and still...
04 de juliol 2006
03 de juliol 2006
Lichtenberg, deep East Berlin
Allee der Kosmonauten
Al tief Ost de Berlín, l’est profund, més enllà del que un dia també va ser zona soviètica i que avui és bàsicament el parc temàtic de la nostàlgia fingida d’uns ‘80 no viscuts (els barris de Prenzlauer Berg, Mitte i Friedrichshain, maquillats i reformats ma non troppo, amb els seus bars i estudis de disseny, o ocupats de cara a la galeria per pobres punkis també de disseny) i poc abans d’arribar a Polònia (diuen les males llengües), hi ha els barris dormitori/cementiri de Lichtenberg i Marzahn. Aquesta part del Berlín que no surt a les guies turístiques, mig abandonada, eternament pobra, i tocada d’una desolació que té un punt de tràgic (sempre prou sobre mullat), exerceix darrerament una poderosa atracció sobre mi, i per això em passo tardes fent-hi tombs, a peu i en cotxe. En els propers dies penjaré algunes fotografies preses durant aquests vagarejos. A les seves avingudes desmesurades, inhumanes i semidesèrtiques, tant a l’estiu com a l’hivern, a les fàbriques brutes, els edificis-arxivador, les botigues rònegues i els locals buits i en traspàs, als finestrals bruts de pols, els patis plens de runa i coberts de bardissa, i els garatges buits, esventegats i amb el paviment ple d’esquerdes on hi creixen margarides silvestres, hi he retrobat el deliciós plaer de descobrir la poesia de les coses petites i de constatar que la bellesa és pertot, també a la casa del pobre. Sobretot quan un se la mira des de fora.
30 de juny 2006
29 de juny 2006
24 de juny 2006
21 de juny 2006
20 de juny 2006
19 de juny 2006
15 de juny 2006
14 de juny 2006
the vengeful god is in the details
And the LORD said unto Moses: stretch out thine hand over the sea,
that the waters may come again upon the Egyptians,
upon their chariots, and upon their horsemen.
(Exodus 14:26)
13 de juny 2006
12 de juny 2006
11 de juny 2006
10 de juny 2006
09 de juny 2006
08 de juny 2006
07 de juny 2006
06 de juny 2006
18 de maig 2006
14 de maig 2006
ies, itsmi
Miraré de no exagerar. Fa uns dies que la sort se'm gira d'esquena. Totes aquelles situacions que depenen d'un cop d'atzar per decantar-se d'una banda o de l'altra m'han quedat del revés, com la torrada d'en Murphy, amb la mantega arrebossada de brutícia i el terra enllacat de mantega. I jo, amb cara d'estúpid, m'ho miro mentre em miren i diuen sense dir res "pobret!".
Res en especial, coses que passen i ja canviaran els vents, no escric per mirar de fer més pena, només vull deixar palès que déu existeix.
En plena voràgine frankspenceril he trobat un test amb plantes a ca l'àvia de l`H., no més d'un pam de diàmetre molt disputat, originàriament destinat a unes fulles de menta i posteriorment ocupat també per males herbes squatters amb una densitat de trèvols de quatre fulles molt superior a l'habitual: en ma vida no n'havia trobat cap i al test n'he vist com a mínim cinc. Per un moment he estat tan imbècil de quedar-me palplantat, com mirant de notar que alguna cosa canviava, que la bona sort se m'abraonava, però l'única cosa que he notat és que algú se'n fotia de mi des d'algun lloc, o des de tot arreu alhora, que és on alguns diuen que està...
I malgrat tot, per si de cas n'he guardat un parell.
Res en especial, coses que passen i ja canviaran els vents, no escric per mirar de fer més pena, només vull deixar palès que déu existeix.
En plena voràgine frankspenceril he trobat un test amb plantes a ca l'àvia de l`H., no més d'un pam de diàmetre molt disputat, originàriament destinat a unes fulles de menta i posteriorment ocupat també per males herbes squatters amb una densitat de trèvols de quatre fulles molt superior a l'habitual: en ma vida no n'havia trobat cap i al test n'he vist com a mínim cinc. Per un moment he estat tan imbècil de quedar-me palplantat, com mirant de notar que alguna cosa canviava, que la bona sort se m'abraonava, però l'única cosa que he notat és que algú se'n fotia de mi des d'algun lloc, o des de tot arreu alhora, que és on alguns diuen que està...
I malgrat tot, per si de cas n'he guardat un parell.
03 de maig 2006
Aquests últims dies visc en una mena de bombolla de malenconia, mig submergit en la misteriosa enyorança líquida de la ciutat de Moscou, on vaig tenir l’estranya sort de viure un parell de mesos ara fa un any. La veu i les cançons de Zemfira m’hi tornen a dur gràcies a la força d’evocació de la música: Moscou i els seus carrers lletjos. Nebo no carmanye. Moscou i la seva gent malcarada i presumptuosa. Nebo, more, oblaka. La inhumana ciutat de Moscou. El caos, la decrepitud, la mesquinesa de Moscou. Tverskaya Yamskaya, Puixkinskaya, Bielorruskaya Boksal, el nostre pis de lloguer tan cèntric. Però també hi ha totes les hores passades a l’Estany dels Patriarques, llegint sota els arbres de la plaça del Kremlin, i els milers de fotografies preses, i aquell vagar en total llibertat, sense rumb, per un vell món nou que se m’oferia i em sorprenia darrere cada cantonada bruta, darrere cada església, amb el somriure ambigu de qui no està acostumat que algú vulgui descobrir-lo i no se n’acaba de saber avenir. La meva única ocupació a Moscou va ser el descobriment, sobretot el propi. Per a un home de lletres com jo, la fascinació de no comprendre ni una paraula al supermercat, a les converses del metro, era un repte deliciós i em feia sentir molt estranger, sovint agradablement estranger. Contra tot pronòstic, doncs, enyoro Moscou.
I avui, un any més tard, a dues setmanes mal comptades de fer la trentena i de començar el lent però inevitable lliscar costa avall, d’encetar una època de renúncies, derrotes, plagues bíbliques i qui sap què més, em sento saturat de treballar, saturat de traduir les paraules d’altra gent, fart de ser tan productiu i tan eficient, tan capaç, tan organitzat i tan professional. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir em sento un esclau de les paraules i de les frases subordinades i de tots aquests punts i seguits que s’han d’eliminar perquè el text tingui un cert ritme i es faci digerible, sento que se’m gasta la sintaxi, que la gramàtica va perdent les arestes i els desnivells i els colors fins convertir-se en poc menys que un ectoplasma, que el misteri de la llengua s’obre com una poncella anèmica, rendida, i jo m’hi amorro com un abellot que beu per vici i sense set; el llenguatge se’m torna pla i jo em converteixo en una màquina de traduir perfectament engreixada; alt rendiment, baixa satisfacció. Feina, calés, terminis. La vida és a una altra banda, sense mi.
He sopat anguila fumada dels mars del nord i patata bullida, sense coberts, llepant-me els dits i imaginant-me que vivia en un altre segle. Després he fet la cuina. He endreçat sabates. He preparat rentadores. He distribuït i baixat les deixalles que potser algú reciclarà, o potser no, què sabem tots plegats? He plegat mitjons, mitges i roba interior acumulada durant setmanes. Tot això perquè la Sh feia servir l’ordinador, aquesta màquina del diable que s’empassa hores-dies-setmanes-mesos com un tifó insaciable; darrerament la Sh estudia molt, pavimenta amb determinació eslava (és a dir: obstinació post-soviètica) el camí que ens durà, més aviat que tard, a les antípodes, sud enllà, on diuen que la gent és més noble, culta, desvetllada, feliç i, sobretot, morena.
Vull creure que és que em nego a rendir-me al qui dia passa any empeny, i que per això últimament la fel se’m rebel·la contra la simplicitat d'aquesta vida tan normal.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)