07 de gener 2006

Vietnam II

Sentim cantar una família al Delta del Mekong. El guia, que va combatre a la guerra al costat dels americans i contra els comunistes del nord, ens explica que es tracta d’una cançó d’agraïment a la fertilitat del sol del delta i afegeix: “Now we are united, north and south, working together to improve our economy, our life.” Al Vietnam, i mentre segueixi manant la generació que va viure una guerra, suposo, la felicitat vol dir viure en pau i poder menjar o, el que es el mateix, millorar l’economia és un sinònim absolut de millorar la vida. Tant de bo al nostre fantàstic mon occidental la metafísica per a somiatruites s’avingués també a una matemàtica tan infalible, exacta i elemental.

El viatge a My Tho organitzat per Delta Tours resulta ser poc menys que una trampa per a turistes i a cada parada ens ofereixen algun "producte tipic del Mekong", que si aquí xilofons de canya de bambú, que si allà caramels de coco... Certament, es molt poc raonable per part nostra voler visitar el Delta en un sol dia i, a sobre, pretendre fer-ho com viatgers empedreïts. Dit d’una altra manera, si fas el guiri, et tracten com un guiri, aquí i a tot arreu.

Visitem l'illa de la tortuga i la de l’unicorn, i veiem de lluny les illes del drac i del fènix. El drac representa el poder, l’unicorn la bondat, el fènix la intel·ligència i la tortuga la longevitat. El primer que veiem nomes baixar de la barca a l’illa de la tortuga son tres tombes...

Al complex hoteler de Quy Nhon, el primer dia de l’any ens rep igual com es va acomiadar l’anterior: amb temps rúfol, molt de vent i una boira densa que baixa de les muntanyes però no arriba a tocar a terra. El mar bat amb menys força que ahir, possiblement perquè encara hi ha marea baixa. Ahir a la nit els responsables de l’hotel van intentar una celebració de benvinguda de l’any nou que va ser un fracàs estrepitós. La concurrència no s’hi va prestar i tot va resultar força patètic, amb els cambrers ocupant la pista de ball per ordre de la gerència i intentant treure a ballar uns clients que es van quedar obstinadament asseguts. En part, em sembla que aquest hotel esta tan clarament enfocat a plomar-nos (amb tota l’elegància, els banys de te i flors, i les exfoliacions facials que vulgueu) que tots plegats vam reaccionar amb fredor a tant entusiasme fingit. En diverses ocasions des que vam arribar aquí m’he sentit com un personatge d’una novel·la de Houellebecq. La palma de la nit se l’endu un músic que toca una mena de violi asiàtic que segur que te un nom que jo, ara mateix, desconec. Per dir-ho ras i curt, el paio era un frau i feia anar el serrell canós amb un ímpetu proporcional a l’esforç que li costava encertar cada nota. Amb tot, tant de moviment de serrell va acabar per convèncer el públic que la seva interpretació (per dir-ne d'alguna manera) l'havia fet entrar en una mena d’èxtasi musical que li va merèixer una ovació que diu molt poc a favor de l’oïda musical i el bon gust dels hostes. De sobte se’m va acudir que, si la tingués, li oferiria una suma generosa a canvi de que em deixés esquilar-li el serrell personalment, allà mateix. Amb unes tisores de podar palmeres. Això em va permetre abstreure’m durant un breu instant de la depressió de cap d’any imaginant com, amputat el serrell, s’imposaria la justícia i la carrera musical d’aquest personatge quedaria definitivament finiquitada.

Per aigualir la mala llet, la S. i jo vam decidir entrar a l’any nou llançant-nos a la piscina deserta del complex mentre al restaurant feien el compte enrere, en una metàfora del que m’agradaria que fos l’any entrant: un salt no del tot reflexiu en un medi no necessariament amable.

Llegeixo a estones el dietari d’en Feliu Formosa El somriure de l’atzar; m’interessa força quan parla de traducció (molt de tant en tant) i no tant quan parla de teatre (molt mes sovint). Detecto un parell d'errades incomprensibles que em produeixen la impressió que es tracta d'una obra compilada una mica a corre-cuita i això em deixa una mica trist, decebut.

De sobte, al vespre, m’envaeix una absoluta manca de Sehnsucht induïda sens dubte per aquest clima poc amable i per la sensació incòmoda i recorrent de ser fora de lloc que em produeix el luxe excessiu d’aquest hotel. Ahir, durant l’hora de trajecte de l’aeroport al complex vaig veure moltes coses que m’agradaria fotografiar: arrossars, escoles, camins i velles en bicicleta. Només la perspectiva de poder veure i captar tot això em dóna uns certs ànims.

2 comentaris:

Mikel ha dit...

Estic amb tu, en la lectura de Feliu Formosa, que aquests dies tenc damunt el marbre de la tauleta de nit. Litoschka, només una curiositat: hi ha sensacions sobre el grip aviar (?)

litoschka ha dit...

Home, no sé què vols dir amb això de sensacions; jo m'he estat fotent dos bons ous ferrats cada mati durant dues setmanes i ara que acabo de tornar a Berlin em noto una mica empiocat, pero voto que serà només del fred que vaig passar ahir dormint (és un dir) a l'avió.