Tantes coses i tan bones i, a més, juntes

La novel·la gràfica és una denominació maleïda. Els puristes de la literatura consideren que és un gènere menor, i els amants del còmic diuen que és un nom pretenciós per a allò que tota la vida s'ha anomenat còmic, que no té sentit dir-ne d'una altra manera. I potser és cert (tant una cosa com l'altra), però jo, que amb prou feines aspiro a divertir-me una mica, trobo un atractiu especial en les seccions que agrupen aquestes -es miri com es miri- mal anomenades novel·les gràfiques.



Ja feia dies que havia clissat aquest dibuixant americà, Jeffrey Brown, un paio de Michigan que dibuixa com la Pilarín Bayés, ves quina cosa. I potser ha estat per això, perquè em recorda tant a aquests dibuixos que em transporten a la infància, o perquè li publiquen dibuixos simples, quasi esbossos, perquè treballa a les cafeteries o perquè retrata la seva vida sense vergonya, que avui no me n'he pogut estar i me l'he comprat amb les teranyines del compte corrent. M'encanta la seva despreocupació, aquesta gràcia que té per explicar qualsevol cosa de qualsevol manera. En tot cas, l'atzar ha volgut que m'hagi posat la banda sonora més adequada per llegir-lo: Andrew Bird, The Misterious Production of Eggs, tan i tan bo com és, començo la primera història i oh! sorpresa... "I must confess, that I was impressed..."

Sydney, NSW (AUS)

Son quarts de nou del mati a Manly Beach, a l'aigua hi ha una vintena de surfers, mig incorporats sobre les planxes, com foques prenent el sol. The surf's not up, for all i know. Una noia intenta endinsar-se al mar i rema amb totes les seves forces per vèncer la resistència de les ones. Supera dues onades relativament fortes, la tercera la fa caure de la taula, la quarta l'arrossega diversos metres. Experimento un conat de llàstima per ella (jo em vaig sentir igual quan vaig intentar aprendre'n), però el combato activament, igual com ella lluita contra la força abassegadora, constant fins la desesperació, del mar. El cel es va omplint de núvols negres que aviat cobriran el sol i que fan que el blau, sobre les muntanyes que delimiten aquesta Cabbage Tree Bay, llueixi encara mes. La noia arriba finalment on hi ha la resta de surfistes, que segueixen esperant ses ones toveres; i mentre l'escuma del Pacific Sud em llepa els peus i se m'enfila per les cames fins el camal dels bermudes, penso en els meus errors del passat i del present, potser per no pensar en els del futur. Els surfistes no paren d'arribar i son ja una trentena llarga. El sol ja no llueix. Alguns surfistes agafen una onada, mes per no refredar-se que no pas perquè pagui la pena. M'encanta la imatge que ofereixen, tan plàstica sota el ressol platejat que es filtra per entre els núvols: uns puntets negres que pugen i baixen amb l'onatge. Penso en com serien les coses si pogués canviar-les. Penso en els meus encerts, també (alguns afavorits per la paciència, d'altres per l'arrauxament) i em demano si no hi haurà alguna equació (plagada de variables i incognites, evidentment) que permeti calcular la ratio d'encerts i errors. Giro el cap i les onades han esborrat totes les meves petjades. Diria que aquesta visió m'alleuja, però ho diria nomes perquè quedaria molt be, molt literari. Kevin Devine canta "I miss you all the time, but i'm blocking it out"; fa un moment xisclava "so who's to say that we can't just fucking change it". Yeah. En aquell moment, una onada especialment punyent m'ha mullat el camal esquerre. Mentre escric aquestes linies, assegut ja a la sorra, al costat de les roques i d'un grafiti d'una sirena futurista on pot llegir-se "Love me in the sea", comença a ploure. Passa un vell amb un weatsuit, ulleres de bussejar, una frondosa cabellera canosa i la cara coberta d'arrugues. Em dedica un somriure. Alço la vista i el núvol es a punt de passar, en realitat. Aviat tornara a sortir el sol.

* * *

Mes tard, passejo pel Sydney Harbor National Park. M'he tret els auriculars per sentir el soroll de les besties. M'admiro de la vegetació quasi alienígena (o de Viatge de Chihiro, si ho preferiu) que em rodeja: arbres amb fruits i plantes que no he vist mai, estranyíssims. I els animals: ocells de totes les mides i colors, que criden, xisclen, piulen, en un concert eixordador. Sargantanes petites, de color metal.lic, que quan es queden quietes semblen de coure; unes sargantanes mes grosses, amb la cua vermella i el cos a ratlles blanques i negres; i uns dragons enormes, bestials, de ben be 60 centímetres de llarg: et veuen sempre ells a tu primer, però s'aparten a l'ultim moment, tot just dos pams, i se't queden mirant com dient: "Tio, que em vols trepitjar la cua o que?". Abans d'arribar a Dobroyd Head, un senyal marca una desviació cap al mirador d'Arabanoo. La prenc. En arribar-hi, una placa explica que Arabanoo era un aborigen que els primers colonitzadors van fer pres i van vestir d'occidental perquè els fes d'interpret. Arabanoo va morir poc mes d'un any després que el capturessin, víctima de la smallpox, contra la qual el sistema immunològic dels aborígens no estava preparat. Faig uns instants de silenci en memòria d'aquest antic company de professió. (En realitat això es una fal.lacia: porto diversos dies en que pràcticament ni m'he sentit la veu, tret d'una conversa telefònica, aquest mati, que m'ha deixat flotant en un nuvol alhora que sense saldo). Torno al camí, m'endinso de nou al bushland, radiant, grimpant com una daina, els sentits desbordats (això es: "sobrepassats") amb tantes coses rares, extraordinàries. Sento una fressa prop del peu dret, baixo la mirada, esperant trobar-me amb un altre d'aquests dragons majestuosos que em perdona la vida amb la mirada. La veig de sobte i se'm para el cor, se'm gela la sang, se m'ericen els cabells, no em puc creure que estigui veient el que veig: a mitja passa, a dos pams mal comptats del turmell (vaig amb sandàlies, alegria!) uns ulls esfereïdors de serp, un enorme cap de serp, les escates verdes i marrons d'una serp enorme. El cap fa no menys de deu centímetres d'ample, el coll es tan gruixut que no podria agafar-lo sencer amb una ma. Els dos ens quedem immòbils un instant que es una eternitat. Finalment soc jo que retrocedeixo, mig arrossegant els peus, incapaç d'apartar els ulls dels seus ulls, repetint-me una vegada i una altra, per dins: tio, que ets a Australia, que ets a Australia. Després m'he banyat en una platja deserta, he recollit petxines a la vora de l'aigua, he llegit a l'ombra d'una pedra immensa coberta de verdet, he vist un far preciós, però aquesta nit, quan tanqui els ulls, el que veure serà la mirada penetrant, hipnòtica de la serp.

PS: A Sydney hi ha una obsessió per l'art aborigen. Una obsessió malaltissa (com sol ser el cas), fruit tal vegada del sentiment de culpa, que segurament admetria paral.lelismes (precaris, si voleu, però paral.lelismes) amb la cosa jueva a alemanya. Tal com ho percebo jo, mentalment aquesta obsessió deu funcionar així: els nostres avantpassats van arribar aquí i van exterminar aquests pobres aborígens i ara no ens en queda res mes d'ells que quatre paraules, quatre noms de llocs i quatre gravats a les pedres de les platges (a banda de quatre aborígens, també, alcoholitzats i convertits en micos de fira). Saps que farem? Crearem organitzacions de Cultural Heritage, exposarem els gargots dels descendents als museus i farem les paus amb la injustícia del passat. Com si segons quines injustícies fossin reparables. Si tingues temps i (ho admeto) ganes, ara m'endinsaria en una diatriba sobre com l'estima dels colonitzadors pels colonitzats creix en la mesura que els segons van acostant-se a l'extincio absoluta. Després d'això, i seguint aquesta línia de pensament, esbossaria una possible solució per al conflicte que enfronta una certa Espanya amb una certa Catalunya. Em fa molta mandra. Només diré que l'art aborigen em sembla un rave al qual es dona bombo per motius històrics i aliens als criteris artístics. Ara be, avui he vist l'unic gravat en una pedra de platja des que vaig arribar. Hi deia: "Got Cock. Call" i un numero de telefon. Segons com, el dia que ens envaeixin els aliens farem molt mal paper.

Un d'aquests dies

Surto de casa i m'hi deixo la feina i els maldecaps, no sé on són, no els trobava i tant me fa. Duc el mòbil però, per sort, no sona. Una llibreta nova i la intenció d'estrenar-la i, per tant, també duc un llàpis. Pocs diners a una butxaca i l'mp3 a l'altra: Guillemots en loop. Ja fa temps que el Through The Windowpane va quedar etiquetat sense remei dins la meva memòria, després d'un dia que els vaig escoltar amb massa passió mentre travessava la ciutat a peu, a la deriva, sota un cel rúfol, pluja fina, una llum inconcreta que em va fer oblidar que la ciutat era la que era, que era migdia i no havia dinat ni tenia gana, ni ganes de fer la feina que tenia pendent i que pràcticament ni recordava. Com avui. Avui és un d'aquests dies. M'hauria de quedar a casa, treballant, ho sé, m'ho repeteixo, miro de convènce'm però no ho aconsegueixo i em trobo sortint per la porta i no sé ni si he près les claus, però no servirà de res comprovar-ho, no cal escolteu, no cal. Passejo for the sake of it, dono voltes a una idea que haig de dur a terme, començar i acabar un dia d'aquests. L'ordre de les paraules és important. Un dia d'aquests significa aviat, no un d'aquests dies; que si mai m'animo a crear una religió prohibiré treballar quan faci un d'aquests dies i només acceptaré com a excusa per no complir amb la processó individual obligatòria la millor de les companyies.

"...i al setè dia, Déu no havia acabat encara la seva obra i va haver de treballar, que és el que té ser autònom." (Gènesi 2:2)

that's how it is

"Sin embargo... ¿no estaré erosionando mi vida? Últimamente, esto es lo que me viene a la cabeza en el momento de despertar. Me da un poco de miedo. No se trata sólo de que, al final, he acabado por dormir sin oír sus llamadas, sino que mi sueño es tan profundo que, en el instante de abrir los ojos, me parece haber vuelto de la muerte a la vida, tan profundo que a veces pienso que, si me contemplara desde fuera a mí misma durmiendo, quizá no vería más que un blanquísimo esqueleto. También me fascina a veces la idea de no despertar jamás, de ir pudriéndome y desaparecer en la eternidad. Tal vez esté poseída por el sueño. Igual que Shiori estaba poseída por su trabajo. Me da miedo pensarlo."

...


Sueño profundo, de Banana Yoshimoto

so what?

Joga bonito

Després d'una llarga agonia, la setmana passada la Caldera De Ca Meva ens va deixar definitivament (E.P.D.) després de rebre l'extremunció al crit de "cagomcony, ara m'hauré de dutxar amb aigua freda". L'Aparell d'Aire Acondicionat Que Mai Utilitzo, el Calefactor Cutre Del Lavabo i el Ventilador Que Em Deixen Cada Estiu Els Meus Pares preguen per la seva ànima i agraeixen les mostres de condol de la Nevera, la Rentadora, l'Aspiradora, els Fogons i la resta d'aparells que han compartit amb ella el consum de gas i electricitat durant tots aquests anys.

Malgrat l'evident dolor que sentim (sobretot la meva desconsolada cartera), la vida continua pels que quedem, i ahir em van instal·lar una caldera nova: italiana, petitona, més presumida i sofisticada que la seva predecessora, però amb menys classe, és clar, que la difunta era francesa. Van caldre dos tècnics i un peó per instal·lar-la en dues fases, separades per un dinar greixós que van suar en penitència sota el sol aclaparador que tant s'apropa en aquestes dates equinoccials a les rajoles de la meva modesta terrasseta.

I malgrat les condicions adverses, l'artista que va dirigir l'operació va pensar: per què ho hem de fer fàcil quan podem fer-ho bonic? Es va deixar portar i va convertir-se en un mer missatger de les muses, aliè a les màximes pitagòriques i la prosaica utilitat de la geometria euclidiana. El resultat el podeu veure a la foto superior.

La felicitat cap dins una capsa de cartró

He recuperat unes quantes capsetes de cartró que vaig recollir fa anys. Havien servit per transportar tubs i pastilles d'aquarel·la entre la fàbrica i el luxós expositor de la botiga on les vaig trobar, a punt per a ser llençades. En vaig fer servir una per fer-me una capseta d'aquarel·les portàtil, amb l'enginy que despunta quan el nivell adquisitiu és subterrani. La resta havia quedat oblidada en algun racó de ca mons pares, i avui les he trobat. He recuperat la capseta d'aquarel·les, que tants anys després encara faig servir de tant en tant i m'he passat una bona estona mirant-les. N'he pelat una, l'he despullat de l'embolcall de la marca i n'ha sortit un cartró pur, uns plecs i talls de matriu perfectament estudiats, una construcció enginyosa, el tacte delicat del cartró. M'agraden tant, les capses! Tenen la mida perfecta per guardar-hi les cigarretes. O les targes de memòria (quantes SD tinc?). Agulles de cosir, botons, trossos de fil. Clips (quan fa que no utilitzo un clip?). Gomes d'esborrar, trossos de gomes d'esborrar, engrunes de gomes d'esborrar. De fet, qualsevol cosa, hi guardaria, fins i tot coses que no dubtaria en llençar si no tingués unes capses tan boniques que vulgués aprofitar. Hòstia, m'ha sortit una rima!

Màxima minimalista (tal qual)

"A allò que és fet, pit"

(l'A, al xat, aquest matí)

"Much of the work was mechanical, and because I was the servant of the text and not its creator, it demanded a different kind of energy from the one I had put into writing The Silent World. Translation is a bit like shoveling coal. You scoop it up and toss it into the furnace. Each lump is a word, and each shovelful is another sentence, and if your back is strong enough and you have the stamina to keep at it for eight or ten hours at a stretch, you can keep the fire hot. With close to a million words in front of me, I was prepared to work as long and as hard as necessary, even if it meant burning down the house."

Paul Auster, The Book of Illusions

Teitur

Ahir vaig veure i sentir aquest geni al Roter Salon (el vídeo pertany al concert d'ahir). Podria ser que aquest concert em canviés la vida. Potser no a gran escala, és cert, però sí que crec que ahir vaig aprendre algunes coses importants, especialment sobre la necessitat d'escoltar menys els altres i deixar-se ser més un mateix. Us recomano que us acosteu a la música de Teitur, que n'escolteu els discos, que el vegeu en directe si en teniu l'oportunitat. No us en penedireu. El seu darrer disc, "The Singer", és una meravella.

Eel Tail

Alice Oswald

sometimes you see mudfish

those short lead lengths of eels

that hide at low tide

those roping and wagging,

preliminary, pre-world creatures, cousins of the moon,

who love blackness, aloofness,

always move under cover of the unmoon

and then as soon as you see them

gone

untranslatable hissed interruptions

unspeakable wide chapped lips

it’s the wind again

cursing the water and when it clears

you keep looking and looking for those

underlurkers, uncontrolled little eddies,

when you lever their rooves up

they lie limbless hairless

like the bends of some huge plumbing system

sucking and sucking the marshes and

sometimes its just a smirk of ripples

and then as soon as you see them

gone

untranslatable hissed interruptions

unspeakable wide chapped lips

it’s the wind again

bothering the reeds and when it clears

you keep looking and looking for those

backlashes waterwicks

you keep finding those sea-veins still

flowing, little cables of shadow, vanishing

dream-lines long roots of the penumbra

but they just drill down into gravel and

dwindle as quick as drips

and then as soon as you see them

gone

untranslatable hissed interruptions

unspeakable wide chapped lips

it’s the wind again

pushing on your ears and when it clears

sometimes you see that whip-thin

tail of a waning moon start

burrowing back into blackness

and then as soon as you see her

and then as soon as you say so

gone