Govorit Moskva

Són les onze del matí i a l’altra banda de la finestra del nostre pis a la cèntrica 1. Tverskaya Yamskaya s’estén enorme la ciutat de Moscou. Avui no puc sortir en tot el dia al carrer perquè m’estan registrant a la policia i no disposo de passaport. Vaig arribar fa tres dies, en plena efervescència de les celebracions del 60 aniversari de la victòria a la Gran Guerra Patriòtica. Aquí, la Segona Guerra Mundial du aquest nom tan de mirar-se el melic, tan de país aïllat del món i content d’estar-ho. A mi, com a català, aquesta mena de celebracions (com la del desembarcament de Normandia que es va celebrar fa uns mesos a tot el món occidental) per commemorar la victòria de la llibertat als anys 40, em rebel·len: ¿per què van aturar-se als Pirineus en el seu alliberament d’Europa? ¿Per què no ens demanen perdó per haver-nos abandonat a la nostra (mala) sort? ¿Quanta hipocresia i oportunisme destil·len els discursos d’humanisme de pa sucat amb oli dels líders mundials?
Però aquesta celebració a la capital russa té, a més a més, una altra vessant tètrica: Putin l’utilitza per legitimar la seva figura davant la comunitat internacional i també de portes endins. Putin, un home que actua a Txetxènia pràcticament com Hitler a Europa fa 60 anys, rep els copets a l’esquena de tots els dirigents mundials (inclòs Kofi Annan) pel molt que els russos va patir per derrotar l’amenaça nazi. Ep, i és cert: van patir molt. Perquè a pesar de tot el que he exposat, resulta certament emotiu veure els veterans de guerra desfilant i trobo molt bonica la tradició russa que els familiars els visitin aquest dia i els joves els regalin flors pel carrer de manera espontània. Però Putin s’escuda en aquest passat de patiment i mort per encobrir el present de patiment i mort que ell mateix infligeix a un poble tan innocent com els pobres joves russos caiguts en la lluita contra el nazisme, amb dues diferències substancials: que la situació a Txetxènia no és una guerra de fronts, sinó una massacre gratuïta de la població civil, i que actualment existeix una comunitat internacional que podria prendre cartes en l’assumpte, però que prefereix mirar cap una altra banda. Un gran cartell al Parc de la Victòria, on es respirava un fervor patriòtic que posava els pèls de punta (un milió de persones brandant banderetes russes i fins i tot comunistes), assegurava que “Ningú no és oblidat, ningú no oblida”. Amb tot, però, a la Plaça de Bielorrússia, a pocs metres de casa nostra, un míting polític llançava visques a Stalin: sí que s’oblida, i tant que s’oblida. Evidentment, si a tot Europa s’observa aquesta curiosa (horripilant, més ben dit) tendència a obviar els crims del comunisme (i d’Stalin en particular), a Rússia molt més.
Els carrers són plens (o potser hauria de dir molt plens, tal com es pot llegir als cartells dels pàrquings barcelonins, retolats per algun d’aquests analfabets a les mans dels quals es deixen sovint les qüestions lingüístiques, sobretot si es tracta de fer coses en català) de tota mena de policies, soldats, cossos de seguretat i exèrcit. La seva actitud (quan han de dispersar un grup de persones que ens havíem reunit per veure sortir el president Bush del seu hotel, per exemple: em picava la curiositat saber si l’aplaudirien o el xiularien; digueu-me innocent) és inapel·lable però considerada: es veu que van rebre ordres en aquest sentit. L’objectiu de desplegar l’exèrcit pels carrers del centre de la capital és recordar a la població que viu sota l’amenaça permanent del terrorisme txetxè (no us resulta familiar?) i que les forces de seguretat són allà per protegir-los, que són necessàries; si ens dispersessin a cops de porra, probablement l’efecte no seria el desitjat. Per cert que aplegar-se per veure sortir Bush del seu hotel és el més semblant a una manifestació (no governamental, s’entén) de què veig capaç actualment aquest poble.
L’aspecte extern de Moscou (salvant les dimensions, evidentment) és com el que recordo de la Vilanova de fa vint anys: els carrers, fins i tot al centre, estan mal asfaltats, les voreres, esquerdades i plenes de forats, les cases, brutes i velles, les botigues, passades de moda, sorpreses gairebé encara de tenir coses per vendre i que la gent tingui diners per comprar-les. L’estètica general és tètrica i decadent, però d’una decadència mal portada, ben lluny de la delícia decadent de Praga. Moscou fa evident el fracàs de la centralització russa (només cal fer un cop d’ull a un mapa de Rússia i veure l’estructura de les carreteres del país per adonar-se de què parlo): el Kremlin i la Plaça Roja són el luxós i reduït centre d’aquest univers tancat en si mateix i tota la geografia urbana es va degradant (molt ràpidament) a mesura que ens n’allunyem. No vull ni imaginar-me què trobaré al juliol quan viatgi a Sibèria. Els cotxes evidencien el desequilibri econòmic de la ciutat: els nous russos, amb els seus moderníssims BMWs i Mercedes, avancen rugint amb desdeny pel costat de cotxes d’aquells que van deixar d’existir a Europa fa 20 anys i que aquí (a la rica capital!) són vasta majoria.
La gent, en la seva actitud al carrer i al metro, és d’un individualisme que entra de ple en el que a casa nostra es consideraria mala educació: ningú no t’aguanta la porta al metro, tothom empeny tothom (joves i vells) i ningú no demana perdó, ni dóna les gràcies, ni mostra la més mínima consideració per res, mai. No disposo d’elements per valorar com era la situació mentre estava vigent el comunisme o fins i tot la perestroika i poder comprar. Potser sí que aquesta actitud es una reacció i que l’individualisme ferotge és una resposta a tants anys de comunisme, però jo m’aventuro a llançar la hipòtesi que aquesta actitud és connatural: això no es pot fingir, i molt menys de manera tan generalitzada. Per molt que m’hi esforcés, jo no crec que fos capaç de deixar petar les pesades portes batents del metro sense girar-me per veure si mato una iaia o no. És cert, però, que estic acostumat a les maneres berlineses (a les antípodes de Moscou pel que fa a urbanisme) i que només fa tres dies que sóc aquí; ja us informaré de com em vaig adaptant...