Les fronteres

Les fronteres als Balcans, hostils, minimalistes: caixes de fusta, impresos que t'avisen que deixar-se extorquir constitueix també un delicte, enganxats amb cinta adhesiva a les finestres brutes de les barraques prefabricades, cadires rovellades, uniformes antiquats, jerseis de llana blava gruixuda, arnats, vells, bruts. Uniformes i condecoracions, ribets, medalles. Segells, paperassa, arbitarietat. Incompetència, inoperància, ignorància, desgana, abús d'autoritat, fanfarronades, mala fe.

Dones velles creuant a peu la frontera entre Hongria i Romania, vestides amb xandall i un farcell sobre el cap. Antics Yugos carregats fins dalt, amb els portaequipatges mig oberts, subjectats amb gomes elàstiques. Un gos coix que ens provoca una hilaritat irreprimible, resposta involuntària a la precarietat, la irrealitat de tot el que ens envolta; hem d’entregar els passaports amb una actitud molt sospitosa, quasi sense mirar el policia, capaços amb prou feines d’aguantar-nos el riure, amb els ulls plorosos. Creuem el pas fronterer, la ratlla que indica on s’acaba el que és teu i on comença el que és meu; de moment i fins a la pròxima guerra, si més no. En aquest cas, la ratlla que separa també l’Europa rica de l’Europa de segona categoria, la que ha de seguir fent bondat i potser un dia, qui sap.

De nit, la carretera romanesa que du a la frontera sèrbia creua pobles fantasma, sense llums als carrers, aparentment deserts. De sobte, els refractors taronja d’una bicicleta que creua davant els fars del cotxe, que per un instant il·luminen d'esquitllentes un grup d’homes asseguts al marge de la cuneta. No hi ha línies que separin els carrils, no hi ha més llum que la dels fars del cotxe, mentre el neteja-parabrises passa obsessivament davant dels meus ulls cansats, zuop, zuop, una vegada i una altra, assecant irregularment el vidre, que s’entela per fora. Una filera de camions aturats al pas fronterer, aparcats potser per tota la nit, potser no. Un policia gras em fa canviar de lloc tres vegades abans de comprovar els papers i fer-nos obrir el porta-equipatges amb el mateix gest displicent amb què m’indica que no té intenció d’escorcollar-lo. Una trista exhibició de poder estèril, perdut, una més. Ens segella els passaports i ens deixa marxar. La nit els engoleix a ell i a la frontera, les llums de la qual es van esvanint poc a poc al retrovisor del cotxe fins desaparèixer.

A la frontera d’entrada a Kossovo, un jove policia serbi ens ordena en un primer moment que girem cua, amb molt males maneres. Més tard, però, s’estima més deixar-nos passar que no admetre obertament que ni entén ni molt menys parla l’anglès, una actitud sorprenent que ja vaig observar l’any passat a Moscou: una certa vergonya a admetre la pròpia ignorància que sobta encara més, suposo, per contrast amb l’actitud que sol exhibir la policia espanyola, tan orgullosament rupestre. Ciao, ciao, bambino. En entrar a Kossovo, els policies txecs i eslovacs de la KFOR es miren els papers del cotxe amb lupa: el temor a totes les fronteres és que siguem traficants de cotxes occidentals. En obrir el porta-equipatges el policia es queda mirant la guitarra i, amb un somriure, pregunta: «So, are you a rock band?» Fem la pau i ens indica que hem de contractar una pòlissa d’assegurança extra per al cotxe. Kossovo és un país perillós. El venedor d’assegurances ens indica, en francès, quin és el millor camí per arribar a Pristina i ens recomana que no correguem més del compte. I que pregarà a Déu perquè tinguem molta sort. ¡Inxal·là!

De sortida de Kossovo, un migdia de sol i núvols, el policia, relativament jove, escardalenc, ros, amb panxeta de cervesa, ens comunica que ens hem saltat «el seu» stop i que li hem de pagar una «petita multa» de 25 euros. Ho demana amb una actitud entre servil i canalla que segurament li deu donar resultat. Una vegada més, però, comprovem fins a quin punt resulta útil viatjar amb una noia de bon veure (i si pot ser pèl-roja, encara millor) quan te les has d’heure amb bípeds d’aquest calibre. N’hi ha prou que surti del cotxe i, mirant el guàrdia de torn als ulls, digui: «Please», per provocar tota mena d’alegres alçaments de barrera, literals i metafòrics. Acusada sensació que no som ningú. Després d’una hora llarga de cua, creuem també la frontera montenegrina, molt escrupolosa, sorprenentment computeritzada, però amb uns guàrdies que teclegen amb dos dits i que converteixen aquest pas en el més tercermundista i antipàtic dels Balcans, perquè t’hi fan perdre injustificadament un temps que era teu i que, de sobte, passa a ser seu; francament, no sembla la millor manera de començar a construir un país.

I així, creuant totes aquestes línies estúpides, custodiades per homes de mirades torbadores rere les quals s’endevina una aclaparadora sordidesa vital, avancem alegrement, cantant a ple pulmó i a tres veus la cançó de la Paris Hilton, I don’t mind spending some time just hanging here with you, banalitat per combatre l’embat dels salvatges, si voleu; així anem travessant aquests Balcans on, enmig d’una guerra freda, silent però certíssima, torna a tensar-se amb energies renovades la corda amb què, periòdicament, aquesta Europa tan pudorosa i civilitzada, tan pagada de si mateixa, juga a penjar els seus pobres fills, condemnats per pecats sense nom, aparentment inconfessables.