El cementiri de K.

Un grup d'adolescents carretegen galledes i pales, prenen aigua d'una font, riuen i s'empaiten, de tal manera que veient-los hom pot arribar a oblidar-se un instant que en realitat es troba en un cementiri. El cementiri de K., com els altres que he vist des que sóc a Rússia, no s'assembla en res als cementirs-arxivador a què estem acostumats els catalans. Els cementiris russos són selves amb tanques metàl·liques i creus amb fotografia. En aquestes ciutats hi sobra l'espai (cosa d'altra banda comprensible), de manera que les tombes velles no se substitueixen per tombes noves encara que ningú no se n'ocupi ni pagui: resulta més barat i fàcil anar ampliant i deixar que els morts descansin tranquils. Això, però, fa que moltes sepultures (delimitades quasi totes amb tanques metàl·liques unipersonals, que em semblen tan absurdes si pretenen impedir l'entrada com si pretenen impedir la sortida) (tot i que, ben pensat, segurament deuen ser per evitar que els gossos vagabunds facin estralls) estiguin completament abandonades i cobertes de bardissa. Aquests nois, que semblen prendre part en alguna espècie de camp de treball, intenten posar una mica d'ordre i retallen matolls, arrenquen males herbes i reguen les flors. Per algun motiu, se'm fa difícil imaginar un grup d'adolescents fent això mateix a Catalunya.
Els cementiris són, aquí i a tot arreu, monuments a la fragilitat humana, i no pas pels morts, que prou pena tenen, sinó pels vius, que s'aferren a una làpida i es neguen a acceptar el curs natural de la vida. Avui, al cementiri de K., hem salvat un ocell. Havia caigut a dins d'un potet amb aigua que algú havia deixat sobre d'una tomba per si l'inquilí tenia sét (allò que dèiem de la fragilitat). No sabria dir quant de temps duia allà dins, però quan he aconseguit fer-lo sortir del pot (la bèstia no volia i obria les ales per impedir-m'ho, però finalment ha hagut de renidr-se davant la meva tossuderia, només faltaria) tenia totes les plomes mullades i no podia volar, de manera que ha marxat corrents i s'ha amagat entre les herbes. Que en un lloc tan ple de morts ens emocionem per salvar la vida d'una bestiola em fa reflexionar sobre el caràcter arbitrari de les emocions humanes. Això sí, marxo del cementiri amb l'ànim encongit, pensant que potser quan el senyor de sota de la làpida es desperti de la migdiada tindrà sét i trobarà el vas buit.