Lichtenberg, deep East Berlin

Allee der Kosmonauten

Al tief Ost de Berlín, l’est profund, més enllà del que un dia també va ser zona soviètica i que avui és bàsicament el parc temàtic de la nostàlgia fingida d’uns ‘80 no viscuts (els barris de Prenzlauer Berg, Mitte i Friedrichshain, maquillats i reformats ma non troppo, amb els seus bars i estudis de disseny, o ocupats de cara a la galeria per pobres punkis també de disseny) i poc abans d’arribar a Polònia (diuen les males llengües), hi ha els barris dormitori/cementiri de Lichtenberg i Marzahn. Aquesta part del Berlín que no surt a les guies turístiques, mig abandonada, eternament pobra, i tocada d’una desolació que té un punt de tràgic (sempre prou sobre mullat), exerceix darrerament una poderosa atracció sobre mi, i per això em passo tardes fent-hi tombs, a peu i en cotxe. En els propers dies penjaré algunes fotografies preses durant aquests vagarejos. A les seves avingudes desmesurades, inhumanes i semidesèrtiques, tant a l’estiu com a l’hivern, a les fàbriques brutes, els edificis-arxivador, les botigues rònegues i els locals buits i en traspàs, als finestrals bruts de pols, els patis plens de runa i coberts de bardissa, i els garatges buits, esventegats i amb el paviment ple d’esquerdes on hi creixen margarides silvestres, hi he retrobat el deliciós plaer de descobrir la poesia de les coses petites i de constatar que la bellesa és pertot, també a la casa del pobre. Sobretot quan un se la mira des de fora.