Notes finals

Assegut vora la finestra en un pis alt i lluminós amb vistes a Berlín, Berna, Barcelona o Budapest, pensant distretament en com la pròpia vida va assemblant-se cada cop menys al que un dia va somiar, hom no s’imagina la manera com la víscera atia el ressentiment i la ràbia a la colònia. Després de només una setmana rodejat de servents (“good morning, Sir”; “how was your day, Sir”, “good evening, Sir”), que no només són incapaços de pronunciar la “r” i d’entendre’t quan fas una frase que s’aparta del manual, sinó que saps positivament que deixarien que et neguessis en mar i, si poguessin, et trepitjarien els ditets desesperats amb què t’aferres a la taula que hauria pogut ser de salvació, cada dia costa més suportar els seus somriures congelats. Quina és la diferència entre aquests somriures i els altres, els espontanis i necessàriament sincers (perquè no tenen cap necessitat de somriure i, per tant, no tindria sentit que no ho fossin) que veig cada dia en els habitants del país que no treballen al nostre servei? La S. m’explica que ha llegit en alguna banda que si un vietnamita fa mal a un estranger s’exposa a la pena de mort; això podria explicar una certa prevenció a voler-se aprofitar dels guiris, però no explica els somriures constants. És possible que els vietnamites amb qui no tenim un contacte diari es formin una imatge de nosaltres que es desfaria així que ens coneguessin? D’aquí la meva por que el poble de pescadors que es troba a tocar del complex hoteler reaccioni malament a la meva visita, degut al seu contacte prolongat amb els occidentals que els prohibeixen el pas per la platja privada de l’hotel. Però els meus temors son infundats i la gent d’aquest poble em rep amb la mateixa simpatia, cordialitat i entusiasme (si més no aparents) que em sembla detectar a tot arreu on vaig. Valgui, això sí, l’excepció d’un marrec que insisteix una vegada i una altra a colpejar-me els ous amb una canya de bambú: se m’acosta corrent com un boig i se’m llança amb ràbia contra l’entrecuix. Les meves males mirades i un parell de pessics dissuasoris no aconsegueixen fer-lo desistir, i no és fins que un vell s’adona de la situació i li clava un calbot formidable que se li passen les ganes de tocar-me allò que no sona però, collons, cou.

En un 99.9 per cent dels casos, si algú en aquest país sembla que està parlant per mòbil, s’està gratant l’orella, i si algú sembla que està fent una foto amb una càmera digital, en realitat està mirant alguna cosa a contrallum. És curiós de quina manera el nostre inconscient ha substituït ja aquests gestos que han estat patrimoni de la humanitat durant mil·lennis per uns altres molt més nous, fills d’una tecnologia tan recent. Avui hem tornat a agafar una moto i la S. i jo hem sortit a fer milles, en aquesta ocasió en direcció al sud, on hem vist un desert de dunes que contrasta vivament amb la vegetació frondosa de la regió. Per cert, en una gasolinera ens han perdonat l’equivalent a dos cèntims d’euro; ¿algú recorda la darrera vegada que li va passar això a Europa?

Mentre el vol d’Air France sobrevola Kabul, llegeixo The Picture of Dorian Gray amb els raigs d’aquest capvespre que s’allargassa perquè volem a favor del sol i escolto en un dels canals interns de l’avió una música africana que em recorda Fela Kuti. Al navegador de bord que marca la nostra ruta de retorn hi pampalluguegen noms exòtics, Samarkanda, Addis-Ababa, Aschkhabad, Bhopal, Karachi, Odessa, Astracan, el mar de l’Aral i, a diferència d’altres vegades, no em ve gens de gust ficar-me sota la campana gris de Berlín, per això intento trobar raons per a l’esperança que em permetin pensar que no em moriré de fàstic abans no arribi el sol, d’aquí a (uf!) quatre mesos. En qualsevol cas, vull imaginar que aquest any que ara comença serà un bon any perquè la meva al·lèrgia als faré, escriuré, aniré a i muntaré (i també farem, escriurem, muntarem...) està assolint uns límits tals que s’imposa una realització. Per cert, a l’avió hi ha un bon número de mares joves, que deuen rondar la quarantena, que desperten en mi una atenció gens científica. Sóc el primer a sorprendre’m d’aquest efecte tan inusitat en mi i no sé si alegrar-me’n o plorar.