Em passa sovint que quan els amics marxen lluny i definitivament, davant l'evidència que les respectives vides se separaran com dues vies de tren que prenen direccions diferents després d'haver corregut paral·leles durant molt de temps, em queda una vaga sensació metàl·lica de bons llibres per llegir oblidats en caixes de pols, florint-se en prestatges indigents, verges i, alhora, esgotats. Això sumat a una nit de nostàlgia i un llarg viatge immediat a un país desolat omple la foscor de presagis translúcids que potser demà, a la llum del dia, paradoxalment, no projectaran unes ombres tan llargues.
1 comentari:
Enyorat Lits,
No sé que t'empatolles, però m'imagino que ha estat un rapte de nostàlgia que d'altra banda t'humanitza que ja et va bé de tant en tant.
feia molts dies que em delia per veure els teus progressos amb la càmera així com també les noves etapes en aquest periple homèric per les contrades del nord del nord cap a la dreta.
Res, que ara t'escric quatre línies al mail per poder-te fer "arrumacos" així més en l'intimitat.
Salut,
Dd
Publica un comentari a l'entrada