03 de maig 2006

Aquests últims dies visc en una mena de bombolla de malenconia, mig submergit en la misteriosa enyorança líquida de la ciutat de Moscou, on vaig tenir l’estranya sort de viure un parell de mesos ara fa un any. La veu i les cançons de Zemfira m’hi tornen a dur gràcies a la força d’evocació de la música: Moscou i els seus carrers lletjos. Nebo no carmanye. Moscou i la seva gent malcarada i presumptuosa. Nebo, more, oblaka. La inhumana ciutat de Moscou. El caos, la decrepitud, la mesquinesa de Moscou. Tverskaya Yamskaya, Puixkinskaya, Bielorruskaya Boksal, el nostre pis de lloguer tan cèntric. Però també hi ha totes les hores passades a l’Estany dels Patriarques, llegint sota els arbres de la plaça del Kremlin, i els milers de fotografies preses, i aquell vagar en total llibertat, sense rumb, per un vell món nou que se m’oferia i em sorprenia darrere cada cantonada bruta, darrere cada església, amb el somriure ambigu de qui no està acostumat que algú vulgui descobrir-lo i no se n’acaba de saber avenir. La meva única ocupació a Moscou va ser el descobriment, sobretot el propi. Per a un home de lletres com jo, la fascinació de no comprendre ni una paraula al supermercat, a les converses del metro, era un repte deliciós i em feia sentir molt estranger, sovint agradablement estranger. Contra tot pronòstic, doncs, enyoro Moscou.

I avui, un any més tard, a dues setmanes mal comptades de fer la trentena i de començar el lent però inevitable lliscar costa avall, d’encetar una època de renúncies, derrotes, plagues bíbliques i qui sap què més, em sento saturat de treballar, saturat de traduir les paraules d’altra gent, fart de ser tan productiu i tan eficient, tan capaç, tan organitzat i tan professional. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir em sento un esclau de les paraules i de les frases subordinades i de tots aquests punts i seguits que s’han d’eliminar perquè el text tingui un cert ritme i es faci digerible, sento que se’m gasta la sintaxi, que la gramàtica va perdent les arestes i els desnivells i els colors fins convertir-se en poc menys que un ectoplasma, que el misteri de la llengua s’obre com una poncella anèmica, rendida, i jo m’hi amorro com un abellot que beu per vici i sense set; el llenguatge se’m torna pla i jo em converteixo en una màquina de traduir perfectament engreixada; alt rendiment, baixa satisfacció. Feina, calés, terminis. La vida és a una altra banda, sense mi.

He sopat anguila fumada dels mars del nord i patata bullida, sense coberts, llepant-me els dits i imaginant-me que vivia en un altre segle. Després he fet la cuina. He endreçat sabates. He preparat rentadores. He distribuït i baixat les deixalles que potser algú reciclarà, o potser no, què sabem tots plegats? He plegat mitjons, mitges i roba interior acumulada durant setmanes. Tot això perquè la Sh feia servir l’ordinador, aquesta màquina del diable que s’empassa hores-dies-setmanes-mesos com un tifó insaciable; darrerament la Sh estudia molt, pavimenta amb determinació eslava (és a dir: obstinació post-soviètica) el camí que ens durà, més aviat que tard, a les antípodes, sud enllà, on diuen que la gent és més noble, culta, desvetllada, feliç i, sobretot, morena.

Vull creure que és que em nego a rendir-me al qui dia passa any empeny, i que per això últimament la fel se’m rebel·la contra la simplicitat d'aquesta vida tan normal.

11 comentaris:

tonibanez ha dit...

Et felicito. De debò. Has escrit un post memorable, memorable en la senzillesa, en la quotidianitat diàfana, en l'economia de les paraules, lliscant sense pretensions sobre la realitat, mostrant sense demostrar, perfecte. Et felicito. Llàstima que postegis tan poc.

Ramon Aladern ha dit...

Avui mateix, després de mesos i algun any d’haver superat la cinquantena, de notar que cada dia que passa puc volar més i més alt, d’haver superat mil i una proves que pretenien lligar-me emocionalment al carro dels nous i antics fracassats, em sento com si tot just hagués començat a albirar les possibilitats que m’ofereix la vida, famolenc de tastar totes les hores que han de venir, delerós de descobrir a cada albada que el nou dia ho té tot per descobrir, agraït íntimament que tota nova alenada no s’assembli en res a l’anterior, que el ritme pausat sigui un caminar vers el demà assaborint el present. Des que em llevo fins que me’n vaig a dormir em sento serenament lliure dins la meva presó, perquè cap llibant no pot encadenar al fermall de la desesperança un sentiment libèrrim de pau interior.
(no havíem quedat que la gent noble, culta, desvetllada i demés eren al nord?)

tonibanez ha dit...

Hosti, Ramon, t'has quedat ben descansat deixant aquest comentari aquí... com si no tinguessis 3 blogs propis per a lluir-te!

subal ha dit...

L'Ibàñez té raó, un post collonut... i jo només faig que pensar en Dovlàtov, un mestre en l'art de la renúncia i la derrota.

||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||| ha dit...

entenc aquesta sensació d'agradable estrangeria. la vaig viure a holanda. i també sovint sento que la vida viu tres carrers enllà. però és potser en la certesa de la repetició on apareix la felicitat de qui coneix la derrota, convertint-la així en un passeig sota el sol, content.
a més a més, la melangia cada dia més em sembla una solució poc intel.ligent davant la vida.
poc productiva, per utilitzar un adjectiu fastigós.

Fryslan ha dit...

Benvolgut Atzucac!, gràcies...

Anònim ha dit...

Et llegeixo molt alemany, molt romàntic, aquest utopisme meridional-antipòdic, com del país on floreix el llimoner goethià-maragallià.

És la millor descripció que he llegit de l'esclavatge del traductor, de la qual s'ha fet massa "literatura" però mai no se n'havia parlat des de la seva crua realitat.

Ara bé: serà possible, encara, trobar bellesa en la manca de bellesa, a la manera pessoana? Fins una mica de llibertat en aquesta servitud? Per això, potser fa falta massa escepticisme, massa desencís, i potser no val la pena.

Felicitats pel text. I moltes gràcies!

Marc

Ah! I París és París!, com va dir Van Gogh en una carta a un pintor amic

Sani ha dit...

Doncs a mi em venen ganes de renyar al Toni...
Toni, algun dia ens hauràs d'explicar d'on treus aquesta necessitat teva de trobar alguna merdeta a cadascú del teus amics ...even in the quietests moments...
A un li retreus que si escriu massa llarg, a l'altre que si postja poc sovint, a un altre el fet d'escriure aquí ...
Vols dir que calia que et posessis amb el lloc on escriu en Ramon?
Mira que n'ets de recargolat!
I si proves d'insistir en la part positiva eliminant tots els "Sí,però". Ho has provat? Veuràs quin canvi copernicà! La vida pot ser d'un altre color i la teva ploma pot fer sonar només música celestial.
T'ho proposa un fan gairebé incondicional ... ;-) Sani

Anònim ha dit...

Toni hauries de llegir menys i fer més Ioga

tonibanez ha dit...

Ioga, what's that?!

Mira, Sani, el meu perepunyetisme proverbial, la meva malallet crítica, etc. formen part del pack Toni, exTdQ (no te'n recordes?)... Hauràs comprovat que darrerament, d'ençà que estic "entrellumat", em modero força en aquest sentit. Tens tots el dret a retreure-m'ho, però no vulguis que ara esdevingui angelical, amic meu, perquè faria vomitar en la meva perfecció inhumana.

Albert de la Hoz ha dit...

Recordo no fa gaire et deia si quan sigui gran faré fotos com les que fas tu. Jo, pobre de mi, que et doblo llarg l'edat i veig com escrius. La teva entrada és una petita meravella perquè crec que ets de les persones que tot ho fa bé, no solament les traduccions, sinó que segur que plegues les mitges i els mitjons millor que jo. El que realment valoro, però, és aquesta mena de amor-desamor que mostres per allà on tu passes. Moscou és l'excusa perquè és la teva realitat, segur que fossis a Nicaragua -per posar un nom- i diries quasi el mateix.