atzucac!

Aquests últims dies visc en una mena de bombolla de malenconia, mig submergit en la misteriosa enyorança líquida de la ciutat de Moscou, on vaig tenir l’estranya sort de viure un parell de mesos ara fa un any. La veu i les cançons de Zemfira m’hi tornen a dur gràcies a la força d’evocació de la música: Moscou i els seus carrers lletjos. Nebo no carmanye. Moscou i la seva gent malcarada i presumptuosa. Nebo, more, oblaka. La inhumana ciutat de Moscou. El caos, la decrepitud, la mesquinesa de Moscou. Tverskaya Yamskaya, Puixkinskaya, Bielorruskaya Boksal, el nostre pis de lloguer tan cèntric. Però també hi ha totes les hores passades a l’Estany dels Patriarques, llegint sota els arbres de la plaça del Kremlin, i els milers de fotografies preses, i aquell vagar en total llibertat, sense rumb, per un vell món nou que se m’oferia i em sorprenia darrere cada cantonada bruta, darrere cada església, amb el somriure ambigu de qui no està acostumat que algú vulgui descobrir-lo i no se n’acaba de saber avenir. La meva única ocupació a Moscou va ser el descobriment, sobretot el propi. Per a un home de lletres com jo, la fascinació de no comprendre ni una paraula al supermercat, a les converses del metro, era un repte deliciós i em feia sentir molt estranger, sovint agradablement estranger. Contra tot pronòstic, doncs, enyoro Moscou.

I avui, un any més tard, a dues setmanes mal comptades de fer la trentena i de començar el lent però inevitable lliscar costa avall, d’encetar una època de renúncies, derrotes, plagues bíbliques i qui sap què més, em sento saturat de treballar, saturat de traduir les paraules d’altra gent, fart de ser tan productiu i tan eficient, tan capaç, tan organitzat i tan professional. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir em sento un esclau de les paraules i de les frases subordinades i de tots aquests punts i seguits que s’han d’eliminar perquè el text tingui un cert ritme i es faci digerible, sento que se’m gasta la sintaxi, que la gramàtica va perdent les arestes i els desnivells i els colors fins convertir-se en poc menys que un ectoplasma, que el misteri de la llengua s’obre com una poncella anèmica, rendida, i jo m’hi amorro com un abellot que beu per vici i sense set; el llenguatge se’m torna pla i jo em converteixo en una màquina de traduir perfectament engreixada; alt rendiment, baixa satisfacció. Feina, calés, terminis. La vida és a una altra banda, sense mi.

He sopat anguila fumada dels mars del nord i patata bullida, sense coberts, llepant-me els dits i imaginant-me que vivia en un altre segle. Després he fet la cuina. He endreçat sabates. He preparat rentadores. He distribuït i baixat les deixalles que potser algú reciclarà, o potser no, què sabem tots plegats? He plegat mitjons, mitges i roba interior acumulada durant setmanes. Tot això perquè la Sh feia servir l’ordinador, aquesta màquina del diable que s’empassa hores-dies-setmanes-mesos com un tifó insaciable; darrerament la Sh estudia molt, pavimenta amb determinació eslava (és a dir: obstinació post-soviètica) el camí que ens durà, més aviat que tard, a les antípodes, sud enllà, on diuen que la gent és més noble, culta, desvetllada, feliç i, sobretot, morena.

Vull creure que és que em nego a rendir-me al qui dia passa any empeny, i que per això últimament la fel se’m rebel·la contra la simplicitat d'aquesta vida tan normal.