12 de desembre 2007

Vivisecció sentimental


Part I – Inventari

D’un extrem a l’altre del pis, dotze passes de bèstia engabiada. Terra de parquet-suro, finestra a La Forja, tres pedres calcàries a l’ampit, una tovallola negra i blanca amb serrell penjada de la porta, sofà-llit a mig plegar i, a sobre, la cortina que ha caigut quan he provat de descórrer-la. Mentrestant, Jose Gonzalez em va repetint «don’t let the darkness eat you up». Un calefactor Fagor desendollat, unes sabates Camper, unes sabates Tommy Hilfiger, unes espardenyes de tela amb sola d’espart, una cadira plegable negra d’Ikea, un gorro de piscina Arena, blau, encara precintat, unes ulleres de piscina Speedo espectaculars, precintades, joc de cartes Hillary for president, precintat, samarreta Made in NY, precintada, una post de planxar plegada, una prestatgeria d’alumini amb rodes carregada de llibres. Busco Corazón tan blanco; estic convençut que hi deu ser, però no el trobo. Agafo Qui sóc jo, de Bohumil Hrabal: comunisme, política, moltes portes enfora. Estic a punt de tornar-lo a desar quan, de la primera pàgina, en cauen dos retalls desiguals, grocs, amb poemes d’amor escrits amb lletra de noia, datats del desembre de 1999 i signats: «T’estimo, Maria». El món segueix posant-me a prova, o potser és que només creiem veure allò que, d’alguna manera, ja duem dins. Un collage de fotografies meves penjades de la paret, a sobre d’una fotografia de gran angular del mur de Berlín, una bossa de cartró de Rolf und Franz Köhrer, d’Stuttgart i, a dins, un pare Noel de fusta amb una borla de cotó al barret. Un pòster holandès de «La cucina dell’arte», una microcadena de música Philips «Incredible Sorround», dues meitats de closca de coco encaixades i posades cap per avall, sobre una pila de cedés: Mika, Violadores del Verso, Scissor Sisters, Kula Shaker, Blue Man Group; visca l’eclecticisme. Un carnet de conduir caducat de fa poc amb una foto antiga del Dd. De quan érem joves. Dues fotos més del Dd, cobertes amb vidre: en una, assegut en una cadira de plàstic a l’aire lliure, tors nu, barba frondosa, cigarreta a la mà; a l’altra, barba frondosa, barret de palla, càmera de vídeo i mirada de deixeu-me a mi. Unes ulleres de 3D de cartró: plàstic verd, plàstic vermell. Me les poso i miro el cel, per la finestra: un cel de guerra nuclear, de pluja àcida, d’excés psicotròpic.

La porta oberta al menjador, un llistó metàl•lic amb cargols que amaga l’encaix dels dos parquets. Sobre el televisor Sony, una nota de la dona de fer feines («Hola David, he dejado ropa tendida. Adios»), escrita en un bloc d’hotel: Le Meurice, Paris, 228 rue de Rivoli. Cortines tancades, estufa engegada, una ampolla de Font Vella pràcticament buida a terra, un pòster de «A Bronx Tale» (amb una gran fotografia de Chaz Palminteri) col•locat sobre una cadira, una fotografia de Marilyn en un escenari a l’aire lliure, davant d’un públic militar. Jo, assegut al sofà de pell marró, escrivint aquestes lletres amb el portàtil sobre els genolls, aclucant els ulls per mandra de treure les ulleres de la bossa.

Rebedor fosc, finestra al celobert barceloní: roba estesa (draps blancs i blaus), un motxo de fregar, pintura escrostonada sense poesia, paret de maons plens d’ombra, un respirador en forma d’aliances, cables mal penjats. Interior: cinta americana sobre el comptador de la llum, jaquetes i anoracs rere la porta, una bufanda de colors, un paraigua, un maniquí amb un casc antic vermell i blanc, un altre pòster, diferent, de «La cucina dell’arte». Truquen al timbre, des de baix. Tornen a trucar. Desisteixen, finalment.

L’habitació lliure: quatre parets nues pintades de color salmó, tres maletes buides amb etiquetes d’avió: Delta Airlines, JFK, AirFrance, Paris; dos coixins vells i ronyosos, una làmpada de paper rosa en un racó, una pilota de plàstic d’Spiderman, una bombeta, fred, forats amb tacos que un dia van aguantar quadres, prestatges, el rastre de gent que vivia altres vides i que un dia van decidir canviar-la. Perquè sempre deixem rastres.

Les portes de llistons de la cuina, entreobertes. Interior: un bol de fusta amb pomes, taronges i kiwis. Fregona, escombra, rentadora buida. Escorreplats, buit. Pica, buida. Nevera, més que buida, digna de ser declarada zona catastròfica: uns tomàquets pansits, a punt de criar pèl o de mutar, un pot amb xampinyons en conserva, un pot de mostassa de Dijon, un pot de quètxup, mitja dotzena d’ous per encetar, caducats de fa dos mesos, un bol de terrissa buit; a la porta, dos cartrons de llet, una ampolla de xampany Bach per obrir, una Estrella petita, una ampolla de Lambrusco quasi buida, crema de llet, més ous, parmesà ratllat. I prou. A la part de fora, imants de Metropolis, de Hair, de Broadway i, subjecta en un altre imant on s’hi pot llegir «Je pense, donc je suis – Descartes», una factura del Super Servei Mandri: «Sin servicio electrico, sacar ica, localizar averia, sanear, [il•legible] servicio; 104,40 €.» En un plafó, a la paret contrària, un paperet:

Si en saps el pler no estalviïs el bes
Que el goig d’amar no comporta mesura.
Deixa’t besar, i tu besa després
Que és sempre als llavis
Que l’amor perdura.

Joan Salvat Papasseit

Al costat, una targeta d’Àngels de la Puerta, aviram, ous, caça, pollastres a l’ast; servei a domicili. Al mig de la cuina, l’escambell on sec mentre escric aquestes ratlles, amb el fred que surt de la nevera oberta besant-me els dits. Sense mesura.

Sis passes fins el dormitori. Dues finestres, dues cortines grogues. A sota de la finestra d’Amigó, una taula de fusta pintada de color verd en forma d’L: un portàtil HP sense bateria, sis llibres d’Eric Castel, quatre d’ells en castellà, una biografia de Josep Pla, un llibre de Lévi-Strauss. Un pòster de Grease, el musical, un pòster de Frida Kahlo, una foto del Dd adolescent, una foto d’una teulada coberta de verdet i un nuvolet blanc, una foto de dos amants abraçats: la cara d’ella, els ulls tancats, la boca entreoberta, a frec de l’orella d’ell, dues dents blanquíssimes, uns dits femenins encrespats sobre una espatlla masculina. A la tauleta de nit, un rellotge digital i un cocodril de drap. Sobre un llibre d’Arthur Miller, una llibreta d’anelles: notes sobre guions, notes de conferències, notes per entradetes de Millenium, números de la declaració de la renda. A la primera pàgina, escrit amb la lletra del Dd, que tant m’agrada, «‘Las aventuras del niño anciano’, por David V.» Sota la finestra, un commovedor pessebre de l’apocalipsi, de quan els homes haguem desaparegut feliçment de la faç de la terra: un porc, un goril•la, una vaca, un ànec, una llebre, un llop i un gall, tots ells de plàstic. Un llit doble amb dos coixins, desfet només d’una meitat on potser encara s’hi conserva un rastre mínim de la calor que hi ha deixat l’amo de la casa abans de marxar a la feina, i jo assegut a sobre, escrivint.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

"El problema mayor y más común al comienzo de un matrimonio razonablemente convencional es que, pese a lo frágiles que resultan en nuestro tiempo y a las facilidades que tienen los contrayentes para desvincularse, por tradición es inevitable experimentar una desagradable sensación de llegada, por consiguiente de punto final, o, mejor dicho (puesto que los días se siguen sucediendo impasibles y no hay final), de que ha venido el momento de dedicarse a otra cosa. Sé bien que esta sensación es perniciosa y errónea, y que sucumbir a ella o darla por cierta es la causa de que tantos matrimonios prometedores fracasen nada más empezar a existir como tales. Sé bien que lo que debe hacerse es sortear esa sensación inmediata y, lejos de dedicarse a otra cosa, dedicarse a ello precisamente, al matrimonio, como si fuera la construcción y tarea más importantes que ante sí se tienen, aun cuando uno crea que la tarea ya está cumplida y la construcción eregida."
Amb efecte, del teu amic Marías (aquell que té el cor tan blanc).

Òscar ha dit...

xampany Bach?!!! És cava Bach, no?!! Ja que tenim poques coses de la nostra terra no cal que les regalem als francesos... amb carinyo, eh!

Veig que continues sent un crack escrivint. A veure si el proper cop que vinguis per VNG ens veiem.

Salut!

Òscar