Els ulls

Amb el temps ella el posaria a prova sense cap mala intenció, només per deixar palesa la seva mala memòria. Li preguntaria sobre el jersei que duia el dia que es van conèixer, quan tot just van ser presentats i van informar-se l'un a l'altre del què els agradava, del que feien i del que els agradaria fer. Li preguntaria sobre el temps que feia el dia que van trobar-se en aquell bar infame (com es deia?) i van xerrar de tot i no res, i on van anar tot seguit. Li preguntaria quines paraules va fer servir per obrir el seu cor, i amb quines va respondre ella.

Malgrat el temps que haurien passat plegats, ell somriuria i fixaria els ulls primer a l'infinit, i després a l'infinit dels d'ella. Només en recordava vaguetats –reconeixeria– i ella somriuria satisfeta. Clouria els ulls i cercaria els records a la fosca. Del primer dia, en recordaria una mirada calculadora i prudent, però sobretot fugissera, que havia fet més desitjades les coincidències casuals amb la seva. Del dia del bar, una muntanya russa: la mirada baixa escoltava, i de cop s'alçava brillant i entusiasta per parlar acompanyada de la veu; tornava a caure i a reeixir, va perdre el compte de quantes vegades. Del Gran Dia, una mirada fixa i clara, cada cop més disposada a deixar que les frases sortissin soles, inspirades i cinematogràfiques. Una mirada finalment entregada.

Obriria els ulls i tornaria a somriure esperant el veredicte del jurat, que hauria oblidat els motius de totes aquelles preguntes i ara l'observaria amb una mirada còmplice, plena de caliu.