notes de viatge

A l’avió, a punt de sortir de Berlin en direcció a Ginebra en un vol per l’Europa continental, ens diuen (en tres idiomes) que en cas d’aterratge sobre aigua, inflem els salvavides un cop fora de l’aparell. El més preocupant és que miro al meu voltant i ningú no somriu. Aquests centreeuropeus sons l’hòstia.

(…)

El tren abandona Ginebra en direcció a Lausana i el sol, com una lluna blanca i rodona, ens saluda de tant en tant, traient el nas per entre el cel gris opac de la tarda, talment una supernova tímida i propera que no ens volgués cap mal.

Del tren estant, creuant la ciutat, es veuen diversos edificis metàl·lics i grisos: pàrquings, magatzems, La Poste... És innegable que el cost emocional que tanta grisor ha de provocar en els habitants del país queda compensat per les baixes despeses de manteniment que deu exigir aquesta arquitectura racional i inoxidable. Fins i tot és probable que els suïssos ja ni tan sols s’adonin de la grisor, de la mateixa manera que els catalans no ens adonem de la pobresa de les nostres reixes rovellades, marges ruïnosos i voreres amb clapes de ciment que substitueixen les rajoles trencades. Mecanismes d’autodefensa per protegir-nos de la misèria que ens envolta i que amenaça potser d’infectar-nos.

(...)

Berna em sembla una ciutat mortalment ensopida. Hi arribo un dimarts al migdia de fred, boira i carrers mig deserts, fins i tot al voltant de la Universitat. Arquitectònicament, és una ciutat molt més monolítica que Lausana, edificis sòlids, d’aspecte medieval, amb torres de punxa, teulades de teula roja, xemeneies fumejants i botigues velles de souvenirs. La Kramgasse, des de la Zeitglockenturm fins el pont, és l’únic tram de la ciutat que em crida l’atenció. En aquest carrer, a banda i banda, hi ha unes portelles inclinades que donen pas a cellers i unes botiguetes subterrànies molt curioses.

L’Aare creua plàcidament la ciutat com una gran massa d’aigua compacta que contemplo des de la part posterior del Parlament. A l’horitzó immediat, un turonet nevat. Més enllà, uns núvols densos oculten els Alps, que m’he de conformar a imaginar, grandiosos, sobirans. Després de dinar, quan tot just fa dues hores que sóc a la ciutat, ja tinc por avorrir-me la resta de la tarda. Al cap de poc, fart de Berna, pujo al tren amb la idea d’aturar-me a Friburg de camí de tornada, però tant d’ensopiment em passa factura i em quedo profundament adormit. Deixem enrere Friburg mentre jo segueixo pesant figues. En despertar-me, una vista esplèndida i zenital de la posta de sol sobre el llac Leman em deixa sense alè i em convenço que aquest espectacle compensa la visita frustrada a la ciutat que m’he perdut mentre clapava.

(...)

Arribar sols a una ciutat desconeguda ens proporciona la ficció d’habitar una vida nova. M’enfilo pels carrers de Lausana i m’imagino entrant en aquest portal i obrint una bústia de correu on hi ha el meu nom al costat del d’una dona que en aquesta vida ni tan sols conec. Això sí: la clau que faig servir per obrir-lo no du penjat el cascabell que gasto ara com a clauer, perquè mai vaig viure les circumstàncies que van fer que aquest em caigués a les mans. Un cop dalt, al pis, dempeus davant el finestral de la sala, repenjat al sofà mentre parlo per telèfon i faig plans per a la nit, contemplo distretament les llums de la ciutat de Lausana, que ara és la meva ciutat, i alhora em veig des del carrer, vestit amb una americana que no tinc i amb un tall de cabell diferent del que duc, instal·lat en una altra vida que, si és més atractiva, ho és només perquè és diferent de la que tinc, que seria magnífica si no fos que és l’única possible. Així, mentre l’avió descendeix lentament sobre les llumetes de Berlín, autopistes i urbanitzacions que emmarquen grans taques fosques de boscos i llacs (ah, Europa!) no puc estar-me de pensar que aquestes mateixes llums van indicar un bon dia el camí cap a la pista d’aterratge d’un paradís perdut. Més tard vaig fer el descobriment íntim (que són els únics que serveixen de res, i encara) que dir paradís perdut és una reiteració, ja que el paradís deixa de ser-ho quan abandona la seva condició de perdut i no cartografiat. Que el grau de vulgaritat de la realitat depèn només de la proximitat de l’ull que l’observa: les estructures perfectes que creiem veure des del cel, a l'altra banda de la finestreta de l’avió, són en realitat tan sòrdides com el món que trepitgem cada dia, farcit de misèries quotidianes, ineludibles, humanes. Mentre toquem terra penso que en el fons encara no he sabut trobar l’equilibri entre la llibertat nòmada i la satisfacció del sedentari, entre la joia del fer camí i la frustració de no arribar a port. Segurament, aquest difícil equilibri és la pedra de toc de la meva felicitat.