atzucac!

Després de llegir Una mujer en Berlín, el diari d’una alemanya anònima que va viure en carn pròpia la presa de Berlín (i de les seves dones) per part dels soldats russos al final de la Segona Guerra Mundial, reprenc la lectura interrompuda de Tan lluny com els peus em portin, de Josef Martin Bauer, on es relata la història (verídica, diu) d’un presoner alemany que escapa dels camps de concentració de Sibèria i durant tres anys travessa la URSS a peu per tornar a casa seva. Simultàniament, tradueixo dues novel·les per a l’editorial Destino: la primera es titula Am Beispiel meines Bruders, d’Uwe Timm, on l’autor reflexiona sobre la seva pròpia vida i la de la seva família després de la mort del seu germà gran al front rus durant la Segona Guerra Mundial; la segona és April in Paris, de Michael Wallner, una història de l’amor impossible entre un soldat de la Wehrmacht al París ocupat i una noia francesa de la resistència... Tot això amb vistes a aquesta ciutat de Berlín que tot just comença a despertar-se de la llarga letargia d’un hivern que ha estat especialment cru, però que continua sumida en una misèria econòmica que no sembla reversible, on és impossible trobar una feina amb cara i ulls perquè no hi ha pràcticament cap empresa, on els preus dels pisos no paren de baixar perquè ningú no té diners per fer-los pujar, en un cercle viciós que va adquirint dimensions de remolí i que amenaça d’empassar-se’ns a tots. Francament, com més va, més ganes tinc d’emigrar a Austràlia. De moment, però, haurem de tenir paciència i seguir treballant.