El Moscou veritable

Només quatre estacions al sud-est de la Plaça Roja hi ha l’estació de metro de Kolomenskaya (КОЛОМЕНСКАЯ). A prop d’allà, el riu Moscou s’eixampla i fa una illa al voltant de la qual s’apinyen uns quants ports. Això diu el meu plànol de la ciutat i per aquest motiu, armat de la càmera i disposat un cop més a veure i documentar el Moscou veritable, que no surt a les guies, faig el quart d’hora de metro fins el barri de Nagatino (НАГАТИНО). Fa una setmana que les temperatures a la ciutat s’enfilen per sobre dels trenta graus i la humitat se t’enganxa al cos des de les deu del matí fins les set de la tarda. De fet, el nivell d’humitat és tan alt que en alguns moments del dia l’ambient se satura i sembla que caigui una pluja fina que no prové de cap núvol: el sol no dóna treva. Així les coses, aquests últims dies he passat moltes hores gaudint de les ombres dels arbres de la Plaça de la Revolució, llegint el clàssic de Bulgakov, The Master and Margarita (ja veus, Lola, que les meves mancances són de base; amb tot, poso Kapucinski a la llista), donant l’esquena de forma totalment intencionada al Kremlin, fotografiant la canalla que es banya vestida a les fonts i, en general, assaborint aquest estiu per avançat. Allà, a la Plaça de la Revolució, ajagut damunt la gespa amb una horda de joves moscovites, hom pot arribar a imaginar que es troba en una capital europea. Moscou és una veritable oda a la joventut: s’aprecia un veritable salt (sobretot d’indumentària) entre el jovent i la gent de més edat. De fet, diria que és la generació més jove (els adolescents fins la vintena) la que s’ha enganxat ja al tren de l’estètica occidental. En la gent d’entre vint i trenta (on em mantinc precàriament, tot i que ja per poc temps), les dones es vesteixen infinitament millor que els homes. Per sobre de la trentena imagino que també és així, però és que ja no m’hi fixo. Les iaies (babuschkas), abillades invariablement amb el mocador al cap, vesteixen de manera molt pobra i moltes d’elles furguen les papereres o et demanen diners, especialment si tens pinta de guiri ociós com, feliçment, és el meu cas. De tant en tant els policies venen i ens fan fora de la gespa, perquè de fet no som en una capital europea i, per tant, aquesta no està pensada perquè el poble s’hi esplaï, sinó perquè l’admiri. També ells, però, pateixen la calor i quan, un cop han marxat, tornem a ocupar les ombres amables, fan veure que no se n’adonen i ens regalen una altra hora. He de confessar que, acabades les celebracions de commemoració de la Gran Victòria, els soldats i els policies han desaparegut en massa de la ciutat i que la seva presència és ara molt més raonable. Als carrers, el ressò marcial de les botes ha estat substituït pel ressò dels talons d’agulla de les sofertes moscovites i això, fins i tot per a un incondicional de la sabata plana com jo, suposa tota una millora. Però deixem de banda una estona el parc temàtico-propagandístic que és la Plaça Roja i tornem al Moscou veritable. En sortir de КОЛОМЕНСКАЯ us adoneu ja que el trajecte de quinze minuts en metro ha estat, en realitat, un viatge a un altre món. Uns blocs altíssims en un estat absolutament decrèpit s’alcen sobre uns “parcs” on la bardissa creix salvatge; de fet no són parcs: es veu que el formigó se’l van gastar tot en els edificis i pràcticament no els en va quedar per asfaltar els “carrers”. Unes paradetes de fruita i verdura i de refrescos muntades sobre la terra marquen el llindar darrere el qual s’obre el territori comanxe. Hi compro una ampolla d’aigua i una poma, i la venedora em mira com si fos el primer foraster que s’ha deixat caure mai per aquestes latituds. No m’estranyaria: jo mateix m’estic començant a preguntar si realment tinc ganes d’endinsar-me en aquesta jungla. Sí, sí que en tinc. Un home sense cames avança com pot, assegut sobre una fusta amb rodes, impulsant-se amb les mans a terra, però l’empedrat precari li dificulta molt la tasca. Davant les porteries dels edificis hi ha uns bancs pintats de verd i groc, i a cada banc hi ha un grup d’àvies fent petar la xerrada, a l’ombra. També hi ha homes, més taciturns, molts acompanyats només d’una ampolla de cervesa. Trenco per entre dos edificis (aviat m’adono que pràcticament no hi ha carrers, només camins de terra que es mantenen pel pas constant de la gent, que és l’únic que impedeix que hi creixi la vegetació) i em trobo de sobte davant d’una escola de parets verdes i blanques. Són quarts de dues i la canalla marxa a dinar a casa. Riuen i s’empaiten. Són feliços, penso; potser no s’adonen de la pobresa que els envolta. No deixo de meravellar-me’n. Van vestits de forma senzilla. Alguns juguen encara a futbol al pati, sense samarreta, perquè fa molta calor. Faig el tomb l’escola per un camí on la vegetació és molt espessa, a tocar d’un edifici on, a través d’una finestra de la planta baixa, se sent cridar i riure un grup d’homes que, penso, beuen. Davant meu, dues nenes salten la tanca de formigó i s’asseuen a xerrar sota un arbre. En veure’m passar riuen. Tinc l’impuls de fer-los una foto però no goso: encara no m’he desempallegat d’una certa reserva a l’hora de fotografiar obertament la gent. De sobte, vaig a petar a un carrer amb tots els ets i uts. A ran de terra hi ha una enorme canonada (d’aigua, imagino), que de tan grossa dificulta el pas. Em pregunto per què no la deuen haver soterrat. Dos graons de fusta corcada ajuden a superar l’obstacle i se m’acut que això és poc menys que la institucionalització de la cutrada. Uns metres més endavant, en canvi, hi ha l’entrada d’un pàrquing i allà sí: la canonada desapareix uns metres sota terra, per deixar pas als vehicles, i torna a emergir posteriorment. Senyor, quin país. Arribo a la vora de l’enorme riu Moscou, al llarg del qual s’estén una avinguda de quatre carrils. El sol és al zenit i no hi ha cap ombra on refugiar-se. Una barcassa avança d’esma pel camí de l’aigua, oliosa i bruta, plena de bosses de plàstic i ampolles. A la barana del riu hi veig dibuixada força vegades la creu gammada; ningú no s’ha pres la molèstia de ratllar-la. Un home pesca, no vull ni imaginar-me què ni amb quina finalitat: qualsevol pobra bèstia que surti d’aquestes aigües ha d’haver mutat, per força. A l’altra banda del riu hi ha els estibadors i els molls que m’agradaria fotografiar, però no hi ha cap pont a la vista. Una moto passa rabent (a molt més de cent per hora) pel carrer, i ni el conductor ni l’home que va de paquet duen casc: de fet, aquesta és la norma. Després de quinze minuts caminant sota un sol de justícia, em trobo davant d’un cartell del qual només entenc una paraula que s’assembla a ecològic. Una reserva ecològica, doncs. L’aigua és tan bruta com un quilòmetre enrere. Quatre nois de la meva edat, vestits amb roba de camuflatge, pesquen amb dues canyes. Mentida: una canya i una branca d’arbre amb un cordill. Passo pel seu costat i noto les seves mirades dirigides a la meva càmera. Aquí he d’apuntar que m’he comprat un nou objectiu i que, si abans l’aparell ja cridava l’atenció, ara és realment aparatós. Els meus nivells d’alarma superen els límits tolerables, més tenint en compte que el carrer s’ha acabat i que m’estic tornant a endinsar als matolls, i per tant decideixo tornar enrere. Amb tot, no em veig amb cor de suportar un quart d’hora més de sol, de manera que opto per aventurar-me per entre els edificis: més bardissa, més camins de terra, més parcs infantils pintats de verd i groc, més bancs pintats també de verd i groc, ocupats per àvies. De tant en tant, el camí s’eixampla i a banda i banda proliferen unes caixes metàl·liques de la mida d’un cotxe, uns garatges de baix pressupost. Trobo que no està mal vist, especialment perquè el barri no té cap dignitat estètica que se’n ressenti. Se sent cantar els ocells, la calma és absoluta, a les antípodes del frenesí insuportable del centre de la ciutat. De tant en tant, em creuo amb alguna noia tota empolainada, amb sabates de taló d’agulla, i penso en l’esforç enorme que ha de suposar disfressar-se així cada matí per sortir a aquesta realitat tan poc glamurosa. Em creuo amb una parella jove que, agafats de la cintura, empenyen un cotxet amb una criatura. ¿Són conscients de la vida de limitacions que estaran en condicions d’oferir-li? Semblen molt feliços, però no els envejo. Tampoc no goso fer-los una foto, tot i que sé que m’estic deixant perdre totes les imatges de la felicitat a pesar de les circumstàncies que volia endur-me. Hi haurà més dies, però mentiria si digués que aquesta timidesa meva amb la càmera a les mans no em provoca una certa frustració. Em creuo amb una noia jove, de setze o disset anys, i quedo esmaperdut davant tanta bellesa; estic temptat de preguntar-li si és model i, si no ho és, que què espera: jo li faré un book, el durem a una agència, ens farem rics i a viure. La deixo marxar sense ni tan sols gosar de fer-li una fotografia, evidentment. De sobte decideixo que per avui ja he tingut prou dosi de realitat, de manera que deixo enrere l’escola, els edificis bellvitgètics, les paradetes de fruita, em fico al metro i torno apressadament a la civilització: necessito un bon chute de Bulgakov amb vistes al Primer Món, ni que aquest sigui fictici.