ANAGRAMA

Un dia més dedicat a postposar projectes. D'aquesta manera vaig omplint el got ple de dies dedicats a postposar projectes que algun dia vessarà. Les excuses són nombroses i variades i (ara faig autocrítica) recurrents: tinc molta feina, estic cansat, em fa mal l'esquena, tinc son... O no tinc prou forces per tirar endavant amb tots els projectes que amb tant d'entusiasme començo. Bé, doncs algun dia això ha de canviar, i segurament no passarà de cop. És inútil pensar que passarà de cop. Ja hauria passat. Passarà a poc a poc, com li passa a molta gent, que a mesura que es fan grans abandonen gradualment les il·lusions de joventut i, no cal dir-ho, d'infància, però a mi em passarà al revés. I ho dic avui, sense cap raó aparent, en un dia de gran abúlia pròpia dels diumenges més típics, sense eufòria, sense miratges, amb l'entusiasme just que proporciona la mera esperança: veig que anem bé. Que potser no correm, que caminem. D'acord. Però la direcció és la correcta i l'anagrama, cert.


Suposo que la vitalitat del post es deu a la il·lusió que m'ha fet recuperar aquesta imatge que hom (per no dir Babèlia) no aprecià en el seu dia. O sigui, que no va triomfar, però ens ho vam passar de conya fent-la, que al capdavall és el que compta, i per això estem aquí.