Pujo Auguststrasse caminant. És dimarts i és relativament tard, sobretot per un dimarts. Són quarts de dotze de la nit. El Chelsea ens acaba d’empatar al descompte en un partit brillant, dels que no es veuen gaire sovint. He marxat del pub una mica precipitadament, amb gana i fogots, en un rampell vagament etílic, sense acomiadar-me de tothom. He comprat dues hamburgueses que he menjat sobre la marxa, escoltant Sufjan Stevens i llepant-me el ketchup i la salsa barbacoa dels dits perquè, un cop més, m’he oblidat d’agafar tovallons. Ara no plou, però ha plogut tot el dia i probablement plourà també tota la nit, hi ha aigua acumulada a les voreres, bassals coberts de fulles groguenques d’aquesta tardor que pràcticament no ha existit. La temperatura és bona, fresca però agradable, i em ve de gust passejar. M’aturo instintivament a la cantonada de la Tuchoskystrasse per deixar passar un cotxe, un Ford Ka de color groc, però el cotxe s’atura també i creuo. Per la vorera s’acosten dues noies. En passar pel meu costat una d’elles em mira durant un breu instant. Mai no he sabut si les noies que em miren ho fan per alguna cosa més que perquè jo les miro a elles. És evident que si em miren i jo no les estic mirant, no me n’adono. En qualsevol cas, mai no he sabut què fer-ne, de les mirades anònimes, dels somriures. La noia em mira i té uns enormes ulls foscos.
En un local, un home llegeix davant d’un grapat de gent que, asseguda en cadires, somriu. A l’aparador hi ha un cartell on es pot llegir “Vive la bourgeoisie” i que em recorda vagament la portada del The Black Rider de Tom Waits. Busco la barra i (suposo que per associació d’idees) intento convence’m que hi veig una escena que recordi el Nighthawks de Hopper, però no ho aconsegueixo: falla la llum. Enfilo Weinbergsweg. Passo per davant d’una casa on vaig viure uns mesos en arribar a Berlín, la casa on vaig fer el primer petó a la meva dona, un pis d’on els nous llogaters (una parella jove, embarassada) em van fer fora sense miraments, amb les males maneres que la pobra gent reserva als forasters, indignes: es van presentar un matí, tres dies abans de l’acordat, carregats d’escombres, escales i cubells, i em van comunicar que venien a fer neteja. No alço els ulls per mirar la finestra i passo de llarg, tot i que entenc que si dic això algú pensarà que els guardo rancúnia. Ni de bon tros. De fet no alço els ulls de terra perquè fa tres hores he passat per aquest mateix lloc i he clavat una relliscada que per poc no m’esllomo: les soles de les meves sabates són llises i no s’arrapen a terra. Avui és la nit de Helloween i de tant en tant em passen pel costat grups de gent disfressada, persones que m’ignoren tant com jo les ignoro a elles. No entenc aquesta festa, no li trobo el què. Un home se m’acosta i em diu alguna cosa, però m’he de treure els auriculars per sentir-lo. Amb un accent tirant a eslau m’explica que no té feina i em demana si li puc donar uns cèntims. Li dic que em sap greu. Que si tinc una cigarreta. No fumo, però vol una galeta? Diu que no, em desitja una bona nit i marxa. La urbanitat dels pobres d’aquest país no deixarà mai de meravellar-me.
La llum ataronjada dels fanals il·lumina les fulles que encara pengen dels arbres, moltes per aquesta època de l’any. Es retallen grogues, tremoloses, terminals, contra les façanes decrèpites de Kastanienallee. Un tramvia s’atura en una parada i contemplo els viatgers. La llum clara de l’interior del tramvia els aïlla alhora que els exposa, com si fossin en una peixera mòbil. Sufjan Stevens explica una història trista sobre una noia que mor de càncer d’ossos, una cançó preciosa, i en aquest moment envejo el talent dels qui el tenen i el saben explotar i em maleeixo (una mica) per conformar-me sempre amb tan poc, per no tenir més ambició, una ambició potser no desmesurada però sí suficient per empènyer-me a cotes més altes. Per un moment m’odio (relativament) per haver-me acomodat tan plàcidament, tan dòcilment a una vida senzilla, austera, per ser relativament feliç amb uns plaers tan assequibles.
Pel meu costat passen dos nois, probablement de la meva edat; és a dir, més joves que jo: la gent que realment té la meva edat em sembla sempre més gran. Coses de fer-se vell. Un d’ells, el que em passa més a prop, és alt, fort, i du una bossa d’esport a les espatlles. Imagino que ve del gimnàs. Em veu, però no fa cap gest per apartar-se i jo diria que, instintivament, em poso encara més en el seu pas. El meu braç frega la seva jaqueta i la seva bossa em passa a pocs centímetres del pòmul. D’un temps ençà tinc ganes d’atonyinar-me amb algú, ganes que algú em doni un bon motiu per trencar-li la cara. Creuo Eberswalder Strasse en diagonal, esquivant tots els passos de zebra, tots els semàfors, passo per sota de les vies del metro elevat i m’endinso en els carrerons de Prenzlauer Berg. Quan m’acosto a casa sospeso per uns segons la possibilitat de no entrar i seguir caminant, una estona més, però l’hàbit acaba decidint per mi, trec la clau de reserva de la butxaca (la meva me la vaig oblidar a casa dels pares, a Vilanova) i obro la porta. Des del pati interior veig que hi ha llum al dormitori. Pujo les escales poc a poc, mig arrossegant els peus, que freguen el caire dels graons. No, mentida, pujo les escales normal. Obro la porta del pis i em trec la jaqueta.
En un local, un home llegeix davant d’un grapat de gent que, asseguda en cadires, somriu. A l’aparador hi ha un cartell on es pot llegir “Vive la bourgeoisie” i que em recorda vagament la portada del The Black Rider de Tom Waits. Busco la barra i (suposo que per associació d’idees) intento convence’m que hi veig una escena que recordi el Nighthawks de Hopper, però no ho aconsegueixo: falla la llum. Enfilo Weinbergsweg. Passo per davant d’una casa on vaig viure uns mesos en arribar a Berlín, la casa on vaig fer el primer petó a la meva dona, un pis d’on els nous llogaters (una parella jove, embarassada) em van fer fora sense miraments, amb les males maneres que la pobra gent reserva als forasters, indignes: es van presentar un matí, tres dies abans de l’acordat, carregats d’escombres, escales i cubells, i em van comunicar que venien a fer neteja. No alço els ulls per mirar la finestra i passo de llarg, tot i que entenc que si dic això algú pensarà que els guardo rancúnia. Ni de bon tros. De fet no alço els ulls de terra perquè fa tres hores he passat per aquest mateix lloc i he clavat una relliscada que per poc no m’esllomo: les soles de les meves sabates són llises i no s’arrapen a terra. Avui és la nit de Helloween i de tant en tant em passen pel costat grups de gent disfressada, persones que m’ignoren tant com jo les ignoro a elles. No entenc aquesta festa, no li trobo el què. Un home se m’acosta i em diu alguna cosa, però m’he de treure els auriculars per sentir-lo. Amb un accent tirant a eslau m’explica que no té feina i em demana si li puc donar uns cèntims. Li dic que em sap greu. Que si tinc una cigarreta. No fumo, però vol una galeta? Diu que no, em desitja una bona nit i marxa. La urbanitat dels pobres d’aquest país no deixarà mai de meravellar-me.
La llum ataronjada dels fanals il·lumina les fulles que encara pengen dels arbres, moltes per aquesta època de l’any. Es retallen grogues, tremoloses, terminals, contra les façanes decrèpites de Kastanienallee. Un tramvia s’atura en una parada i contemplo els viatgers. La llum clara de l’interior del tramvia els aïlla alhora que els exposa, com si fossin en una peixera mòbil. Sufjan Stevens explica una història trista sobre una noia que mor de càncer d’ossos, una cançó preciosa, i en aquest moment envejo el talent dels qui el tenen i el saben explotar i em maleeixo (una mica) per conformar-me sempre amb tan poc, per no tenir més ambició, una ambició potser no desmesurada però sí suficient per empènyer-me a cotes més altes. Per un moment m’odio (relativament) per haver-me acomodat tan plàcidament, tan dòcilment a una vida senzilla, austera, per ser relativament feliç amb uns plaers tan assequibles.
Pel meu costat passen dos nois, probablement de la meva edat; és a dir, més joves que jo: la gent que realment té la meva edat em sembla sempre més gran. Coses de fer-se vell. Un d’ells, el que em passa més a prop, és alt, fort, i du una bossa d’esport a les espatlles. Imagino que ve del gimnàs. Em veu, però no fa cap gest per apartar-se i jo diria que, instintivament, em poso encara més en el seu pas. El meu braç frega la seva jaqueta i la seva bossa em passa a pocs centímetres del pòmul. D’un temps ençà tinc ganes d’atonyinar-me amb algú, ganes que algú em doni un bon motiu per trencar-li la cara. Creuo Eberswalder Strasse en diagonal, esquivant tots els passos de zebra, tots els semàfors, passo per sota de les vies del metro elevat i m’endinso en els carrerons de Prenzlauer Berg. Quan m’acosto a casa sospeso per uns segons la possibilitat de no entrar i seguir caminant, una estona més, però l’hàbit acaba decidint per mi, trec la clau de reserva de la butxaca (la meva me la vaig oblidar a casa dels pares, a Vilanova) i obro la porta. Des del pati interior veig que hi ha llum al dormitori. Pujo les escales poc a poc, mig arrossegant els peus, que freguen el caire dels graons. No, mentida, pujo les escales normal. Obro la porta del pis i em trec la jaqueta.
—Hola —dic mentre em descordo les sabates.
—So you lost?
1 comentari:
Realment brillant, com sempre. Llegir-te és un luxe. Salut!
Publica un comentari a l'entrada