10 d’abril 2006

Després de llegir Una mujer en Berlín, el diari d’una alemanya anònima que va viure en carn pròpia la presa de Berlín (i de les seves dones) per part dels soldats russos al final de la Segona Guerra Mundial, reprenc la lectura interrompuda de Tan lluny com els peus em portin, de Josef Martin Bauer, on es relata la història (verídica, diu) d’un presoner alemany que escapa dels camps de concentració de Sibèria i durant tres anys travessa la URSS a peu per tornar a casa seva. Simultàniament, tradueixo dues novel·les per a l’editorial Destino: la primera es titula Am Beispiel meines Bruders, d’Uwe Timm, on l’autor reflexiona sobre la seva pròpia vida i la de la seva família després de la mort del seu germà gran al front rus durant la Segona Guerra Mundial; la segona és April in Paris, de Michael Wallner, una història de l’amor impossible entre un soldat de la Wehrmacht al París ocupat i una noia francesa de la resistència... Tot això amb vistes a aquesta ciutat de Berlín que tot just comença a despertar-se de la llarga letargia d’un hivern que ha estat especialment cru, però que continua sumida en una misèria econòmica que no sembla reversible, on és impossible trobar una feina amb cara i ulls perquè no hi ha pràcticament cap empresa, on els preus dels pisos no paren de baixar perquè ningú no té diners per fer-los pujar, en un cercle viciós que va adquirint dimensions de remolí i que amenaça d’empassar-se’ns a tots. Francament, com més va, més ganes tinc d’emigrar a Austràlia. De moment, però, haurem de tenir paciència i seguir treballant.

3 comentaris:

Toni Ros ha dit...

Qui canta la cançó de la setmana? M'ha encantat.

litos ha dit...

Hosti, Toni, merci: per les floretes i pels links. Ara no, que estic molt enfeinat, però d'aqui un temps tinc ganes de fer i penjar més cançons... En fi, vagi bé. Salut!

log ha dit...

A mí la economía de Berlín también me daba esa sensación depresiva. Puedes vivir por prácticamente cero euros, pero es debido a que nadie tiene un trabajo de verdad. Todos son estudiantes de otro lado, o emigrantes que les sirven kebabs a los estudiantes. Bueno, luego están los funcionarios, pero tienes que ser alemán para ser funcionario.
Tienes que dejar de leer libros sobre la Segunda Guerra Mundial, que no ayudan.