Sopem a casa d’una família jueva als afores de Krasnojarsk. Aquesta és una de les ciutats més fredes del món a l’hivern, però ara som a l’estiu i hi fa una calor horrorosa. La família està formada per dos pares i dos fills adolescents i pertany a la classe mitjana de la ciutat (amb el benentès que la classe mitjana a Rússia és un grup social molt prim i en extinció); el seu nivell de vida és lleugerament inferior al d’una família obrera de la riba del Besòs, per dir alguna cosa. Tenen la immensa i rara sort que cap dels dos pares beu i això suposa una diferència abismal respecte de la mitjania. La nostra visita és una sensació, una cosa que podran explicar als amics durant un temps, i es nota: ¡hem tingut forasters a casa! El primer que fan és ensenyar-nos el pis. El mobiliari és rònec i (per als meus estàndards) passat de moda, com si la família del Besòs no hagués passat mai per IKEA i visqués encara amb els mobles que van comprar quan van néixer els primers fills, a la dècada dels setanta. Principis. El problema és que si a Krasnojarsk passes per una botiga de mobles, difícilment n'hi trobaràs de més moderns que aquests. El lavabo és com el d’altres cases que he vist aquí: una pica sense aixeta (es fa servir la dutxa), unes rajoles esquerdades i rovellades, un terra de linòleum i un lavabo que fa molt, molt, massa temps que s’utilitza. El fill gran no és a casa, però el petit sí; va vestit com aniria qualsevol noi de quinze anys a Catalunya: unes bambes, una samarreta vermella Reebok i uns pantalons a mitja canya. Quan ens ensenya l’habitació per poc no caic de cul: totes les parets, tots els mobles i totes les prestatgeries estan cobertes d’estampetes de sants. Fotocopiades.
—Sí, el noi hi té afició —ens explica la mare. El xaval ens somriu, vergonyós. La mare s’acosta al capçal del llit i assenyala tres o quatre icones—. Sant Serafí; és el seu favorit —diu la dona. Aha, aha.
El sopar és típicament rus, en els continguts i en la infraestructura, una mica com de bar de tapes: cadascú té un plat per a ell i al centre de la taula hi ha un munt de platets petits amb menjars de tota mena, un parell amb carn amb verdura, xampinyons marinats, tomàquets marinats, cogombres marinats, col llombarda marinada, amanida (es diu vinagret i s’assembla vagament a allò que nosaltres anomenem ensaladilla russa), i una mica de formatge, tot i que m’expliquen que això ho han comprat especialment per a l’ocasió perquè han sentit a dir que hi tinc afició: la fama em precedeix. El cap de família ens ofereix un licor (no em feu dir de què) que ha destil·lat ell mateix. Inicialment refuso l’oferta (com faig sempre que m’ofereixen alcohol a Rússia, per precaució), però veig que l’home s’ho pren com una ofensa i dic que d’acord, que una mica, per tastar-lo. M’omple el vas fins dalt de tot. Els brindis a Rússia son una cosa complicada. En primer lloc, és important saber que beure sense haver brindat prèviament està mal vist perquè fa alcohòlic. Si bevem és perquè abans brindem per alguna cosa; l’important és el brindis, la beguda és accessòria. Així és més fàcil entendre que la cosa segueixi una cerimònia típicament russa, és a dir: capriciosa (un altre dia, quan tinguem diverses hores per perdre de la manera més absurda, us parlaré de les supersticions russes). Els primers dos brindis son sobre temes generals i hi participa tothom. El tercer brindis el fan només els homes a peu dret i brinden per les dones de la casa (imagino que això varia lleugerament si els mateixos homes beuen sols, en un bar; feliçment, però, no he tingut oportunitat de constatar-ho). I després, no sé si el sisè o el vuitè, és en honor dels morts i es fa assegut i sense fer xocar els vasos. Aproximadament és així com va.
Després de sopar xerrem. La meva dona fa d’intèrpret, evidentment. L’home, que es nota que a pesar de viure en aquest racó brut del món (o potser precisament per això) és molt llegit i cultivat, em fa tota mena de preguntes sobre història d’Espanya, sobre el Regne de Granada, sobre els Reis Catòlics. Fracasso estrepitosament. Li explico que com a reacció, potser, als quaranta anys de nacionalcatolicisme, la Catalunya que els nostres pares ens han passat és un país eminentment laic on s’ensenya poca història d’Espanya a l’escola. L’home em diu que no s’explica això del laïcisme, que el comunisme és una religió com les altres però sense ànima i molt més perillosa, i em pregunta quina mena de moral es pot transmetre als fills sense una religió. Només encerto a dir-li que jo no sóc comunista, i que la noció del que està bé i del que no ho està no és patrimoni exclusiu de cap religió, però decideixo que més val que no m’embranqui: ens separa tot un món de prejudicis i no en traurem l’aigua clara. A partir d’aquí, la reunió social va de baixada; es nota un desinflament general. Per sort, els fills d’una altra família amiga ens venen a buscar i ens duen a viure la vida nocturna de la ciutat. Karsnojarsk la nuit. Yeah, baby.
El noi té la meva edat i conèixe’l suposa una barreja agredolça de sensacions, de tristor i d’alegria. M’explica que és un gran aficionat al cinema europeu i un enamorat del jazz i de la música de Tom Waits i Yann Tiersen. Per una banda m’alegra (què dic: m’admira!) que hi hagi gent capaç de trobar referents quan viu enterrada en vida en aquesta ciutat pudenta, pobra, gris i aïllada del món. D’altra banda, però, m’omple de tristesa que el seu somni sigui, algun dia, llogar una furgoneta i viatjar per Holanda i França. No, el que m'omple de tristesa no és això: és que mentre m'ho explica se li il·luminen els ulls només d’imaginar-s’ho, amb aquella lluïssor que reservem per als somnis inabastables. M’omple de tristesa que aquest país (i tots els que malden per no caure al pou sense fons del Tercer Món, imagino) faci que nois com l’Anton notin la mel tan a prop dels llavis quan, en realitat, els queda tan fastigosament lluny de les seves possibilitats econòmiques reals. Que aquests nois visquin exposats a uns models que el seu país no és capaç d’oferir-los i que els frustren.
Després de passejar una bona estona per la vora del riu Yenisey i de fotografiar uns pescadors, quan el sol comença a pondre’s (són les onze de la nit), entrem en un local. Es diu Crem (això és KPEM) i per una vegada a la vida no tinc cap dubte que passarem el face control del segurata de la porta. El local per dins és espectacular (sobretot tenint en compte els meus prejudicis, tot i que en aquest cas en direm expectatives), molt ben dissenyat, amb una estètica fosca a mig camí entre la fredor i la intimitat, molt agradable. Al sostre hi ha impresa (perquè no està pintada) una cara de dona en penombra i els serveis, espectaculars, pintats a franges blanques i negres, son unisex; hi ha dues fotos de cos sencer, una a dins de cada lavabo: una de la Julia Roberts i una del Robbie Williams. I estant aquí, penso que potser sí que hi ha dues Rússies, la superficial, bruta, sòrdida i sense solució immediata aparent, i aquesta altra Rússia, balsàmica i subterrània, que només s’obre per als locals i que passa totalment desapercebuda als meus ulls de guiri. Sincerament, seria molt reconfortant descobrir que és així.
El sopar és típicament rus, en els continguts i en la infraestructura, una mica com de bar de tapes: cadascú té un plat per a ell i al centre de la taula hi ha un munt de platets petits amb menjars de tota mena, un parell amb carn amb verdura, xampinyons marinats, tomàquets marinats, cogombres marinats, col llombarda marinada, amanida (es diu vinagret i s’assembla vagament a allò que nosaltres anomenem ensaladilla russa), i una mica de formatge, tot i que m’expliquen que això ho han comprat especialment per a l’ocasió perquè han sentit a dir que hi tinc afició: la fama em precedeix. El cap de família ens ofereix un licor (no em feu dir de què) que ha destil·lat ell mateix. Inicialment refuso l’oferta (com faig sempre que m’ofereixen alcohol a Rússia, per precaució), però veig que l’home s’ho pren com una ofensa i dic que d’acord, que una mica, per tastar-lo. M’omple el vas fins dalt de tot. Els brindis a Rússia son una cosa complicada. En primer lloc, és important saber que beure sense haver brindat prèviament està mal vist perquè fa alcohòlic. Si bevem és perquè abans brindem per alguna cosa; l’important és el brindis, la beguda és accessòria. Així és més fàcil entendre que la cosa segueixi una cerimònia típicament russa, és a dir: capriciosa (un altre dia, quan tinguem diverses hores per perdre de la manera més absurda, us parlaré de les supersticions russes). Els primers dos brindis son sobre temes generals i hi participa tothom. El tercer brindis el fan només els homes a peu dret i brinden per les dones de la casa (imagino que això varia lleugerament si els mateixos homes beuen sols, en un bar; feliçment, però, no he tingut oportunitat de constatar-ho). I després, no sé si el sisè o el vuitè, és en honor dels morts i es fa assegut i sense fer xocar els vasos. Aproximadament és així com va.
Després de sopar xerrem. La meva dona fa d’intèrpret, evidentment. L’home, que es nota que a pesar de viure en aquest racó brut del món (o potser precisament per això) és molt llegit i cultivat, em fa tota mena de preguntes sobre història d’Espanya, sobre el Regne de Granada, sobre els Reis Catòlics. Fracasso estrepitosament. Li explico que com a reacció, potser, als quaranta anys de nacionalcatolicisme, la Catalunya que els nostres pares ens han passat és un país eminentment laic on s’ensenya poca història d’Espanya a l’escola. L’home em diu que no s’explica això del laïcisme, que el comunisme és una religió com les altres però sense ànima i molt més perillosa, i em pregunta quina mena de moral es pot transmetre als fills sense una religió. Només encerto a dir-li que jo no sóc comunista, i que la noció del que està bé i del que no ho està no és patrimoni exclusiu de cap religió, però decideixo que més val que no m’embranqui: ens separa tot un món de prejudicis i no en traurem l’aigua clara. A partir d’aquí, la reunió social va de baixada; es nota un desinflament general. Per sort, els fills d’una altra família amiga ens venen a buscar i ens duen a viure la vida nocturna de la ciutat. Karsnojarsk la nuit. Yeah, baby.
El noi té la meva edat i conèixe’l suposa una barreja agredolça de sensacions, de tristor i d’alegria. M’explica que és un gran aficionat al cinema europeu i un enamorat del jazz i de la música de Tom Waits i Yann Tiersen. Per una banda m’alegra (què dic: m’admira!) que hi hagi gent capaç de trobar referents quan viu enterrada en vida en aquesta ciutat pudenta, pobra, gris i aïllada del món. D’altra banda, però, m’omple de tristesa que el seu somni sigui, algun dia, llogar una furgoneta i viatjar per Holanda i França. No, el que m'omple de tristesa no és això: és que mentre m'ho explica se li il·luminen els ulls només d’imaginar-s’ho, amb aquella lluïssor que reservem per als somnis inabastables. M’omple de tristesa que aquest país (i tots els que malden per no caure al pou sense fons del Tercer Món, imagino) faci que nois com l’Anton notin la mel tan a prop dels llavis quan, en realitat, els queda tan fastigosament lluny de les seves possibilitats econòmiques reals. Que aquests nois visquin exposats a uns models que el seu país no és capaç d’oferir-los i que els frustren.
Després de passejar una bona estona per la vora del riu Yenisey i de fotografiar uns pescadors, quan el sol comença a pondre’s (són les onze de la nit), entrem en un local. Es diu Crem (això és KPEM) i per una vegada a la vida no tinc cap dubte que passarem el face control del segurata de la porta. El local per dins és espectacular (sobretot tenint en compte els meus prejudicis, tot i que en aquest cas en direm expectatives), molt ben dissenyat, amb una estètica fosca a mig camí entre la fredor i la intimitat, molt agradable. Al sostre hi ha impresa (perquè no està pintada) una cara de dona en penombra i els serveis, espectaculars, pintats a franges blanques i negres, son unisex; hi ha dues fotos de cos sencer, una a dins de cada lavabo: una de la Julia Roberts i una del Robbie Williams. I estant aquí, penso que potser sí que hi ha dues Rússies, la superficial, bruta, sòrdida i sense solució immediata aparent, i aquesta altra Rússia, balsàmica i subterrània, que només s’obre per als locals i que passa totalment desapercebuda als meus ulls de guiri. Sincerament, seria molt reconfortant descobrir que és així.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada