Vietnam III

Ahir, primer dia del 2006, visita a Quy Nhon. La presència occidental en aquesta ciutat és pràcticament nul·la i prova d’això és que tothom es girava a mirar-nos. Els carrers eren plens de banderes vietnamites a banda i banda. Vam buscar la platja i la vam trobar: cases de pescador pobríssimes, algunes de fusta i llauna, d’altres mig enrunades. Una munió de nens ens envolten cridant “Hello, hello!” perquè els faci una foto. Aquesta gent viu en unes condicions d’insalubritat horroroses i la sorra és plena de deixalles, de merda (les cases, pel que podem veure, no deuen tenir lavabo) i d’animals morts: sense fixar-nos-hi gens, hem vist una rata enorme inflada com una bóta i un gos mort de feia poc. La S. es mostra obertament incòmoda; jo faig veure que no, però tot això que veig em commou. Faig unes quantes fotos, però per algun motiu no aconsegueixo entrar en aquell estat de deseiximent que sol traduir-se en bones imatges; he observat que quan vaig sol em resulta molt més fàcil assolir aquest estat. Tinc moltes ganes de tornar a aquesta platja i fotografiar-ho tot amb més calma. Prenc totes aquestes notes de matí, assegut al balcó de l’hotel, davant l’oratge del Mar de la Xina, mentre les barques de pescadors es ressituen lentament després de la pesca nocturna de la gamba (que omple el mar de llumetes) i el sol comença a alçar-se per entre uns núvols densos que, un dia més, cobreixen el cel. Tornarem a tenir un dia llenganyós de vent i ruixats.

(2 de gener)

Ahir vaig fer tot sol i en moto els 15 quilòmetres que hi ha de Quy Nhon a les torres Cham (s. XV). El tràfic a Vietnam és caòtic, però aquesta gent condueixen amb sentit comú, de manera que integrar-s’hi no resulta tan difícil com podria semblar inicialment. En un primer moment em va sorprendre la poca velocitat a què circulava tothom, però si he de suposar que els frens de la moto que em van proporcionar a l’hotel són els habituals en aquest país, avui ho entenc molt millor. La salsa de les carreteres d’aquest país són els camions. Alguns d’ells em saluden fent sonar el clàxon en passar pel meu costat; en dues ocasions m’he hagut de llançar a la cuneta perquè un camió n’avançava un altre i la carretera no era prou ampla per a tots. Si a tot això hi afegim que és la primera vegada que condueixo en una moto amb marxes, que no m’han proporcionat cap casc i que el trasto ha decidit dir prou i deixar-me tirat de nit, en un tram muntanyós a cinc quilòmetres de l’hotel, no costarà gaire imaginar que he tingut una experiència de “the real thing” sobre el motociclisme en aquest país.

(3 de gener)

A falta de moto (la noia de la recepció m’explica que ja la tenen al taller), baixo a Quy Nhon amb el bus que transporta els treballadors de l’hotel, escoltant The Boards of Canada. A mà dreta, la badia plena (literalment plena) de barques de pesca. A mà esquerra, unes altes muntanyes (rollo Serralada Litoral però a lo bèstia) cobertes d’una densa vegetació verda i espessíssima, i d’una boira densa i fosca que, de tant en tant, es precipita i ens mulla breument. Camps d’arròs on es reflecteix el cel, petits cementiris amb les tombes pintades de groc i de rosa, amb unes bones vistes al mar, palmerars i tres dones que caminen amb parsimònia pel costat de la carretera amb barret asiàtic de palla. La carretera es nova i té trams encara per asfaltar. La cuneta és plena dels rocs que van saltar en dinamitar la muntanya (no deu fer gaire), però l’herba i els matolls ja comencen a cobrir-los; la natura aquí és tan generosa que maquilla de seguida les bestieses d’enginyeria. En aquest país s’estan fent un fotimer de carreteres tot i que pràcticament ningú no va en cotxe. A banda d’això, a la ciutat no camina ni Déu, tothom va en moto o en bici i per això les voreres són impracticables: no les necessiten. Per aquest motiu he de caminar pel mig del carrer. Tenim 24 graus i hi ha gent que du gorra de llana...

(4 de gener)