Paul Simon - 50 Ways to leave your lover (1975)

"The problem is all inside your head", she said to me.
"The answer is easy if you take it logically.
I'd like to help you in your struggle to be free,
There must be fifty ways to leave your lover."

She said: "It's really not my habit to intrude,
Furthermore, I hope my meaning won't be lost or misconstrued,
But I'll repeat myself at the risk of being crude:
There must be fifty ways to leave your lover."

You just slip out the back, Jack,
Make a new plan, Stan,
You don't need to be coy, Roy,
Just get yourself free.
Hop on the bus, Gus,
You don't need to discuss much,
Just drop off the key, Lee,
And get yourself free.

She said: "It grieves me so to see you in such pain,
I wish there was something I could do to make you smile again."
I said: "I appreciate that and would you please explain
About the fifty ways."

She said: "Why don't we both just sleep on it tonight
And I believe in the morning you'll begin to see the light."
And then she kissed me and I realized she probably was right:
There must be fifty ways to leave your lover.

napoli 3.0

Després d’un munt d’hores caminant, badant i fent clic-clic, m’assec a llegir en Sòria i a aprofitar les darreres hores de sol al banc d’una plaça. A la meva dreta hi ha un home que fulleja el diari i a la meva esquerra dues senyores que volten passivament la cinquantena. De sobte se’ls acosta un marrec demanant diners; una de les dones li pregunta per què els vol, i el xaval li contesta que per a una cocacola; mentrestant, la mare del noi s'ho mira uns metres més enllà. La dona li dóna un grapat de xavalla amb gest diacrític i comença a explicar-li al noi de la meva dreta que tots els pobres van sempre a demanar-li quartos a ella, i és cert: als dos homes, el xaval (que sospito que deu ser albanès), ens ha ignorat sobiranament; sap el que es fa. La dona continua dient que en una ocasió un noi li va explicar que no havia aconseguit fer vint euros i que els seus pares li clavarien una pallissa quan tornés a casa, i que li havia demanat si podia anar a dormir a casa seu. L’home de la meva dreta, que ja ha plegat el diari i que es revela com un d’aquestes espècimens de conversador tan curiosos que intenten acabar sempre les frases dels seus interlocutors, aviat li dóna corda i tots plegats es posen a xerrar animadament, de manera que em veig obligat a donar per fracassats els meus intents lectors i a concentrar-me exclusivament en els fotosintètics. De la plaça on sóc se’n diu Plaça del Plebiscit i prop d’aquí hi ha la columna dedicada als màrtirs de la sublevació contra els Borbons. Encara que tendeixin a brutejar i que no em deixin llegir tranquil, aquests napolitans, que tant van fer (segons sembla, ¿què em sé jo, les coses?) perquè aquest país sigui avui una república, em resulten simpàtics, què voleu que us hi digui.

No cal passar gaire estona a Nàpols per adonar-se que aquesta ciutat viu de cul al mar (tal com durant molts anys va fer Vilanova, i per això l’edifici de l’ajuntament mira a muntanya). Hom pot caminar durant una hora pel passeig marítim i no veure el mar ni per casualitat: hi ha reixes, hi ha els edificis portuaris, les drassanes, magatzems, duanes, més reixes...

La cerca obstinada de l’aigua té, això sí, la recompensa de veure diverses parelles lliurades a aquesta modalitat amatòria que anomenarem el “petó napolità”. La primera dificultat de l’empresa rau en l’impacte de les ulleres de macarra xusquero d’ell contra les ulleres de noia-amb-globus-d’heli-que-canta-a-la-MTV d’ella. Superat aquest primer moment delicat, el segon impàs és aconseguir l’acoblament de la part superior de dues formes oblongues: sigui per la lassagna de la mamma, sigui perquè aquí ningú no va en bici, el cert és que la joventut napolitana es desenvolupa amb una generositat lipídica que servidor no ha observat a cap altra ciutat europea. Un cop aconseguit el fet, és clar, es tracta d’arrapar-se molt fort, com si l’altre volgués fugir (que no fóra gens estrany) i, last but not least, encastar la llengua (ep, m’imagino!) gargamella avall, fins la boca de l’esòfag de la parella.

Finalment, però, la meva obstinació em du a reeixir (que no és un poble) i arribo davant del mar. Bé, no exactament: entre el passseig i el mar hi ha encara un dic de pedrots immensos que frustra qualsevol possibilitat d’una platja. Estic encara intentant pair la meva decepció quan un home, que sens dubte ha captat el meu interès, se’m planta al davant i amb un gest ampli, exclama: ¡Ah, il mare de Napoli! Jo no me’n sé estar, i em sap greu admetre-ho perquè el pobre home tampoc en tenia la culpa, però amb una mirada de gairell no puc evitar respondre-li, en catalana llengua: sí, molt bé, però i la platja? No, clar, diu ell replegant el gest, de platja no n’hi ha. No és la primera vegada que em sembla intuir que aquests napolitans són una gent de bastant bon conformar.

Més tard, ja al llit de l’hotel, tinc una d’aquelles idees que un dia m’han de fer milionari, però que de moment ofereixo de franc: el proper Grand Theft Auto s’ha d’ambientar a Nàpols. Els carrerons i les motos exigirien una habilitat prodigiosa al volant i la camorra donaria molt de joc.

vesuvi amb nuvolet vist des de nàpols

barca

napoli 2.0

Nàpols és un excés i un caos inconcebible, ja que a l’anarquia arquitectònica s’hi suma l’anarquia humana: una brutícia de dimensions brutals i un trànsit de bojos. Al vespre, cansat de tant fer el badoc en moviment, passo l’estona assegut sota una estàtua plena de graffitti a la Piazza Bellini, on es conserven les restes de l’antiga ciutat grega de Neapolis; la plaça és poc menys que un oasi de calma enmig d’aquesta ciutat atrafegadíssima. Hi ha palmeres i d’altres arbres que desconec, d’una verdor exuberant, i les parets dels edificis estan cobertes de parra. Llegeixo el magnífic diari de l’Enric Sòria, La lentitud del mar, sota la llum groguenca d’un fanal. Prop meu, dues noies fumen un porro i me n’arriba l’olor dolça de maria. L’edifici de parets escrostonades que tinc al davant té pràcticament totes les finestres i finestrals oberts; un noi raspalla una jaqueta en un balcó, tres metres per sobre d’una taula on sopen dos guiris, aliens a la pluja d’àcars i pols que els enriqueix l’amanida. Una colla d’amics riuen i criden asseguts també a la terrassa del cafè. Fa una temperatura esplèndida, de vespre estiuenc, impròpia del novembre fins i tot en aquestes latituds. Pel carrer de Santa Maria de Constantinopoli passen tres cotxes de la policia i cobreixen façanes, bancs i arbres de llampegades blaves en la nit. De sobte se m’acut que els instants com aquest poden acabar convertint el viatge en un èxit.

En aquesta ciutat s’hi veuen coses inaudites: quatre monges asiàtiques conduint un Fiat Punto i fent sonar el clàxon pel mig d’un mercat nadalenc incrustat en un laberint de carrerons; dos cambrers fent una cursa duent sengles safates plenes de cafès a mig vessar pel mig del carrer, sortejant motos i vianants; els tallers ombrívols i misteriosos dels vells ferrers amb l’ofici marcat a les mans i joves aprenents de gest sol·lícit i davantal blanc, agrupats en un carrer gremial, ni més ni menys que la Rua Catalana, que discorre diagonal a l’avinguda del port. En una casa contigua a una església del Largo Corpo di Napoli cantonada San Biagi dei Librai (on hi ha el mercat nadalenc), un retrat de Marilyn Monroe ocupa el lloc reservat a una Mare de Déu. Molt a prop d’allà, entre una botiga de queviures i una cafeteria, s'alça un altar dedicat al gran mite, heroi, salvador i orgull de la ciutat: l’excels Diego Armando Maradona.

Davant la Universitat, a pocs metres de la meva discreta pensió, he vist com un carrabinieri esbroncava un conductor pels fums de combustió que desprenia el seu cotxe. Deu segons més tard, l’he vist donar-li la mà amb el gest humil i humiliat de qui ha buscat les pessigolles a qui no tocava. Al seu costat munta guàrdia un altre carrabinieri, abillat amb una metralladora fosca d’aspecte antiquat però imposant. De sobte se li acosta un altre home (un parent, imagino) i s’abracen i es fan dos petons. Entre tots dos, però, queda encaixada l’arma que, en certa mesura, frustra aquest acte espontani de comunió, com un cinturó de castedat de l’era del terrorisme internacional. La situació, l’abraçada armada, em resulta un tant torbadora i me’n vaig a dormir amb una certa sensació d’angúnia.

Construcció nº 0

A vegades les coses van tan lentes que semblen aturades, però ja fa cinc anys d'aquest quadre que va iniciar la sèrie en què treballo actualment. La producció ha estat minsa, per què enganyar-nos, i durant els llargs períodes de sequera vaig arribar a pensar que només mirava de consolar-me a mi mateix quan em deia que les idees seguien evolucionant dins el meu cap. Avui he fet un petit recull del que tinc i dels pocs quadres que han sobreviscut he escollit aquest per mostrar-lo al blog. Aviat en veurem més, espero que de nous, perquè malgrat tot cada cop ho veig més clar.

napoli 1.1

No deixa de ser penós que mentre a París es desferma aquesta salvatjada de conseqüències poc previsibles que pot convertir-se en un precedent de ningú gosa dir què, jo me’n vagi de vacances al sud, al sol, com tants nordeuropeus han fet durant anys. L’avió és a punt d’aterrar a Nàpols i estic neguitós perquè no sé què m’hi trobaré.

Edward Hopper es va passar la vida creuant els EUA en cotxe mentre pintava els seus deliciosos retrats de la solitud de l’home quan s’allunya de casa. Les diferències en el paisatge humà que devia copsar durant els seus viatges en quatre rodes devien ser molt més grans de les que hom detecta avui creuant tota Europa en avió. Actualment, per trobar diferències notables és necessari desplaçar-se als guetos; per això sóc a Nàpols.

La darrera vegada que vaig emprendre un viatge al desconegut i en solitari, el que havia de ser un breu impàs va convertir-se feliçment en la meva vida; en el fons, viatjava amb l’ànsia de mostrar-me (a mi mateix més que als altres) com un home nou. D’aquell cop de coratge va sortir-ne un home potser no nou, però sí diferent, que va canviar de maneres que probablement no havia previst. Espero que en aquesta ocasió es produeixi també l’alquímia i que de tot plegat se’n derivi quelcom que transcendeixi la mera anècdota. Ei: si pot ser.

futbol a la piazza san giovanni maggiore, napoli

napoli 1.0

Marxo de Berlín un plàcid dimecres de primers de novembre. El metro travessa aquesta part est de la ciutat, tocada d’una tardor que s’esllangueix, enmig d’arbres vermells a mig despullar, mentre el sol sembla posar-se del nostre costat, decidit a endarrerir les primeres nevades. Veurem. De moment jo marxo cap al sud i, al metro estant, faig una repassada mental a tot el que m’he deixat, tal com fan els russos quan s’asseuen una estona a “pensar en el viatge” abans de marxar. Duc les mudes justes, un grapat de llibres, un anell de casat però cap esposa, la carta d’un amic que potser em farà companyia les nits solitàries i, sobretot, la càmera fotogràfica; un dels objectius d’aquest viatge és reprendre l’aprenentatge fotogràfic després d’una pausa forçada per imperatius laborals. L’altre, però, és començar una investigació (exhaustiva, només faltaria) sobre el millor format de turisme urbà en solitari; en aquest cas seran cinc dies sense guia de viatge ni pla preestablert.

Un home passa pel nostre vagó venent un d’aquests diaris de beneficència, però sembla que el negoci no rutlla. En arribar a la porta es tomba cap a una noia que llegeix al diari la notícia d’una nova nit de falles a París i li etziba (prou fort perquè ho sentim tots) que això mateix passarà aquí “si seguim abordant l’economia com fins ara”. El seu to revela una profunda ràbia, com si tots nosaltres, que tenim la sort de no haver de vendre diaris al metro, dirigíssim l’economia contra ell. Em sento com es deuen sentir els meus amics espanyols quan em queixo de les injustícies que el seu país perpetra contra el meu i se m’escapa algun “vosaltres”: que potser podria simpatitzar més amb la seva causa si no se m’inclogués directament al bàndol dels culpables. I que consti que no estic dient que, en aquest cas, no ho sigui; és només que l’acusació directa em posa a la defensiva. L’home acaba la seva amarga diatriba dient que a l’antiga DDR tot era millor. Probablement no li falti raó de forma subjectiva: per a ell devia ser tot millor. Ara: si bé és innegable que, econòmicament, Alemanya no va bé, també és cert que el nivell de benestar general que s’observa en aquest país (amb totes les diferències que es vulgui entre l’antiga DDR i la BRD, no seré jo qui ho negui) és alt en comparació a d’altres casos que he pogut veure, des de Rússia a Catalunya, passant segurament per França.

En qualsevol cas, el meu avió em du avui a Nàpols. M’acomiado olímpicament de Berlin i de la seva bona gent (una mica amargada i estoicament resignada, si voleu) amb la música i la veu tardoral i esplèndida de la Silje Nergaard.

petó amb barca de fons

al moll de nàpols

napoli, talment

Cançó de la setmana

El dia que me quieras
Carlos Gardel

Acaricia mi ensueño el suave murmullo de tu suspirar.
Cómo ríe la vida si tus ojos negros me quieren mirar.
Y si es mío el amparo de tu risa leve que es como un cantar,
ella aquieta mi herida, todo todo se olvida.

El día que me quieras la rosa que engalanase
vestirá de fiesta con su mejor color.
Y al viento las campanas dirán que ya eres mía,
y locas las fontanas se contarán su amor.

La noche que me quieras desde el azul del cielo,
las estrellas celosas nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo,
luciérnaga curiosa que verás que eres mi consuelo.

El día que me quieras no habrá más que armonía.
Será clara la aurora y alegre el manantial.
Traerá quieta la brisa rumor de melodía.
Y nos darán las fuentes su canto de cristal.
El día que me quieras endulzarán sus cuerdas el pájaro cantor.
Florecerá la vida, no existirá el dolor.

La noche que me quieras desde el azul del cielo,
las estrellas celosas nos mirarán pasar.
Y un rayo misterioso hará nido en tu pelo.
Luciérnaga curiosa que verás que eres mi consuelo.

Wearing a mask

Your Monster Profile

War Terror You Feast On: Coffee You Lurk Around In: Olive Gardens You Especially Like to Torment: Hippies

What's Your Monster Name?

Sudden Flashlight in the Dark