icones—. Sant Serafí; és el seu favorit —diu la dona. Aha, aha.
El sopar és típicament rus, en els continguts i en la infraestructura, una mica com de bar de tapes: cadascú té un plat per a ell i al centre de la taula hi ha un munt de platets petits amb menjars de tota mena, un parell amb carn amb verdura, xampinyons marinats, tomàquets marinats, cogombres marinats, col llombarda marinada, amanida (es diu vinagret i s’assembla vagament a allò que nosaltres anomenem ensaladilla russa), i una mica de formatge, tot i que m’expliquen que això ho han comprat especialment per a l’ocasió perquè han sentit a dir que hi tinc afició: la fama em precedeix. El cap de família ens ofereix un licor (no em feu dir de què) que ha destil·lat ell mateix. Inicialment refuso l’oferta (com faig sempre que m’ofereixen alcohol a Rússia, per precaució), però veig que l’home s’ho pren com una ofensa i dic que d’acord, que una mica, per tastar-lo. M’omple el vas fins dalt de tot. Els brindis a Rússia son una cosa complicada. En primer lloc, és important saber que beure sense haver brindat prèviament està mal vist perquè fa alcohòlic. Si bevem és perquè abans brindem per alguna cosa; l’important és el brindis, la beguda és accessòria. Així és més fàcil entendre que la cosa segueixi una cerimònia típicament russa, és a dir: capriciosa (un altre dia, quan tinguem diverses hores per perdre de la manera més absurda, us parlaré de les supersticions russes). Els primers dos brindis son sobre temes generals i hi participa tothom. El tercer brindis el fan només els homes a peu dret i brinden per les dones de la casa (imagino que això varia lleugerament si els mateixos homes beuen sols, en un bar; feliçment, però, no he tingut oportunitat de constatar-ho). I després, no sé si el sisè o el vuitè, és en honor dels morts i es fa assegut i sense fer xocar els vasos. Aproximadament és així com va.
Després de sopar xerrem. La meva dona fa d’intèrpret, evidentment. L’home, que es nota que a pesar de viure en aquest racó brut del món (o potser precisament per això) és molt llegit i cultivat, em fa tota mena de preguntes sobre història d’Espanya, sobre el Regne de Granada, sobre els Reis Catòlics. Fracasso estrepitosament. Li explico que com a reacció, potser, als quaranta anys de nacionalcatolicisme, la Catalunya que els nostres pares ens han passat és un país eminentment laic on s’ensenya poca història d’Espanya a l’escola. L’home em diu que no s’explica això del laïcisme, que el comunisme és una religió com les altres però sense ànima i molt més perillosa, i em pregunta quina mena de moral es pot transmetre als fills sense una religió. Només encerto a dir-li que jo no sóc comunista, i que la noció del que està bé i del que no ho està no és patrimoni exclusiu de cap religió, però decideixo que més val que no m’embranqui: ens separa tot un món de prejudicis i no en traurem l’aigua clara. A partir d’aquí, la reunió social va de baixada; es nota un desinflament general. Per sort, els fills d’una altra família amiga ens venen a buscar i ens duen a viure la vida nocturna de la ciutat. Karsnojarsk la nuit. Yeah, baby.
El noi té la meva edat i conèixe’l suposa una barreja agredolça de sensacions, de tristor i d’alegria. M’explica que és un gran aficionat al cinema europeu i un enamorat del jazz i de la música de Tom Waits i Yann Tiersen. Per una banda m’alegra (què dic: m’admira!) que hi hagi gent capaç de trobar referents quan viu enterrada en vida en aquesta ciutat pudenta, pobra, gris i aïllada del món. D’altra banda, però, m’omple de tristesa que el seu somni sigui, algun dia, llogar una furgoneta i viatjar per Holanda i França. No, el que m'omple de tristesa no és això: és que mentre m'ho explica se li il·luminen els ulls només d’imaginar-s’ho, amb aquella lluïssor que reservem per als somnis inabastables. M’omple de tristesa que aquest país (i tots els que malden per no caure al pou sense fons del Tercer Món, imagino) faci que nois com l’Anton notin la mel tan a prop dels llavis quan, en realitat, els queda tan fastigosament lluny de les seves possibilitats econòmiques reals. Que aquests nois visquin exposats a uns models que el seu país no és capaç d’oferir-los i que els frustren.
Després de passejar una bona estona per la vora del riu Yenisey i de fotografiar uns pescadors, quan el sol comença a pondre’s (són les onze de la nit), entrem en un local. Es diu Crem (això és KPEM) i per una vegada a la vida no tinc cap dubte que passarem el face control del segurata de la porta. El local per dins és espectacular (sobretot tenint en compte els meus prejudicis, tot i que en aquest cas en direm expectatives), molt ben dissenyat, amb una estètica fosca a mig camí entre la fredor i la intimitat, molt agradable. Al sostre hi ha impresa (perquè no està pintada) una cara de dona en penombra i els serveis, espectaculars, pintats a franges blanques i negres, son unisex; hi ha dues fotos de cos sencer, una a dins de cada lavabo: una de la Julia Roberts i una del Robbie Williams. I estant aquí, penso que potser sí que hi ha dues Rússies, la superficial, bruta, sòrdida i sense solució immediata aparent, i aquesta altra Rússia, balsàmica i subterrània, que només s’obre per als locals i que passa totalment desapercebuda als meus ulls de guiri. Sincerament, seria molt reconfortant descobrir que és així.

cat on the fence

kalachinsk, siberia

02 d’agost 2005

Babushka (II)

kalachinsk, siberia