Al cementiri

Passejo pel cementiri, sol, sota els arbres antics que filtren la llum del sol de darrera hora de la tarda d’un dissabte de primers de maig que sembla un diumenge, amb un llibre a les mans. Les velles, usuàries quasi exclusives de l’establiment, em miren encuriosides, amb una regadora a les mans. M’adono que la meva actitud contemplativa, el meu caminar absort però contingut i, sobretot, el llibre, que per format i enquadernació podria ser perfectament una bíblia, les fa dubtar. També les descol·loca, imagino, la meva samarreta a ratlles horitzontals, vermelles i blaves. El llibre es Norwegian Wood d’Haruki Murakami, amb enquadernació rústica de la Staatsbibliothek. Abans de sortir de casa he llegit l’escena on una nena de 13 anys sedueix la Reiko, la seva professora de piano, de 31, i li provoca un orgasme més intens que cap que el seu marit hagués estat mai capaç de donar-li, temàtica que, admetem-ho, difícilment tindria cabuda en una carta de Sant Pau als corintis. Però les velles no ho saben i es pensen, potser, que sóc un seminarista un pèl cumbaià.

Veig casa nostra, l’orquídia de l’ampit la finestra del dormitori, des del cementiri estant. Viva sensació d’estar contemplant la meva vida des de l’altre barri. Amb tot, no aconsegueixo enganyar-me: per difícil que sembli, estar mort deu ser encara més passiu que això.

En una làpida que deu ser visible des de casa s’hi pot llegir matrimoni Tal; a sota, el nom del marit, dates de naixement i de mort, i el nom de la dona, només amb la data de naixement. Ja veig la dona, anant-hi cada cap de setmana a dur-hi flors i regar els plançons com qui va a l’abril a la residència d’estiu a plantar-hi geranis i regar els parterres, sabent que en gaudirà més endavant. Imagino que a certa edat deu ser agradable veure d’una manera tan diàfana on aniràs a jeure quan s’acabi aquest teatre.

M’agraden les làpides antigues, els mausoleus vetusts i mig esquerdats, els morts del segle XIX: davant d’ells, i amb una mica de força de voluntat, hom es pot arribar a convèncer que la mort és una malaltia del passat contra la qual ja hem trobat un remei, com la pesta negra o la tuberculosi.

En una làpida hi ha la foto d’una nena, morta l’any 2002 amb tres anys i mig d’edat, al costat de la frase “A la nostra Janin”. Més enllà, al costat de la làpida d’un noi mort l’any 2002 a l’edat de vint anys hi ha dos fulls plastificats, enganxats a una vara metàl·lica i clavats a terra. Són poemes escrits per l’àvia en motiu del primer i del segon aniversari de la mort del nét. Al darrer poema s’hi pot llegir: “diuen que el temps tot ho cura; el temps no cura res”. A partir del 2004, res més. Dues dones de mitjana edat i aspecte pobre, grosses, vestides de dol estricte, recullen flors a la vora del camí. Les retrobo més tard: una dreta al davant d’un requadre recent, ple de plantes noves, l’altra plorant en silenci, en un banc de la vora. Una vegada i una altra, em convenço que els cementiris són més una cosa dels vius que no pas dels morts.

Al fons del cementiri, una estàtua comunista de coure, diria: un home enarborant una bandera, una camperola i un noi d'aspecte d'obrer amb el puny alçat i, als seus peus, un moribund. Em produeix un fàstic visceral que aquesta gent introduissin la propaganda de la seva perversa mentida fins i tot en un lloc tan íntim i tan aliè a determinades neures com un cementiri.

Algunes làpides, poques, tenen unes enganxines grogues que adverteixen que el terròs no està prou cuidat, o que el lloguer ha vençut. Si un dia cada cop menys llunyà acabarem sent un nom en una pedra clavada en un terròs llogat, ¿què collons fem prenent-nos la vida i a nosaltres mateixos tan seriosament?

Prenc nota mental d’anar a passejar pel cementiri, sol, més sovint; els arbres projecten ombres amables, els ocells refilen i les plantes, sobre dels túmuls, floreixen esponeroses i plenes de vida, per contradictori que pugui semblar.