No ho puc evitar, a diferència del L. jo sento afecte pels objectes inanimats. Fins i tot pels més absurds, com la meva tassa de cafè: gran, excessiva, tacada permanentment pel líquid preciós que sol contenir i com veieu, dissenyada pel temps i els canvis de temperatura. Les esquerdes de la ceràmica l'han decorat per dins d'una manera preciosa, em resulta impossible deixar-la de banda i substituir-la per una de nova ara que és com és.
Aquest tipus de coses em poden, aquesta distribució en sectors, atzarosa i harmònica alhora. Hi he estat pensant força estona després de buidar-la, mentre assaboria el darrer glop, el gust amarg que triga uns llargs minuts a desaparèixer completament de la boca, i aleshores l'he vist: el primer Paisatge anònim que vaig pintar. L'he vist i m'he adonat de la meva timidesa, de la necessitat que sento de referenciar en la figuració la meva obsessiva admiració pels ritmes geomètrics, per l'estètica biònica, per formes que em fa vergonya presentar per si mateixes com a temes per als meus quadres i per als quals busco excuses que no caldrien.
En realitat voldria ser com el cafè calent sobre la ceràmica, i que els meus quadres fossin el resultat lògic de l'ús i del temps. Conseqüències inevitables de la vida.
1 comentari:
a mí me hace pensar en las ecuaciones que modelarán los surcos de la cerámica. el movimiento de los fluidos es uno de los sistemas caóticos que se conocen desde hace más tiempo. de hecho, las ecuaciones son del siglo dieciocho, pero no se pueden resolver más que por computadoras que hagan prueba y error.
Publica un comentari a l'entrada