16 de gener 2006

Vietnam: Fishermen's women


In the morning, the men bring the fish they've caught at night ashore, riding the waves with these round flimsy boats made of straw, and then the women clean it and put it all together in order to transport it to the market. In the process, the beach gets quite dirty.

15 de gener 2006

Vietnam: Beachfront


Quy Nhon Beach

14 de gener 2006

Vietnam III

Ahir, primer dia del 2006, visita a Quy Nhon. La presència occidental en aquesta ciutat és pràcticament nul·la i prova d’això és que tothom es girava a mirar-nos. Els carrers eren plens de banderes vietnamites a banda i banda. Vam buscar la platja i la vam trobar: cases de pescador pobríssimes, algunes de fusta i llauna, d’altres mig enrunades. Una munió de nens ens envolten cridant “Hello, hello!” perquè els faci una foto. Aquesta gent viu en unes condicions d’insalubritat horroroses i la sorra és plena de deixalles, de merda (les cases, pel que podem veure, no deuen tenir lavabo) i d’animals morts: sense fixar-nos-hi gens, hem vist una rata enorme inflada com una bóta i un gos mort de feia poc. La S. es mostra obertament incòmoda; jo faig veure que no, però tot això que veig em commou. Faig unes quantes fotos, però per algun motiu no aconsegueixo entrar en aquell estat de deseiximent que sol traduir-se en bones imatges; he observat que quan vaig sol em resulta molt més fàcil assolir aquest estat. Tinc moltes ganes de tornar a aquesta platja i fotografiar-ho tot amb més calma. Prenc totes aquestes notes de matí, assegut al balcó de l’hotel, davant l’oratge del Mar de la Xina, mentre les barques de pescadors es ressituen lentament després de la pesca nocturna de la gamba (que omple el mar de llumetes) i el sol comença a alçar-se per entre uns núvols densos que, un dia més, cobreixen el cel. Tornarem a tenir un dia llenganyós de vent i ruixats.

(2 de gener)

Ahir vaig fer tot sol i en moto els 15 quilòmetres que hi ha de Quy Nhon a les torres Cham (s. XV). El tràfic a Vietnam és caòtic, però aquesta gent condueixen amb sentit comú, de manera que integrar-s’hi no resulta tan difícil com podria semblar inicialment. En un primer moment em va sorprendre la poca velocitat a què circulava tothom, però si he de suposar que els frens de la moto que em van proporcionar a l’hotel són els habituals en aquest país, avui ho entenc molt millor. La salsa de les carreteres d’aquest país són els camions. Alguns d’ells em saluden fent sonar el clàxon en passar pel meu costat; en dues ocasions m’he hagut de llançar a la cuneta perquè un camió n’avançava un altre i la carretera no era prou ampla per a tots. Si a tot això hi afegim que és la primera vegada que condueixo en una moto amb marxes, que no m’han proporcionat cap casc i que el trasto ha decidit dir prou i deixar-me tirat de nit, en un tram muntanyós a cinc quilòmetres de l’hotel, no costarà gaire imaginar que he tingut una experiència de “the real thing” sobre el motociclisme en aquest país.

(3 de gener)

A falta de moto (la noia de la recepció m’explica que ja la tenen al taller), baixo a Quy Nhon amb el bus que transporta els treballadors de l’hotel, escoltant The Boards of Canada. A mà dreta, la badia plena (literalment plena) de barques de pesca. A mà esquerra, unes altes muntanyes (rollo Serralada Litoral però a lo bèstia) cobertes d’una densa vegetació verda i espessíssima, i d’una boira densa i fosca que, de tant en tant, es precipita i ens mulla breument. Camps d’arròs on es reflecteix el cel, petits cementiris amb les tombes pintades de groc i de rosa, amb unes bones vistes al mar, palmerars i tres dones que caminen amb parsimònia pel costat de la carretera amb barret asiàtic de palla. La carretera es nova i té trams encara per asfaltar. La cuneta és plena dels rocs que van saltar en dinamitar la muntanya (no deu fer gaire), però l’herba i els matolls ja comencen a cobrir-los; la natura aquí és tan generosa que maquilla de seguida les bestieses d’enginyeria. En aquest país s’estan fent un fotimer de carreteres tot i que pràcticament ningú no va en cotxe. A banda d’això, a la ciutat no camina ni Déu, tothom va en moto o en bici i per això les voreres són impracticables: no les necessiten. Per aquest motiu he de caminar pel mig del carrer. Tenim 24 graus i hi ha gent que du gorra de llana...

(4 de gener)

Vietnam: School's out also for the pioneers


Quy Nhon

Vietnam: Wired


Quy Nhon

Vietnam: School's out


Quy Nhon

Admirant sense pudor la desfilada de les nimfes
que un cop més no seran meves,
feliçment assortit d’excuses trivials,
un matí d’hivern càlid, de desglaç,
incòmodament assegut a l’escala d’obra
d’un edifici en construcció,
oficines de luxe amb vistes a totes les enveges,
menjant pipes de carbassa
i llançant les pellofes a la neu
mentre escolto Andrew Bird.

El portàtil se m’ha mort de sobte
i m’he tirat a retallar poesia
en un atac de malenconia,
per fer-me passar el jet-lag.

A l’altra vorera,
el noi de la galeria se serveix un cafè de màquina,
sota l’ombra del castanyer malalt
que es retalla al vidre de l’aparador
amb reflexos iridiscents
que m’enlluernen.
Bufa el cafè perquè es refredi
mentre fa veure que llegeix una novel·la
per no haver de mirar al carrer.
No gosa revelar la por d’estar tot sol,
envoltat d’aquesta col·lecció de cadàvers
pulcrament penjats, etiquetats, catalogats, assegurats.

Mentrestant,
al final de totes les pàgines pendents
milers d’avions s’enaliren sense mi
i creuen un cel que s’aguanta sol,
sense la meva presència obedient
de cariàtida esporuguida.

I puc tornar a posar-me les ulleres fosques
i parlar-te sense mirar-te,
o vendre’t cupons de la sort
si això et fa feliç;
o puc donar-te de menjar de la llauna
amb una forquilla minuciosament torta
per la nostàlgia d’una indigència de préstec,
però ara sé
que el mar no es desfermarà en tsunamis alliçonadors
si tanco els ulls i surto de la carretera.

Per això tan bon punt em donis l'esquena
em llançaré com un boig als accidents més salvatges
i no em p0dràs salvar.
Que no és tard, que no hem perdut res
i que als cossos joves les ferides cicatritzen aviat,
¿saps?

13 de gener 2006

Vietnam: the eternal smile


girl in a fishing village near Quy Nhon

12 de gener 2006

Cançó de la setmana: Jamie Lidell - Multiply

Faig una breu pausa en el bombardeig de fotografies de Vietnam per a proposar-vos que feu un racó al vostre cor per a "Multiply", aquesta magnífica cançó de Jamie Lidell extreta del disc homònim publicat el 2005. A un servidor li resulta enormement recomfortant saber que a aquestes alçades, tants anys després de la mort d'Otis Redding, queda encara gent capaç d'enregistrar cançons així. A la seva web llegeixo que proper 4 de maig actuarà al Teatre Lliure de Barcelona. Aneu-hi vosaltres per mi, que em pilla una mica lluny.


lächeln

Vietnam: East meets West (again)


In the Mekong Delta

Vietnam: Flags on the street


"People don't love their nation because it's big, but because it's theirs"
- Seneca

11 de gener 2006

Vietnam: Rower Girl


In a small tributary from the Mekong Delta

Vietnam: Floating Houses


Quy Nhon

Vietnam: playing on a beach


Quy Nhon Beach

Vietnam - Message in the sand


Fisherman's son on a beach in Qui Nhon

07 de gener 2006

Vietnam II

Sentim cantar una família al Delta del Mekong. El guia, que va combatre a la guerra al costat dels americans i contra els comunistes del nord, ens explica que es tracta d’una cançó d’agraïment a la fertilitat del sol del delta i afegeix: “Now we are united, north and south, working together to improve our economy, our life.” Al Vietnam, i mentre segueixi manant la generació que va viure una guerra, suposo, la felicitat vol dir viure en pau i poder menjar o, el que es el mateix, millorar l’economia és un sinònim absolut de millorar la vida. Tant de bo al nostre fantàstic mon occidental la metafísica per a somiatruites s’avingués també a una matemàtica tan infalible, exacta i elemental.

El viatge a My Tho organitzat per Delta Tours resulta ser poc menys que una trampa per a turistes i a cada parada ens ofereixen algun "producte tipic del Mekong", que si aquí xilofons de canya de bambú, que si allà caramels de coco... Certament, es molt poc raonable per part nostra voler visitar el Delta en un sol dia i, a sobre, pretendre fer-ho com viatgers empedreïts. Dit d’una altra manera, si fas el guiri, et tracten com un guiri, aquí i a tot arreu.

Visitem l'illa de la tortuga i la de l’unicorn, i veiem de lluny les illes del drac i del fènix. El drac representa el poder, l’unicorn la bondat, el fènix la intel·ligència i la tortuga la longevitat. El primer que veiem nomes baixar de la barca a l’illa de la tortuga son tres tombes...

Al complex hoteler de Quy Nhon, el primer dia de l’any ens rep igual com es va acomiadar l’anterior: amb temps rúfol, molt de vent i una boira densa que baixa de les muntanyes però no arriba a tocar a terra. El mar bat amb menys força que ahir, possiblement perquè encara hi ha marea baixa. Ahir a la nit els responsables de l’hotel van intentar una celebració de benvinguda de l’any nou que va ser un fracàs estrepitós. La concurrència no s’hi va prestar i tot va resultar força patètic, amb els cambrers ocupant la pista de ball per ordre de la gerència i intentant treure a ballar uns clients que es van quedar obstinadament asseguts. En part, em sembla que aquest hotel esta tan clarament enfocat a plomar-nos (amb tota l’elegància, els banys de te i flors, i les exfoliacions facials que vulgueu) que tots plegats vam reaccionar amb fredor a tant entusiasme fingit. En diverses ocasions des que vam arribar aquí m’he sentit com un personatge d’una novel·la de Houellebecq. La palma de la nit se l’endu un músic que toca una mena de violi asiàtic que segur que te un nom que jo, ara mateix, desconec. Per dir-ho ras i curt, el paio era un frau i feia anar el serrell canós amb un ímpetu proporcional a l’esforç que li costava encertar cada nota. Amb tot, tant de moviment de serrell va acabar per convèncer el públic que la seva interpretació (per dir-ne d'alguna manera) l'havia fet entrar en una mena d’èxtasi musical que li va merèixer una ovació que diu molt poc a favor de l’oïda musical i el bon gust dels hostes. De sobte se’m va acudir que, si la tingués, li oferiria una suma generosa a canvi de que em deixés esquilar-li el serrell personalment, allà mateix. Amb unes tisores de podar palmeres. Això em va permetre abstreure’m durant un breu instant de la depressió de cap d’any imaginant com, amputat el serrell, s’imposaria la justícia i la carrera musical d’aquest personatge quedaria definitivament finiquitada.

Per aigualir la mala llet, la S. i jo vam decidir entrar a l’any nou llançant-nos a la piscina deserta del complex mentre al restaurant feien el compte enrere, en una metàfora del que m’agradaria que fos l’any entrant: un salt no del tot reflexiu en un medi no necessariament amable.

Llegeixo a estones el dietari d’en Feliu Formosa El somriure de l’atzar; m’interessa força quan parla de traducció (molt de tant en tant) i no tant quan parla de teatre (molt mes sovint). Detecto un parell d'errades incomprensibles que em produeixen la impressió que es tracta d'una obra compilada una mica a corre-cuita i això em deixa una mica trist, decebut.

De sobte, al vespre, m’envaeix una absoluta manca de Sehnsucht induïda sens dubte per aquest clima poc amable i per la sensació incòmoda i recorrent de ser fora de lloc que em produeix el luxe excessiu d’aquest hotel. Ahir, durant l’hora de trajecte de l’aeroport al complex vaig veure moltes coses que m’agradaria fotografiar: arrossars, escoles, camins i velles en bicicleta. Només la perspectiva de poder veure i captar tot això em dóna uns certs ànims.

30 de desembre 2005

Good evening Vietnam

Les metàfores, ja ho diu Kundera, poden ser perilloses. Les metàfores elaborades nomes aterrar en un país que desconeixem, a més a més de perilloses son inútils, ja que probablement no faran mes que confirmar els nostres prejudicis; per això me n’abstindré. Ho Chi Minh City (que els vietnamites del sud anomenen encara Saigon) es prepara per a rebre l’any nou (amb sis hores d’antelació sobre l’horari centreeuropeu, per cert: ja us explicaré que tal quan nosaltres hi siguem i vosaltres encara no) sota una xafogor tropical que fa força difícil fer-se a la idea que ens trobem en aquestes dates. També sorprèn pensar que fa unes hores, mentre l'avió s’enlairava primer de Berlín i després de París, tot el que podíem veure estava cobert d’un pam de neu, un clima que, si poguessin, potser enyorarien els pares Noel i els ninots de neu de plàstic que decoren els hotels i les botigues de guiris del centre de la ciutat, on tots els carrers son un mateix carrer, tant per l’aspecte com pel nom; les botigues de marques copiades es combinen amb basars de souvernirs kitsch, tabernes on dinen els habitants locals, asseguts en la penombra interior dels locals o al mig de la vorera, en uns tamborets baixíssims, quasi a ran de terra, mercats de fruita tropical de tots els colors i tallers mecànics, molts tallers mecànics: en aquesta ciutat hi ha set milions de persones i tres milions de motos. Hordes de motoristes sense casc s’amunteguen als semàfors, a punt per llançar-se sobre els turistes incauts fent sonar compulsivament el clàxon. Però no, per ser franc, hom te la sensació que podria travessar qualsevol carrer amb els ulls clucs i que tothom l’esquivaria. De fet, fa prop de 40 hores que no dormo; si mantinc els ulls oberts no es perquè no tingui ganes de tancar-los i jeure en un banc a descansar. Nomes la certesa que em despertaria sense ni calçotets em fa tornar a l’hotel, a la riba del brutíssim riu Saigon, a fer una becaina generosa per recuperar forces per a les activitats guirils: dema anirem a descobrir (ni mes ni menys) el Delta del Mekong. Us tindré informats.

22 de desembre 2005

It is not as it is, it is as I recall it.

18 de desembre 2005


platja de positano

16 de desembre 2005

“Y sin embargo también en él, el más ilustrado de todos los escritores, se agita la sospecha de que somos incapaces de aprender de la desgracia que hemos causado, y que, incorregibles, seguiremos avanzando por los senderos trillados que vagamente guardan relación con las antiguas conexiones viarias. La mirada de Kluge a su destruida ciudad natal, a pesar de toda la constancia intelectual, es también la mirada del ángel de la Historia, del que Walter Benjamín ha dicho que, con sus ojos muy abiertos, ve «una sola catástrofe, que incesantemente acumula escombros sobre escombros y los arroja a sus pies. El ángel quisiera quedarse, despertar a los muertos y unir lo destrozado. Pero desde el Paraíso sopla una tormenta que se ha enredado en sus alas con tanta fuerza que el ángel no puede cerrarlas ya. Esa tormenta lo empuja incesantemente hacia el futuro, al que de la espalda, mientras el montón de escombros que tiene delante crece hacia el cielo. Esa tormenta es lo que llamamos progreso».”

W. G. Sebald, Sobre la historia natural de la destrucción
(traducció de Miguel Sáenz)


Positano

15 de desembre 2005


Positano

14 de desembre 2005

Cançó de la setmana

He passat una vida sencera preparant-me i avui torno per oferir-te les meves mans d'home vell i els meus ulls cansats, que encara et recorden jove i adorable.
No sé si hi ha més poesia a la seva veu o en el que canta.

Emiliana Torrini - "Sunny Road"

Wrote you this I hope you got it safe.
It's been so long I don't know what to say.
I've travelled 'round through deserts on my horse
But jokes aside I wanna come back home.
You know that night I said i had to go,
You said you'd meet me on the sunny road

It's time, meet me on the sunny road,
it's time, meet me on the sunny road.

I never married, never had those kids,
I loved too many, now heaven's closed its gates.
I know I'm bad to jump on you like this,
Some things don't change, my middle name's still 'Risk'.
I know that night so long long time ago...
Will you still meet me on the sunny road.

It's time, meet me on the sunny road,
It's time, meet me on the sunny road.

Well, this is it, I'm running out of space.
Here is my address and number just in case.
This time as one we'll find which way to go.
Now come and meet me on the sunny road.

08 de desembre 2005

Tomasz Piechel: Un fotògraf esplèndid


Dit així sona banal, segurament perquè ho és, però de vegades em corrou una enveja tan negra, atàvica i amarada de bilis que em sembla que em vendria l’ànima al diable. En realitat, suposo que primer intentaria arribar a un acord més raonable (empenyorar-la, per exemple), tal és la meva covardia. Si algú ja va fer ahir exactament el que tu voldries fer a la vida, ho continua fent avui i aconsegueix uns resultats molt millors del que tu podràs somiar mai, el més raonable deu ser abandonar decorosament i aprofitar el temps fent alguna cosa útil. És penós, però cada cop sóc més incapaç de separar la fascinació per la genialitat aliena (sobretot quan és tan insultant com en aquest cas) de la desesperació per la pròpia mediocritat.

06 de desembre 2005

Cançó de la setmana: The Frames - Your face

Els vaig veure en directe fa deu dies en un petit club de Berlin i va ser magnífic. Tal com he llegit en una revista britànica fa poc, els irlandesos The Frames són un dels secrets més ben guardats del rock actual. En aquesta cançó del seu disc en directe "Set List" (2003), que ja vaig mencionar en un post de la crònica moscovita, hi ha dues refrències intermusicals, una d'òbvia i una altra que no ho és tant. Us repto a trobar-les. Salut!

"This song is about drinking cider in a field, in Mullahide, being chased by a bunch of thugs who wanted my leather jacked (…) This is called Your Face. (…) You can take your partner and have a little waltz if you wish. (…) This song is really about listening to Bob Marley on a stereo, in the summer, off school, making tapes for your mates."

Your Face

I was thinking about your face rolling up the river
I was worried what you thought and I'm sorry if I can't remember
But there's no time for crying, only time for trying now

I remember your name 'cause you sang it to me often
And I was lying down beside the river where we met
But now your face is hiding something, something is burning

And I'm gonna wait for you, I've got to send this tape to you
And I'm gonna wait for you, ‘cause I know something about you
Something about the things you do, something about your voice
That reams in the big stars, it reams in the big stars

There's a road that follows everywhere you go
I stole your golden chaser but I never meant to steal, its not in my nature
But if you try again I'll fall, and if you want to save it all
Then all you have to do is give,
Give me that look again, give me that look

'Cause I'm gonna wait for you
I've got to send this tape to you
And I'm gonna wait for you

…My love

Old pirates, yes, they rob I, sold I to the merchant ship,
Minutes after they took I from the bottomless pit.
But my hand was made strong by the love of the Almighty.
We forward in this generation triumphantly.
Won’t you help to sing (c’mon!) these songs of freedom?
’Cause’s all I ever had: Redemption songs.

05 de desembre 2005

napoli 4.0


Surto de Nàpols al matí, després de veure despertar la ciutat, els homes muntant les paradetes de fruita i les dones estenent la bugada als balcons. La Circumvesuviana em porta encara més al sud. L’estació final és Sorrento, però de camí deixem enrere Ercolano i Pompei, ambdues literalment i figurada als peus del Vesuvi. Durant moltes estacions no acabem de sortir de l’àmbit urbà de Nàpols. El que jo esperava que fos un viatge entre amables muntanyes i el mar, per un paisatge de postal toscana (ni més ni menys) que invités a la introspecció i a la poesia, es converteix a l’hora de la veritat en un trajecte sòrdid per entre ciutats-dormitori, hivernacles, deixalleries de ferro i estacions cobertes de grafitti. M'ho tinc ben merescut, per indocumentat. Avancem a una certa distància del mar, que només s’entrelluca de tant en tant a l’altra banda d’una muralla d’edificis rònecs i tronats, a l’estil indigent de país arrelat en la ignorància i el mal gust que té també la costa catalana.

No és fins a Pozzano que es comença a deixar veure el que espero trobar a Sorrento i Positano: una combinació més harmoniosa entre urbs, natura i agricultura. Espero que no sigui demanar massa.


Al vespre, un cop instal·lat a l’hotel i dinat, m’assec a llegir vora el mar. No el veig, perquè és fosc i negre, però l’intueixo i l’oloro. Sóc en un jardí que s’alça al capdamunt d’un penya-segat que cau a plom i acaba abruptament en una petita platja ombrívola de pilons de ferro rovellat i una sorra fosca i gruixuda on les gavines busquen cucs, molt avall. A la llunyania es veuen els llumets de la badia, potser de Nàpols, tot i que ho dubto. De sobte un vell s’acosta a la barana. Té gep i camina amb el cap enfonsat a les espatlles, amb l’obstinada determinació de qui té pressa per acabar alguna cosa que fa a disgust. En efecte, quan arriba a la barana s’atura un instant brevíssim (quasi diria que compta els segons) i fa mitja volta. Escup sonorament a terra, em dedica una mirada desafiant (jo faig com que no el veig, com si mirés mar enllà, per sobre de la seva espatlla) i marxa a complir amb qui sap quina altra fosca obligació de tràmit abans de qui sap què.

Al cap de pocs minuts, quan tot just he acabat de prendre nota del fet, s’acosta un altre home. Aquest només arrossega una cama, per bé que és força més jove. Es planta al mateix lloc al costat de la barana, mira avall i després em mira a mi, diria que amb uns ulls interrogants, com preguntant: i ara, ¿què? M’abelleix pensar que només és una versió poc perfilada del vell d’abans, repetint uns hàbits innats que els habitants del lloc duen (potser) inscrits ja a la genètica, a l’espera de perfeccionar-los amb la rúbrica de l’escopinada. En tot cas, marxa arrossegant la cama pel mateix lloc per on havia vingut.


Jo em quedo sol davant la lentitud del mar i de sobte m’adono que si un dia em moro, em trobaré molt a faltar.

29 de novembre 2005

Paul Simon - 50 Ways to leave your lover (1975)

"The problem is all inside your head", she said to me.
"The answer is easy if you take it logically.
I'd like to help you in your struggle to be free,
There must be fifty ways to leave your lover."

She said: "It's really not my habit to intrude,
Furthermore, I hope my meaning won't be lost or misconstrued,
But I'll repeat myself at the risk of being crude:
There must be fifty ways to leave your lover."

You just slip out the back, Jack,
Make a new plan, Stan,
You don't need to be coy, Roy,
Just get yourself free.
Hop on the bus, Gus,
You don't need to discuss much,
Just drop off the key, Lee,
And get yourself free.

She said: "It grieves me so to see you in such pain,
I wish there was something I could do to make you smile again."
I said: "I appreciate that and would you please explain
About the fifty ways."

She said: "Why don't we both just sleep on it tonight
And I believe in the morning you'll begin to see the light."
And then she kissed me and I realized she probably was right:
There must be fifty ways to leave your lover.

21 de novembre 2005


napoli 3.0

Després d’un munt d’hores caminant, badant i fent clic-clic, m’assec a llegir en Sòria i a aprofitar les darreres hores de sol al banc d’una plaça. A la meva dreta hi ha un home que fulleja el diari i a la meva esquerra dues senyores que volten passivament la cinquantena. De sobte se’ls acosta un marrec demanant diners; una de les dones li pregunta per què els vol, i el xaval li contesta que per a una cocacola; mentrestant, la mare del noi s'ho mira uns metres més enllà. La dona li dóna un grapat de xavalla amb gest diacrític i comença a explicar-li al noi de la meva dreta que tots els pobres van sempre a demanar-li quartos a ella, i és cert: als dos homes, el xaval (que sospito que deu ser albanès), ens ha ignorat sobiranament; sap el que es fa. La dona continua dient que en una ocasió un noi li va explicar que no havia aconseguit fer vint euros i que els seus pares li clavarien una pallissa quan tornés a casa, i que li havia demanat si podia anar a dormir a casa seu. L’home de la meva dreta, que ja ha plegat el diari i que es revela com un d’aquestes espècimens de conversador tan curiosos que intenten acabar sempre les frases dels seus interlocutors, aviat li dóna corda i tots plegats es posen a xerrar animadament, de manera que em veig obligat a donar per fracassats els meus intents lectors i a concentrar-me exclusivament en els fotosintètics. De la plaça on sóc se’n diu Plaça del Plebiscit i prop d’aquí hi ha la columna dedicada als màrtirs de la sublevació contra els Borbons. Encara que tendeixin a brutejar i que no em deixin llegir tranquil, aquests napolitans, que tant van fer (segons sembla, ¿què em sé jo, les coses?) perquè aquest país sigui avui una república, em resulten simpàtics, què voleu que us hi digui.


No cal passar gaire estona a Nàpols per adonar-se que aquesta ciutat viu de cul al mar (tal com durant molts anys va fer Vilanova, i per això l’edifici de l’ajuntament mira a muntanya). Hom pot caminar durant una hora pel passeig marítim i no veure el mar ni per casualitat: hi ha reixes, hi ha els edificis portuaris, les drassanes, magatzems, duanes, més reixes...


La cerca obstinada de l’aigua té, això sí, la recompensa de veure diverses parelles lliurades a aquesta modalitat amatòria que anomenarem el “petó napolità”. La primera dificultat de l’empresa rau en l’impacte de les ulleres de macarra xusquero d’ell contra les ulleres de noia-amb-globus-d’heli-que-canta-a-la-MTV d’ella. Superat aquest primer moment delicat, el segon impàs és aconseguir l’acoblament de la part superior de dues formes oblongues: sigui per la lassagna de la mamma, sigui perquè aquí ningú no va en bici, el cert és que la joventut napolitana es desenvolupa amb una generositat lipídica que servidor no ha observat a cap altra ciutat europea. Un cop aconseguit el fet, és clar, es tracta d’arrapar-se molt fort, com si l’altre volgués fugir (que no fóra gens estrany) i, last but not least, encastar la llengua (ep, m’imagino!) gargamella avall, fins la boca de l’esòfag de la parella.


Finalment, però, la meva obstinació em du a reeixir (que no és un poble) i arribo davant del mar. Bé, no exactament: entre el passseig i el mar hi ha encara un dic de pedrots immensos que frustra qualsevol possibilitat d’una platja. Estic encara intentant pair la meva decepció quan un home, que sens dubte ha captat el meu interès, se’m planta al davant i amb un gest ampli, exclama: ¡Ah, il mare de Napoli! Jo no me’n sé estar, i em sap greu admetre-ho perquè el pobre home tampoc en tenia la culpa, però amb una mirada de gairell no puc evitar respondre-li, en catalana llengua: sí, molt bé, però i la platja? No, clar, diu ell replegant el gest, de platja no n’hi ha. No és la primera vegada que em sembla intuir que aquests napolitans són una gent de bastant bon conformar.


Més tard, ja al llit de l’hotel, tinc una d’aquelles idees que un dia m’han de fer milionari, però que de moment ofereixo de franc: el proper Grand Theft Auto s’ha d’ambientar a Nàpols. Els carrerons i les motos exigirien una habilitat prodigiosa al volant i la camorra donaria molt de joc.


vesuvi amb nuvolet vist des de nàpols

19 de novembre 2005

barca

napoli 2.0


Nàpols és un excés i un caos inconcebible, ja que a l’anarquia arquitectònica s’hi suma l’anarquia humana: una brutícia de dimensions brutals i un trànsit de bojos. Al vespre, cansat de tant fer el badoc en moviment, passo l’estona assegut sota una estàtua plena de graffitti a la Piazza Bellini, on es conserven les restes de l’antiga ciutat grega de Neapolis; la plaça és poc menys que un oasi de calma enmig d’aquesta ciutat atrafegadíssima. Hi ha palmeres i d’altres arbres que desconec, d’una verdor exuberant, i les parets dels edificis estan cobertes de parra. Llegeixo el magnífic diari de l’Enric Sòria, La lentitud del mar, sota la llum groguenca d’un fanal. Prop meu, dues noies fumen un porro i me n’arriba l’olor dolça de maria. L’edifici de parets escrostonades que tinc al davant té pràcticament totes les finestres i finestrals oberts; un noi raspalla una jaqueta en un balcó, tres metres per sobre d’una taula on sopen dos guiris, aliens a la pluja d’àcars i pols que els enriqueix l’amanida. Una colla d’amics riuen i criden asseguts també a la terrassa del cafè. Fa una temperatura esplèndida, de vespre estiuenc, impròpia del novembre fins i tot en aquestes latituds. Pel carrer de Santa Maria de Constantinopoli passen tres cotxes de la policia i cobreixen façanes, bancs i arbres de llampegades blaves en la nit. De sobte se m’acut que els instants com aquest poden acabar convertint el viatge en un èxit.

En aquesta ciutat s’hi veuen coses inaudites: quatre monges asiàtiques conduint un Fiat Punto i fent sonar el clàxon pel mig d’un mercat nadalenc incrustat en un laberint de carrerons; dos cambrers fent una cursa duent sengles safates plenes de cafès a mig vessar pel mig del carrer, sortejant motos i vianants; els tallers ombrívols i misteriosos dels vells ferrers amb l’ofici marcat a les mans i joves aprenents de gest sol·lícit i davantal blanc, agrupats en un carrer gremial, ni més ni menys que la Rua Catalana, que discorre diagonal a l’avinguda del port. En una casa contigua a una església del Largo Corpo di Napoli cantonada San Biagi dei Librai (on hi ha el mercat nadalenc), un retrat de Marilyn Monroe ocupa el lloc reservat a una Mare de Déu. Molt a prop d’allà, entre una botiga de queviures i una cafeteria, s'alça un altar dedicat al gran mite, heroi, salvador i orgull de la ciutat: l’excels Diego Armando Maradona.


Davant la Universitat, a pocs metres de la meva discreta pensió, he vist com un carrabinieri esbroncava un conductor pels fums de combustió que desprenia el seu cotxe. Deu segons més tard, l’he vist donar-li la mà amb el gest humil i humiliat de qui ha buscat les pessigolles a qui no tocava. Al seu costat munta guàrdia un altre carrabinieri, abillat amb una metralladora fosca d’aspecte antiquat però imposant. De sobte se li acosta un altre home (un parent, imagino) i s’abracen i es fan dos petons. Entre tots dos, però, queda encaixada l’arma que, en certa mesura, frustra aquest acte espontani de comunió, com un cinturó de castedat de l’era del terrorisme internacional. La situació, l’abraçada armada, em resulta un tant torbadora i me’n vaig a dormir amb una certa sensació d’angúnia.

18 de novembre 2005

Construcció nº 0


A vegades les coses van tan lentes que semblen aturades, però ja fa cinc anys d'aquest quadre que va iniciar la sèrie en què treballo actualment. La producció ha estat minsa, per què enganyar-nos, i durant els llargs períodes de sequera vaig arribar a pensar que només mirava de consolar-me a mi mateix quan em deia que les idees seguien evolucionant dins el meu cap. Avui he fet un petit recull del que tinc i dels pocs quadres que han sobreviscut he escollit aquest per mostrar-lo al blog. Aviat en veurem més, espero que de nous, perquè malgrat tot cada cop ho veig més clar.

17 de novembre 2005

napoli 1.1

No deixa de ser penós que mentre a París es desferma aquesta salvatjada de conseqüències poc previsibles que pot convertir-se en un precedent de ningú gosa dir què, jo me’n vagi de vacances al sud, al sol, com tants nordeuropeus han fet durant anys. L’avió és a punt d’aterrar a Nàpols i estic neguitós perquè no sé què m’hi trobaré.

Edward Hopper es va passar la vida creuant els EUA en cotxe mentre pintava els seus deliciosos retrats de la solitud de l’home quan s’allunya de casa. Les diferències en el paisatge humà que devia copsar durant els seus viatges en quatre rodes devien ser molt més grans de les que hom detecta avui creuant tota Europa en avió. Actualment, per trobar diferències notables és necessari desplaçar-se als guetos; per això sóc a Nàpols.

La darrera vegada que vaig emprendre un viatge al desconegut i en solitari, el que havia de ser un breu impàs va convertir-se feliçment en la meva vida; en el fons, viatjava amb l’ànsia de mostrar-me (a mi mateix més que als altres) com un home nou. D’aquell cop de coratge va sortir-ne un home potser no nou, però sí diferent, que va canviar de maneres que probablement no havia previst. Espero que en aquesta ocasió es produeixi també l’alquímia i que de tot plegat se’n derivi quelcom que transcendeixi la mera anècdota. Ei: si pot ser.



futbol a la piazza san giovanni maggiore, napoli

16 de novembre 2005

napoli 1.0


Marxo de Berlín un plàcid dimecres de primers de novembre. El metro travessa aquesta part est de la ciutat, tocada d’una tardor que s’esllangueix, enmig d’arbres vermells a mig despullar, mentre el sol sembla posar-se del nostre costat, decidit a endarrerir les primeres nevades. Veurem. De moment jo marxo cap al sud i, al metro estant, faig una repassada mental a tot el que m’he deixat, tal com fan els russos quan s’asseuen una estona a “pensar en el viatge” abans de marxar. Duc les mudes justes, un grapat de llibres, un anell de casat però cap esposa, la carta d’un amic que potser em farà companyia les nits solitàries i, sobretot, la càmera fotogràfica; un dels objectius d’aquest viatge és reprendre l’aprenentatge fotogràfic després d’una pausa forçada per imperatius laborals. L’altre, però, és començar una investigació (exhaustiva, només faltaria) sobre el millor format de turisme urbà en solitari; en aquest cas seran cinc dies sense guia de viatge ni pla preestablert.

Un home passa pel nostre vagó venent un d’aquests diaris de beneficència, però sembla que el negoci no rutlla. En arribar a la porta es tomba cap a una noia que llegeix al diari la notícia d’una nova nit de falles a París i li etziba (prou fort perquè ho sentim tots) que això mateix passarà aquí “si seguim abordant l’economia com fins ara”. El seu to revela una profunda ràbia, com si tots nosaltres, que tenim la sort de no haver de vendre diaris al metro, dirigíssim l’economia contra ell. Em sento com es deuen sentir els meus amics espanyols quan em queixo de les injustícies que el seu país perpetra contra el meu i se m’escapa algun “vosaltres”: que potser podria simpatitzar més amb la seva causa si no se m’inclogués directament al bàndol dels culpables. I que consti que no estic dient que, en aquest cas, no ho sigui; és només que l’acusació directa em posa a la defensiva. L’home acaba la seva amarga diatriba dient que a l’antiga DDR tot era millor. Probablement no li falti raó de forma subjectiva: per a ell devia ser tot millor. Ara: si bé és innegable que, econòmicament, Alemanya no va bé, també és cert que el nivell de benestar general que s’observa en aquest país (amb totes les diferències que es vulgui entre l’antiga DDR i la BRD, no seré jo qui ho negui) és alt en comparació a d’altres casos que he pogut veure, des de Rússia a Catalunya, passant segurament per França.

En qualsevol cas, el meu avió em du avui a Nàpols. M’acomiado olímpicament de Berlin i de la seva bona gent (una mica amargada i estoicament resignada, si voleu) amb la música i la veu tardoral i esplèndida de la Silje Nergaard.

petó amb barca de fons


al moll de nàpols

15 de novembre 2005


napoli, talment

09 de novembre 2005

Cançó de la setmana

El dia que me quieras
Carlos Gardel

Acaricia mi ensueño el suave murmullo de tu suspirar.
Cómo ríe la vida si tus ojos negros me quieren mirar.
Y si es mío el amparo de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida, todo todo se olvida.

El día que me quieras la rosa que engalanase
vestirá de fiesta con su mejor color.
Y al viento las campanas dirán que ya eres mía,
y locas las fontanas se contarán su amor.

La noche que me quieras desde el azul del cielo,
las estrellas celosas nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa que verás que eres mi consuelo.

El día que me quieras no habrá más que armonía.
Será clara la aurora y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa rumor de melodía.
Y nos darán las fuentes su canto de cristal.
El día que me quieras endulzarán sus cuerdas el pájaro cantor.
Florecerá la vida, no existirá el dolor.

La noche que me quieras desde el azul del cielo,
las estrellas celosas nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo.
Luciérnaga curiosa que verás que eres mi consuelo.

06 de novembre 2005

Wearing a mask


Your Monster Profile

War Terror

You Feast On: Coffee

You Lurk Around In: Olive Gardens

You Especially Like to Torment: Hippies

Sudden Flashlight in the Dark


30 d’octubre 2005

cançó de la setmana

La cançó que he triat aquesta setmana és un descobriment: "Fake Palindromes", de l'increïble i versàtil Andrew Bird , extreta del seu últim disc "The mysterious production of eggs", un treball publicat aquest 2005 i que és absolutament recomanable. Prometo que aviat recuperaré la productivitat bloguil. Fins llavors, gaudiu d'en Bird.

Fake Palindromes

My dewy-eyed bride what has tried swapping your blood with formaldehyde?
Monsters? Whiskey-plied voices cried fratricide!
Jesus don’t you know that you coulda died, you shoulda died
with the monsters that talk, monsters that walk the earth.
She’s got red lipstick and a bright pair of shoes,
and she's got knee high socks, what to cover a bruise,
she’s got an old death kit she’s been meaning to use,
she's got blood in her eyes, in her eyes for you
she’s got blood in her eyes for you.

Certain fads, stripes and plaids singles ads
run you hot and cold like a rheostat I mean a thermostat,
so you bite on a towel, hope it won’t hurt too bad.
My dewy-eyed bride what has tried swapping your blood with formaldehyde?
With the monsters that talk, monsters that walk the earth.
She says I like long walks and sci-fi movies,
you’re six foot tall and east coast bred.
Some lonely night we can get together
and I’m gonna tie your wrists with leather
and drill a tiny hole into your head.

21 d’octubre 2005

man in black


Kobenhavn

19 d’octubre 2005

cançó de la setmana

La cançó d'aquesta setmana és "Aare", del grup suís Stiller Has. Està extreta del disc "Moudi", enregistrat l'any 1996. L'Aare és el riu més gran que neix i mor a Suïssa. Es forma als Alps, travessa la ciutat de Berna i passa per Thun (vo bärn uf thun, vo thun uf bärn) abans de desmbocar al Llac Thun. La cançó parla, entre d'altres coses, de caminar vora l'Aare, tan verd i bonic (schöne grüene aare naa), i de la gent que hi va a passejar el gos i a caçar ànecs. En fi, us deixo la lletra, però si algú vol saber-ne la traducció exacta, a mi que no em busqui: l'alemany que gasten els suïssos és tan melòdic com indesxifrable per als qui no hi estem avesats.

Aare

gang doch e chli der aare naa
der schöne grüene aara naa
lue wie d velöle velöle mit ihrne velo
der schöne grüene aara naa
dere aare na
gang doch e chli der aare naa
d wällebrättler tüe wällebrättle
uf de aarewälle
gang doch e chli der aare naa
der schöne, schöne grüene aare naa,
dere aare naa
u d urlouber tüe urloube unger de loube
när göh si o no chli der aare naa
dere schöne, schöne grüene aare naa
lue mal wie d hündeler hündele
mit ihrne hünd
dere schöne, schöne grüene aare naa
d gynäkologe jogge mit ihrne dogge
der aare naa
de träffe si d hünd vom grichtspresidänte
u zäme jage sie änte, der schöne
schöne grüene aare naa
vo bärn uf thun, vo thun uf bärn
der aare naa
d aare geit ids meer, u im tierpark
hets meersöili
no meh meersoili
gang doch e chli der aare naa
der schöne, schöne grüene aare naa,
dere aare naa

18 d’octubre 2005


the railway tracks in Kobenhavn

16 d’octubre 2005

The future of the future will still contain the past

"Down the Yangtze, the awful prediction has been fulfilled. You expect this river trip to be an experience of the past, and it is. But it is also a glimpse of the future. In a hundred years or so, under a cold uncolonized moon, what we call the civilized world will all look like China, muddy and senile and oldfangled: no trees, no birds, and shortages of fuel and metal and meat, but plenty of pushcarts, cobblestones, ditch diggers, and wooden inventions. Nine hundred million farmers splashing through puddles and the rest of the population growing weak and blind working the crashing looms in black factories.
Forget rocket ships, supertechnology, moving sidewalks, and all the rubbishy hope in science fiction. No one will ever go to Mars and live. A religion has evolved from the believe that we have a future in outer space, but it is a half-baked religion, a little like Mormonism or the cargo cult. Our future is the mildly poisoned earth and its smoky air. We are in for hunger and hard work, the highest stage of poverty -no starvation, but crudeness, everywhere, political art, simple language, bad books, brutal laws, plain vegetables, and clothEs of one color. It will be damp and dull, monochrome and crowded -how could it be different? There will be no star wars or galactic empires and no more money to waste on the loony nationalism in space programs. Our grandchildren will probably live in a version of China. On the dark brown banks of the Yangtze the future has already arrived."

Paul Theroux, Fresh Air Fiend

15 d’octubre 2005


Nyboder, Kobenhavn

13 d’octubre 2005

post autofel·latori








Com que els autors d'aquest bloc estem absolutament al·lucinats que ens citin en un diari, que aquest diari sigui ni més ni menys que "El Mundo", i que a sobre ho facin elogiosament i qualificant la nostra feina d'impecable, hem decidit entregar-nos a l'autofel·lació més impúdica i penjar aquest retall de premsa d'avui mateix. Sabem que sou un públic benevolent i que ens ho passareu.


PS: El fet que l'articulista m'hagi rebatejat només demostra que la campanya BoiCATeja'm comença ja a donar els seus fruits.

12 d’octubre 2005

apunt

A partir d'avui participo al bloc comunitari olla de grills, un "Think Tank transversal, no partidista i virtual". Afegeixo l'adreça als enllaços per si voleu fer-hi un cop d'ull. Salut!

11 d’octubre 2005

too steep


"Cause I don't understand these people
Who say the hill's too steep
Well they talk and talk forever
But they just never climb"

Star, Star - The Frames

09 d’octubre 2005

descent

Kobenhavn Town Hall

08 d’octubre 2005

Allons-y

Kobenhavn

07 d’octubre 2005

Lines and lines and lines

Inderhavnen, Kobenhavn

05 d’octubre 2005

Bageri

A lovely bakery in the district of Christianshavn, in Copenhagen, on the crossing of Torvegade and the Christianshavns Kanal, just in front of the Christianshavn Metro Station. A cozy, gorgeously-assorted and not-so-expensive (just a bit) place to stop by and enjoy the civilization with a view of the channel before visiting the overrated so-called "free community" of Christiania. That is: if you must.

04 d’octubre 2005

lost

berlin

03 d’octubre 2005

El viatge segons Theroux

"El viatge, que sol considerar-se una manera de fugir del propi ego, és, en la meva opinió, tot el contrari: res no invita tant a la concentració ni estimula tant la memòria com un paisatge estrany o una cultura forana. (...)

La satisfacció més profunda d’un viatge és el sentiment de descoberta, l’íntima emoció de veure alguna cosa nova o veure-la sota una llum diferent. (...) La recompensa és la vanitosa sensació d’haver arribat a un lloc distant i haver-hi descobert un tresor. Per la meva banda, qualsevol cosa que no sigui això converteix el viatge en un estiueig, en la visió des de la gandula: horitzontal. (...)

Admiro el viatger intel·ligent, informat i ben assortit de mapes. Una persona capaç de distingir un ocell d’un altre, una flor silvestre o un arbre d’un altre, sempre serà capaç d’intensificar aquest sentiment de descoberta. El paisatge té un altre aspecte si hom coneix el nom de les coses i, a l’inrevés, pot semblar-nos exageradament inhòspit i aliè si ens falten les paraules. Amb tot, però, hi ha un punt en què el fet que un lloc et resulti del tot estrany no denota que aquest lloc sigui més o menys remot, sinó simplement la teva ignorància."


Fresh Air Fiend, Paul Theroux

02 d’octubre 2005

Nyboder, Kobenhavn

Blank paper syndrome



01 d’octubre 2005

Avui he estat jugant diverses hores a aquest joc tan increïble, al qual he arribat mitjançant el Mich Kultural. En una partida, i pensant en Jesucrist, el programa m'ha preguntat si era un bruixot, després si era un pallasso i finalment si era Superman. Certament, de vegades la màquina ens permet veure què pensem sobre les coses amb una clarividència que fa por.

* * *

A banda de jugar, però, aquesta nit també he sortit a fer fotos. La meva intenció inicial era fotografiar un edifici abandonat que es troba just al costat de de l'estació de metro de Landsberger Allee, si era possible fer-ho des de dins, millor. L'edifici en qüestió mai no va acabar-se de construir del tot i va passar-se abandonat una pila d'anys. Quan l'empresa propietària del solar va voler vendre-se'l, els ecologistes van protestar perquè, després de tants anys, diverses espècies d'aus hi havien fet niu i enderrocar-lo o acabar-lo de construir ara suposaria destruir-los l'hàbitat. El cas va acabar als tribunals i aquests van donar la raó als ecologistes (Alemanya és així), de manera que actualment aquest edifici descomunal és una reserva natural al mig de la ciutat. Paradoxes del progrés i el progressisme.

Però aviat he hagut de desistir del meu intent d'entrar a l'edifici perquè, tot i que he trobat una manera (perillosa i acrobàtica, però factible) de vorejar la tanca:

a) a dins era molt fosc i m'he deixat la llanterna a casa i
b) la gasolinera que hi ha al costat no en venia.

Així doncs he decidit aprofitar el viatge i fer un tomb per la zona en busca d'alguna cosa interessant per sadollar les meves ànsies fotogràfiques nocturnes. Aquí he de fer un incís geopolític; l'estació de Landsberger Allee es troba situada al nord-est de Berlín, en una terra de frontera entre els districtes de Pankow, Friedrichshain i Lichtenberg. Lichtenberg (juntament amb Marzahn i Höhen-Schönhausen) és el territori per on la campen les bandes de neonazis. Friedrichshain, per contra, és el barri punk i alternatiu de Berlín. Així doncs, Landsberger Allee (la típica barriada del Berlín que un dia va ser comunista i avui és simplement pobra, sense eufemismes, amb les seves avingudes flanquejades per edificis-formiguer i descampats) és poc menys que territori comanxe. Jo n'era conscient, però la terra és dels valents.

He vist unes cases velles a l'altra banda de les vies del metro i hi he aparcat el cotxe a prop. He descarregat la càmera i el trípode i m'hi he acostat, però les cases en qüestió estaven també protegides per una tanca metàl·lica: avui no era el meu dia de sort. Per si me'n quedava algun dubte, però, de sobte he vist una banda de vuit o nou adolescents sortint d'un carreró; eren tan a prop que no tenia sentit girar cua i tornar al cotxe, de manera que he fet el cor fort, he passat de llarg d'on eren i m'he ficat per un altre carreró, entre dues tanques, per fotografiar les cases. Com si res.

Però aviat he vist que, tot i les meves pregàries, se m'acostaven per l'esquena i, per sobre de la música dels auriculars, he sentit que em cridaven alguna cosa. El diàleg ha anat més o menys així:
-Eh, tu .
-Hola.
-Hola? Què fots aquí a aquestes hores?
-Fer fotos.
-Fotos? De què?
-Veus aquestes cases? Amb la llum de la nit quedaran molt guapes.
Mirada de perplexitat, primer a les cases, després a mi. Els havia aconseguit desconcertar i això era bo. ¿No?
-D'on ets?
Era evident que no aconseguien ubicar el meu accent...
-Barcelona -pronunciat a la manera alemanya, alguna cosa així com Bartzelona.
-Marzahn?
Moments de tensió.
-No, no: Barcelona.
-Ach, aus Spanien!
En fi, quelcom m'ha dit que no era un bon moment per posar-me llepafils per tan poca cosa, oi?, i enlloc de protestar he preguntat:
-Vosaltres sou d'aquí?
-Ja, ja, typisch berliner... Yo hablo español -diu llavors el paio, sobtadament distés-. Ein bißchen. Una mica. Hosti, va, fes-nos una foto, va!

A partir d'aquí tot ha anat costa avall i al final en Wova, aquest noi tan eixerit, m'ha donat el seu número de telèfon i m'ha recomanat que, si vull triomfar al món de la fotografia, treballi molt i intenti pensar de manera diferent que la resta. Llavors un altre dels nois de la colla ha cridat: "Ei, allà hi ha gent, anem, va!". I en Wova m'ha explicat: "Ara ens n'anem a matar nazis". En fi, potser li truco un dia d'aquests i els faig un fotoreportatge. La colla de la pessigolla.
Després d'això, evidentment, he considerat que ja havia esgotat la meva quota diària de sort, m'he ficat al cotxe i he tornat cap a caseta: tampoc és qüestió de buscar-se-la perquè sí.