Voltant per Rússia

A les set del matí (una hora intempestiva per a un servidor) el cotxe amb el qual viatjarem, un flamant Mercedes 4x4, abandona Moscou en direcció sud. La carretera està mal asfaltada i té trams sense ni tan sols línies pintades, però els meus acompanyants locals (el sogre i un seu soci) m’informen, amb cert orgull, que es tracta d’una de les autopistes més noves de Rússia. El que veuré més tard, durant el viatge, canviarà la meva perspectiva i donarà versemblança a aquesta afirmació, però de moment em costa creure-ho. El tràfic urbà a Moscou és exactament igual que el tràfic a qualsevol ciutat de Catalunya: un munt de conductors egoistes que només pensen a ser els primers i que et fan avorrir la carretera. Després de Berlín, de constatar que la conducció desconsiderada no és una tendència humana natural sinó una simple manifestació automobilística de mala educació, es fa difícil resignar-se a suportar tants desgraciats al volant, tan avesat que hi estava: ens acostumem sempre massa aviat a les coses bones. El nostre destí és la ciutat de Tambov. Situada a 450 quilòmetres al sud-est de Moscou, amb 300.000 habitants, Tambov és famosa per la seva fertilíssima terra negra, on hi creix qualsevol cosa que faci arrels. També és famosa per la temible màfia de Tambov. Sortir en cotxe de Moscou és tota una experiència que confirma allò que hom ja sospita només mirant el mapa: que aquesta ciutat no s’acaba mai més. Els complexos industrials s’alternen i es fonen amb barris-dormitori molt similars al de Nagatino, que ja va quedar descrit al darrer post. Lentament, però, la ciutat es va esvaint i finalment ens trobem circulant en ple desert. Al mateix temps que la ciutat, l’autopista s’acaba i es converteix en una carreterota inconcebible, que durarà fins arribar a Tambov i que em fa comprendre de sobte per què necessitàvem un 4x4. El tràfic no és dens, però la gran quantitat de camions que circulen (és un dir) sumat al fet que, teòricament, només hi ha un carril en cada sentit de la marxa fan que el viatge sigui molt entretingut, per abundar en l’eufemisme. Parlar de carrils és una fal·làcia, esclar, perquè si a l’autopista com a mínim hi havia línies que delimitaven la zona transitable, aquí ni això: a banda i banda de la calçada el paviment s’esquerda i es converteix en grava, que dóna pas a la terra i, poc més enllà, als camps llaurats. La conducció funciona de la següent manera: els camions (veritables munts de ferralla que desprenen una nauseabunda fortor de querosè) són l’element a batre; per avançar-los, però, tampoc no cal assegurar-se gaire que no vingui cap vehicle en direcció contrària: l’avantatge de l’absència de línies de separació és que, amb una mica de bona voluntat per totes les parts (i més els val), la carretera pot donar per encabir-hi tres o quatre carrils, tot i que en aquest darrer cas s’ha de comptar també amb la comprensió dels llauradors, que es trobaran amb un parell de cols o d’enciams esclafats per les roderes dels camions que van haver d’envair els seus camps; tot sigui per la fluïdesa del tràfic rodat. Com que fixar-me en la carretera em proporciona més emocions de les que necessito un dissabte tan d’hora, opto per relaxar-me i fer una capcinadeta [1]. El paviment (per dir-ne d’alguna manera) ens obsequia sovint amb esvorancs d’un calibre tan fenomenal que més que una capcinada el que faig és fotre’m de cap una vegada i una altra contra la finestra. A favor de la meva patxorra, però, he de dir que a pesar d’això dormo una hora seguida. En despertar, el paisatge és espectacular: camps negríssims que s’estenen durant quilòmetres i quilòmetres sota un cel fosc de tempesta que de tant en tant s’obre i deixa veure una franja blava de cel. Sovint hem d’aturar-nos perquè la carretera està tallada per un control militar: una barrera que bloqueja totalment la carretera i ens obliga a creuar pel camp. Amb tot, el nostre cotxe porta una matrícula de la policia de Tambov (comprada) i els militars ens saluden en passar. Els meus acompanyants m’expliquen que qui no ho té tan fàcil són els camions de transport provinents d’Ossètia (especialment si el conductor té aspecte caucàsic), que han de preveure un bon pressupost per repartir en suborns si pretenen plantar-se a Moscou. Avancem un autobús de l’Alsina Graells de l’any de la picor reconvertit en autobús de línia. Constantment es veuen cotxes aparcats al costat de la carretera amb la capota oberta, sobretot Ladas. L’àrea per on passem és una de les més densament poblades de Rússia i, tot i això, durant una hora no es veu pràcticament ni un sol assentament humà. De tant en tant travessem algun bosc, però generalment avancem per entre camps de conreu. Finalment, cinc hores després d’haver sortit, un cartell ens informa que arribem a Tambov, la ciutat on va créixer la meva dona. Per ser totalment sincers, Tambov és lleig amb avarícia, com un suburbi fet ciutat. Em presenten un matrimoni jove, de la meva edat, i em deprimeix la pobresa del seu pis; ella treballa en una empresa de venda de begudes alcohòliques, sense contracte, i ell és empleat de seguretat als jutjats de la ciutat. Entre els no arriben als 200 euros al mes i per aquest motiu han decidit no tenir fills: gent sensata. Ell m’ensenya tot cofoi l’uniforme i, sobretot, l’emblema del jutjat; el seu entusiasme em fa caure l’ànima als peus. El noi fa grans esforços per parlar en anglès, però la comunicació és impossible; sospito que tampoc tindríem gran cosa a dir-nos. Ens porten a fer un tomb per la vora del riu, plena de deixalles. Hi ha una mena de deixalleria de metall de la qual en surt una canonada rovellada. M’aturo per prendre’n una foto però m’avisen que no m’hi acosti gaire: sobre la canonada hi ha unes paraules que no entenc, però me les tradueixen: “Perill, alt voltatge”; queda clar que no esperaven forasters. Arribem al que a mi em sembla un parc d’atraccions abandonat. Com passa amb les fàbriques, però, no està abandonat, sinó que és perfectament operatiu. Faig el cor fort i pujo a la sínia. Quan baixo, m’expliquen que uns mesos abans una de les gòndoles d’una altra atracció va sortir volant. Em dic que a Port Aventura va passar el mateix, que qui no té un all té una ceba. Al parc d’atraccions hi trobem la germana de la noia que acabo de conèixer, que intenta vendre retrats que ella mateixa pinta, sense gaire fortuna (i l’ambigüitat de la frase és buscada). Fa tres anys la noia va tenir un fill amb hidrocefàlia i el marit els va abandonar. Del fill se n’encarrega l’àvia. De la noia no se n’encarrega ningú. Anem a sopar a una pizzeria; se’ls veu molt orgullosos de comptar amb aquesta perla occidental al poble i em pregunten que què em sembla. Deixant de banda que es troba situada en un soterrani sense finestres, la decoració és infame. Menteixo i els dic que no està mal, que estic acostumat a uns cànons estètics diferents dels que imperen a Rússia, però que sobre gustos no hi ha res escrit. Els dic, per exemple, que combinar rajoles roses i daurades no és el meu estil, molt menys si després hi has de penjar rams de roses artificials. Ens acomiadem i un cotxer ens acompanya al balneari on passarem la nit. Igual que el cotxer, el balneari pertany al propietari d’una fàbrica de la ciutat, que dóna feina a més de tres mil persones. Jo, aquest “balneari” me l’imagino així, entre cometes (més encara: el temo), però un cop més constato que Rússia em trenca els esquemes, una vegada i una altra: l’edifici és d’un luxe vergonyós per comparació amb la resta del que hem vist. Situat al centre d’un bosc privat, disposa de piscina, una sauna, un jacuzzi, un menjador enorme amb una pantalla de televisió que és pràcticament de cinema i quatre habitacions. Segona sorpresa: juntament amb un matrimoni de coneguts, som els únics hostes de la casa. El sopar és excel·lent; a la sauna hi fa molta calor, però ens ventem amb branques d’arbre mullades (ВЕНИК), a la manera russa. L’endemà al matí faig unes fotos molt simpàtiques a un grup de cabres, fem una visita a la fàbrica per donar les gràcies al senyor director (per tocar també el gènere masculí dels bòvids, amb tot el respecte pels cabrons) i tornem a Moscou exactament per on havíem vingut, diria que enganxant els mateixos forats de la carretera i tot.

[1] L’entrada del DIEC del mot capcinejar inclou el següent exemple: “El brancam capcinejant gronxa els penjolls”. Només vull dir que espero que els responsables de redactar i corregir aquesta entrada (no m'estranyaria gens que fossin tots dos de l’IULA) cremin eternament a l’infern dels lingüistes.