Primera parada: Krasnojarsk

El vol d’Aeroflot Nord va mig buit i tinc tres butaques per a mi sol, però no m’hi puc ajeure gaire còmodament perquè a sota d’una d’elles hi ha una caixa de cartró que no em permet abaixar el seient del tot. Com que no aconsegueixo dormir i estic avorrit (excuses) obro el precinte i tafanejo una mica: safates de plàstic; uns misteriosos tubs elàstics de color gris, prims i llargs; vasos. Alço la mirada i un paio m’està observant inquisitivament des dels seients de l’altra banda del passadís. Em faig el desmenjat, tanco la caixa i m’ajec com puc. Sóc a l’avantsala del son quan les hostesses decideixen que és hora de repartir l’esmorzar; són les sis. Les hostesses tenen la mateixa actitud que la resta de persones que treballen de cara al públic en aquest país: t’estan fent un favor dignant-se a mirar-te. Ei, això si és que et miren. És com si seguissin cobrant un sou de l’estat i tu no fossis qui realment els permet guanyar-se la vida, sinó una nosa, una mosca collonera. Al cap d’una estona, després de sobrevolar interminables boscos exuberants de taigà, quan no fa ni deu segons que he llegit la darrera frase d’A streetcar called desire, l’avió aterra. L’aeroport, vist des de l’aire, em recorda l’aeròdrom abandonat del mig del desert del GTA San Andreas, ple d’avions escampats aquí i allà. Ens hem passat la «nit» volant cap a l’est; no faig més que retallar els dies. Del llibre de Tennessee Williams el que més m’ha agradat són les acotacions.
Finalment sóc a Krasnojarsk, al cor de Sibèria, a 5.000 quilòmetres de Berlín i a 500 de la frontera amb Mongòlia. Són les vuit del matí, tenim 33 graus i els exèrcits de mosquits com elefants blancs comencen immediatament a xuclar-me la sang, sense perdre ni un minut, els molt malparits.