Off

És tard i el tren abandona lentament Moscou en direcció a l’aeroport. És tard però els dies s’estiren i el cel està tacat encara d’una llum vermellosa que ja no projecta ombres. Els edificis que van passant a l’altra banda de la finestreta tenen un aspecte irreal, fràgil, com de decorat. Rere unes cortines entreveig una família sopant a la llum d’una bombeta de baix voltatge. Els patis dels edificis estan en penombra i no s’hi distingeix res, però això és Moscou, aquí tots els patis son iguals, us els puc cantar de memòria: una tanca baixa, pintada de color verd, un munt de matolls desbordats, selvàtics, ampolles de cervesa mig enterrades, un gos brut ajagut sota un arbre, converses silencioses al portal, amb algun amic, potser amb algun desconegut ociós, mai amb la teva dona, mentre els mosquits fan tombs de traçats etílics a una bombeta, lentament, mosquits com elefants blancs, batent les orelles amb indolència. En realitat no és cap decorat i ho sé, em dic mentre el llapis gargoteja la frase a la llibreta Moleskine acabada d’estrenar i, per un instant, estúpidament, estic encantat de conèixe’m, tan occidental, tan intel·lectual, tan interessant en el meu paper de viatger maleït que ha perdut la pàtria i vaga sense rumb, d’aquí cap allà, on el vent el porta i, alhora, sabent-me tan afortunadament lluny d’aquesta gent, d’aquest món. En realitat el que passa és que, ara que hi sóc tan a prop, la meva ment es nega a acceptar l’evidència d’aquestes vides, es nega a acceptar que hi ha milions i milions de persones que viuen aquí, així i per sempre. I no només això, sinó que són afortunats, com a mínim parlant en termes relatius. De fet, el que em neguiteja veient aquestes cases i intuint-ne la sordidesa és saber que, en cas de necessitat, haver de renunciar a l’abundància material em faria infeliç, perquè vivint aquí no hi ha manera de ser el poeta maleït, perquè aquí tothom estaria molt més maleït que jo; perquè distingir-se (o fins i tot pretendre-ho) en aquestes condicions no té cap gràcia i, a més a més, és una grolleria. El que m’aclapara és aquesta dependència material, la certesa que haver de viure en aquest món, on tantíssima gent sap sentir-se afortunada i trobar motius per viure i tenir esperança, em suposaria una condemna. Em supera saber-me vitalment tan fràgil, tan invisiblement, quotidianament lligat a unes comoditats que, ara mateix, mentre aquesta Europa cada dia més ensopida i gris fa cercles en un altre meandre del riu del progrés, incapaç de decidir-se, surant estúpidament a l’avantsala de la decadència, cega a les ombres que s'atansen, semblen garantides per sempre més.

D’aquí a sis hores arribaré a Sibèria; hi haurà temps per a tot.