Més Moscou

A manca d'una connexió a internet decent que em permeti penjar fotografies, continuo amb els textos. La situació aquí a Moscou, al cor d’aquest imperi decadent que és Rússia, és molt estranya. Em sento més estranger que mai, molt més estranger que a Berlín, Singapur o Austràlia. Segurament el desconeixement de l’idioma hi ajuda, però bàsicament tinc la sensació que aquest país és un món tancat en si mateix, amb mi a dins, ara. Aquesta ciutat és tot just una façana escrostonada, un decorat esgrogueït que amaga com pot (malament) la misèria material (i sospito que també espiritual) que pobla les seves entranyes. Em temo que el mateix es podria dir de la gent: l’individualisme quotidià és ferotge, total, despietat. ¿A qui se li va acudir la brillant idea que aquestes mateixes persones podien ser els vímets d’una societat comunista, més justa i habitable? Hom percep una calma falsa, una normalitat tensa. Les forces de l’estat (exèrcit i policia a dojo) que munten guàrdia a cada cantonada no ajuden a que no sigui així. Tampoc hi ajuda la seguretat privada a cada botiga, a cada hotel, a cada restaurant. La situació és aparentment plàcida, ¿on és el perill, doncs? ¿De qui o de què ens protegim? Aquest dubte em manté en alerta permanent, en la sospita constant que les coses no són el que semblen, que quelcom terrible pot passar en qualsevol moment, intentant anticipar l’amenaça, i així no hi ha un moment de relaxament. Avui m’he de passar el dia tancat a casa, a l’espera que demà em duguin el paper on diu que ja m’he registrat a la policia. Així, exiliat en aquest pis (d’un luxe relatiu però indubtable per contrast amb la resta de la ciutat visible), escoltant “Your face” de The Frames a tot volum per no sentir totes aquestes veus d’alerta, em dedico a esperar que les coses dins meu s’asserenin. Avui pateixo una crisi aguda d’aquesta fase en què m’he instal·lat ja fa temps: estic fart del món, fart de les notícies que m’arriben de Catalunya i que parlen del desmembrament constant i imparable del país i de la cultura (o del poc que queda d’ambdues coses), des de fora i, sobretot, (i és el que dol de debò) des de dins, fart de les notícies que m’arriben del món, governat per lladres i mentiders que s’encobreixen mútuament i em pregunto si realment tot sembla anar a pitjor o és que a mi em falta la perspectiva. Imagino les noies solitàries que passegen per la vora del Danubi, per terres que durant tants anys van patir les dues tiranies del segle XX, primer la nazi i després la comunista. ¿Són avui un paradís on les coses van cada vegada a millor? ¿O no? ¿És possible que el problema existeixi exclusivament dins meu i que la gent, en general, sigui molt més feliç que no m’imagino? ¿Estic condemnat, tal com cantava Woody Guthrie, a no sentir-me mai més a casa enlloc d’aquest món? I així, a cop de pregunta, van passant les hores aquí, al Segon Món, que lluita (dic jo) per no perdre el tren dels vencedors veritables (per molt que el govern s’hagi gastat el que no té celebrant els 60 anys de la Gran Victòria), al preu d’aquesta tristor vital que a mi em sembla evident, als ulls i a les mans (i a les sabates) dels russos amb què em creuo pel carrer, i a les façanes que s’alcen precàriament a l’altra banda del finestral del menjador. El núvol #26 creua el cel blau de biaix, de dreta a esquerra i de dalt a baix, arrossegant-se. El #27 treu el nas ja per l’extrem dret del marc de plàstic, rere el vidre doble. El vent bufa i un cable passa breuement per davant de la finestra. Si m’he de guiar pels altres edificis que tinc a la vista, els cables solts com aquest connecten amb uns altaveus enormes situats al terrat; no tinc ni idea de per què deuen servir. La casa del davant està coberta de rajoles marrons i les cornises de ciment es troben en un estat tan lamentable que han hagut d’instal·lar una xarxa de seguretat tres metres per sobre de la vorera, per evitar mals majors. La xarxa és plena (bastant plena, no pas molt plena) de runa. Dos coloms negres carden al terrat, a sobre d’una d’aquestes cornises, batent les ales amb desgana, indiferents al món que els envolta. Feliços ells. Cau la tarda, a plom, i les ombres retrocedeixen imperceptiblement. Com a mínim per a mi. És a dir: sé que retrocedeixen, perquè no els queda més remei, però no ho puc constatar empíricament, sobretot perquè em fa mandra. Un núvol tapa el sol i les ombres desapareixen o, més ben dit, es fan una i es generalitzen: problema resolt. ¿I què? Torna a sortir el sol i tot continua igual que abans, però he perdut dos minuts de vida. La traducció continua esperant en dos documents oberts a la pantalla de l’ordinador, en segon terme: el text no es mereix res, ni el meu respecte, ni la meva atenció, ni tan sols el meu temps. Molt menys que el publiquin. Però em pagarà les factures un mes; porca misèria mercantil. Alço la vista i m’adono que una dona jove em mira des d’una finestra de l’edifici del davant, un pis per damunt del meu. Du un jersei verd pistatxo i els cabells rossos i rinxolats recollits en un monyo. Allargo la mà per agafar la càmera, i ella em dedica un somriure fugaç, però desapareix abans no pugui prémer el botó. Penso que amb un fotògraf com jo, la Finestra Indiscreta hauria estat una pel·lícula més aviat ensopida. Torna a aparèixer i obre la porta de la nevera. En aquesta ocasió tinc temps de prendre la foto, però no és bona, en part perquè el meu objectiu no és prou potent, en part perquè la llum ha canviat i projecta un reflex al seu vidre. Sona el telèfon i una veu enregistrada em comunica alguna cosa en rus, probablement que he guanyat un viatge a les magnífiques platges del Bàltic. O una enciclopèdia russa. O una biografia de Putin, aquest gran home. O potser només volen saber si som a casa per entrar-nos a robar. Penjo i torno a la meva cadira. Un corb travessa el cel, per variar. Per la finestra entreoberta de la cuina sento els cotxes que circulen a cent per hora per Tverskaya Yamskaya, amb pressa per arribar aviat qui sap on. Ja podeu comptar.