20 de gener 2006

Vietnam: Pretty patched up


Quy Nhon Beach

13 comentaris:

Mikel ha dit...

Quina poètica fotogràfica! Segurament que en aquests habitatges creix la brua de l'amor amb correspondència,

litoschka ha dit...

Eh? En fi, no sé què és la brua i tampoc voldria xafar la guitarra a ningú, però crec que el que més hi creixia, en aquests habitatges, era la lepra...

Anònim ha dit...

Doncs a mi, el que em fa venir al cap aquestes imategs, és un camp de concentració postmodern, i lliure a la manera del capitalisme nostre de cada dia i global, això sí!
Dd

litoschka ha dit...

Home, tractant-se de Vientam vols dir que això també ho hem de carregar al compte del malvat capitalisme? No ho sé, Dd, a mi em sembla que aquests automatismes ens hauran de matar...

Anònim ha dit...

Home, no sé, tu mateix has descrit complexes hotelers, platges privades, consignes de com tractar amb l'amable turista portador de divises, etc. Si el "leviatan" del capitalisme més cru no ha arribat a Vietnam, l'Ansar no és de Valladolid.
A quins automatismes letals et refereixes, bordegàs?
Dd

litoschka ha dit...

El que manté Vietnam en la misèria no és ni l'entrada de divises estrangeres, ni una (certa) obertura al mercat internacional i al món. No. Vietnam és un país miserable per culpa sobretot del sistema comunista, sectari, contrari a la justícia i anihilador de les llibertats i els anhels individuals, que són la base de qualsevol progrés econòmic, social i cultural. L'obertura al món, en canvi, suposa més llibertat, més oportunitats per a més gent, menys arbitrarietat, menys silenci i més justícia. Quan parlo d'automatisme em refereixo a aquesta tendència per a mi incomprensible a carregar al capitalisme els mals que son exclusivament del comunisme, ignorant les evidències observables arreu del món, ara que ja no es poden amagar com s'ha fet durant quasi mig segle.

Anònim ha dit...

Estic prou d'acord amb el que dius. De la mateixa manera que l'aplicació pràctica del comunisme ha estat una desfeta absoluta per la societat de torn, de la mateixa manera, el capitalisme, té les seves mancances manifestes.
De totes maneres el capitalisme adopta moltes formes, i si no, pregunta-li a un suec.
Què és per vos el capitalisme?

Anònim ha dit...

Sigui de qui sigui la "culpa" de la misèria actual del tercer món, no és gens menyspreable els beneficis que aquesta misèria ens pot reportar. Tornar-ne, d'aquests països, amb souvenirs o sense, amb fotografies o sense, però amb la consciència, tranquil·litzadora i gratificant a parts iguals, que n'hi ha que viuen pitjor que nosaltres. Molt pitjor. Quin gran consol! Ah! i si a més l'hotel té piscina i jacuzzi (no sé si ho escric bé), què més es pot demanar en aquesta vida?

Hem d'agrair a l'autor d'aquest blog que hagi donat testimoni gràfic i per escrit d'aquesta gran ignomínia.

El que m'agradaria saber, per exemple, és quina mena de turistes van a aquests hotels. De quines nacionalitats són? Què se'ls ha perdut al Vietnam? Etc.

M.

litoschka ha dit...

D'entrada, Dd, el capitalisme és un sistema econòmic que, amb tots els seus defectes i contràriament al que succeeix amb el comunisme en tant que dictadura, és compatible amb la democràcia, i això ja és un gran què.

Pel que fa al M., per veure pobresa i, si et va aquest rollo, alegrar-te de la misèria aliena (l’econòmica, que l'espiritual està molt més repartida) no cal pas anar a Vietnam, n'hi ha prou d’anar a Can Tunis o al Raval, per exemple. Veure que n’hi ha que estan pitjor i que, a més a més, viuen tan a prop segur que gratifica molt més, on vas a parar.

Confesso que no entenc la teva darrera pregunta, però tot sigui per satisfer la curiositat del lector: al nostre hotel (que entre moltes altres coses tenia jacuzzi privat amb vistes al mar dins les habitacions) hi havia sobretot turistes centre i nord-europeus, joves i de mitjana edat, fonamentalment parelles i alguna família. Quant als motius, m'abstindré de fer conjectures sobre la resta, però en el nostre cas concret vam anar-hi fugint de les temperatures sota zero i per carregar les piles de sol per a la resta de l'hivern. I vam optar per Vietnam i no pel Carib perquè ens sortia millor de preu. La realitat de vegades és obstinadament prosaica. Salut!

Anònim ha dit...

El rotllo no em va gens. He viscut 7 anys al Raval i prou escaldat n'he quedat. Tant per la pobresa que hi ha, com pels turistes ocasionals del pintoresc. Per això, i traient punt a les teves observacions sobre el ressentiment que coven aquella gent (que descrivies molt bé amb el deliri de la taula de salvació del qui s'ofega)provava d'imaginar la idea que aquella gent pot fer-se de tot el tinglado del turisme de luxe.

La pregunta (retòrica) per les motivacions del turista no era més que una caricaturització de l'obscenitat "houllebecquiana" de tot plegat. L'obscenitat d'enclavar aquests hotels a dues passes de la misèria, vull dir. I ja sé que aquesta obertura pot estimular l'obertura i modernització del país. I potser és veritat. Però amb tot...

Salut!

M.

litoschka ha dit...

Bé, M., veig que has aprofitat la centrada del Raval per rematar, tot i que potser no ho has fet amb tanta contundència com m'esperava...

En certa mesura, he d'estar d'acord amb tu que el contrast in situ entre la riquesa de l'occidental que s'hostatja en un hotel de luxe i la pobresa dels habitants del país té un punt o dos d'immoralitat. Però és que, de fet, la immoralitat fonamental és la riquesa dels habitants del primer món en comparació amb la pobresa dels del tercer, per molt que ens quedem tancats a casa. Allò de l'"ojos que no ven, corazón que no siente" em sembla un atenuant molt vague i canviar la situació de fons requeriria revertir unes tendències estructurals que, malauradament, diria que estan força blindades.

Reprenent una mica el fil inicial, si voleu atacar el capitalisme per aquest flanc comptareu sempre amb el meu suport, però no per a utilitzar-lo com a cortina de fum per ocultar els pecats del comunisme.

Anònim ha dit...

La injústicia és injusta tan si prové del capitalisme com del comunisme.
De la mateixa manera que un quilo de plom pesa el mateix que un quilo de palla, un fanàtic musulmà ho és tant com un de catòlic, de jueu o de metodista.
Tot sia dit de passada,
Dd

Anònim ha dit...

Absolutament d'acord amb tot el que dius. És una i la mateixa la immoralitat del luxe turístic i del domèstic. Davant els milions d'eurodòlars que mouen, per exemple, el futbol o la publicitat, ¿com no pensar en la penúria universal (i no només del tercer món)? Cal saber que quan mirem el futbol, anem al cine o comprem roba de marca, participem en el tinglado, el "paguem", i sempre hi ha qui "ho paga".

Molt ben portada la dita "ojos que no ven..." I és que precisament es tracta d'això. Estic segur que el turista tipus usuari d'aquests llocs, ni veu la misèria que l'envolta, i o no surt de l'hotel, o no fa cap escapada fora de les visites organitzades. A aquest turista, fàcilment pot arribar que la misèria li sembli com un decorat (i d'aquí el meu estirabot d'uns quants missatges enrere: de fet, per no tenir, potser ni tenen aquella perversitat).

Ara bé, potser aquests processos en què estem entrampats no estan tan blindats com ens pensem. En tot cas, cal ser conscients que som nosaltres qui en bona mesura ajudem a perpetuar-los, consentint-hi, consumint. Participant i en aquesta mesura, fent-nos-hi còmplices. És clar que des de dins (i tots som dins) també podem fer sabotatge: i el teu blog és un sabotatge magnífic, ja que és un ull que hi veu i un cor que sent.

Una abraçada i salut!

M.