La primera i darrera vegada que vaig sentir algú que no fos jo mateix parlar de la Susan Tedeschi va ser en un programa del 33 (diria que era "Avisa'ns quan arribi el 2000"), pels volts de l'any 99. Crec recordar que van posar-ne una cançó i van recomanar el que llavors era el seu darrer disc, Just Won't Burn. Em vaig enamorar immediatament del contrast entre la seva imatge de princesa adolescent del midwest i la seva veu estripada d'animal indomable, com la reencarnació inesperada d'una Janis Joplin rossa. Als discs posteriors, a pesar d'haver anat confirmant que és una gran artista, pel meu gust potser s'ha quedat una mica massa encasellada en aquest blues-rock de tall clàssic, de vegades un xic ensopit per previsible. Amb tot, la cançó que us proposo avui (i que tanca el seu disc Wait for me, 2002) és una de les meves preferides, un blues amb tots els ets i uts per aquest febrer de desglaç.
Blues on a Holiday
In the evening you will find me round this old neighborhood
Sittin in this bar, wonderin where you are
You know i'd be with you if i could
Honey we should be together no matter what you might say
Come back and see just what you mean to me
We'll put these blues on a holiday
And everytime we get together something turns out wrong
Now i found peace of mind just by sitting here all alone
Honey please come home.
Everybody knows the reason and everybody knows the score
Come back to me, honey you will see
No one could ever love you more
Why wont you surrender, consider everything i've got to say
Why must we fight? Lets make love tonight
We'll put these blues on a holiday
We'll put these blues on a holiday
1 comentari:
The man that hath no music in himself,
Nor is not moved with concord of sweet sounds,
Is fit for treasons, stratagems and spoils...
(The Merchant of Venice)
També hauria pogut dir, com Nietzsche, que "la vida sense música és un error". Gràcies doncs per fer aquestes recomanacions musicals que a mi em semblen paradisíaques (la música dels àngels) perquè el meu ordinador no me les deixa escoltar; perquè per mi són música callada.
(Jo aquests dies estic escoltant amb gran delit una meravella d'òpera de Nicola Porpora recentment editada, "Orlando ou le délire", dirigida per Juan Bautista Otero).
Marc
Publica un comentari a l'entrada