the red tree

saturday in friedrichshain

sojus III

sojus II

sojus

a december afternoon following the s-bahn tracks in x-berg

1

Una imatge urbana, un paisatge quotidià, existeix només un instant, i al següent es veu substituït per l’alteració d’aquest paisatge. Aquesta alteració, però, no es produeix per l’inexorable pas del temps, sinó perquè aquest temps passa a través nostre: no és el temps en sí mateix el que canvia la cosa, sinó que aquest temps, en destil·lar-se i realitzar-se en nosaltres, ens canvia i, per tant, modifica necessàriament la percepció que tenim de la cosa, de la realitat. Així doncs, el nostre envelliment és, en realitat, l’envelliment de la nostra visió del món, que precipita l’envelliment del món tal com el coneixem.

Això mateix aplicat a les persones: el nostre envelliment és, en el fons, conseqüència i no causa del canvi de la percepció que tenim dels altres, del canvi dels nostres esquemes de valor, dels patrons en virtut dels quals categoritzem el món.

Aplicar aquesta teoria a la fotografia. O, com a mínim, fotografiar: seria ja un pas.

2

Llegeixo, devoro, el llibre Hannah Arendt, de Laure Adler, magníficament editat per Destino. Em commouen moltes coses, d’aquesta lectura encara inacabada. En primer lloc, la vitalitat d’una generació de joves (joveníssims!) alemanys que van voler-se rebel·lar contra la desesperació i la grisor de la postguerra i els anys 20 a Alemanya usant el que millor tenien: el seu intel·lecte i la seva creativitat. Dic que «van voler-se» conscient que, en realitat, segurament van haver de fer-ho, que no els va quedar altre remei per sobreviure a tots els seus dimonis interiors (que eren molts, com d’altra banda no pot resultar-nos sorprenent). Em commou que mentre tot un país, una cultura d’arrels fondíssimes, es precipitava lenta però visiblement per un pendent fangós que acabaria duent a la vergonya del nazisme i, més globalment, a la mort per inanició i per gangrena (culpabilitat activa o covardia, tant és) del vell somni d’Europa (no deixa de ser penós que, posteriorment, amb tots els diners que hem invertit i que invertim en una plèiade d’estèrils institucions europees, enfarfegades totes elles en la seva cursa per la inutilitat més absoluta a l'hora de bastir alguna cosa semblant a una consciència europea, hagin estat EasyJet i Ryan Air les institucions que més han fet, segurament de forma involuntària, per retornar als habitants d’Europa una vaga ombra d'una certa idea de pertinença i de comunitat), em commou, deia, que aquests joves, molts d’ells jueus, empesos segurament per unes circumstàncies vitals molt complexes i sostinguts sempre per una sòlida formació humanística i moral (una formació vasta, d'una altra època), creessin, en els moments de més fosca desesperació i desempar, algunes de les obres mestres del pensament del segle XX. Walter Benjamin i, abans, Kafka. Franz Werfel, Zweig, Freud, Karl Jaspers (ell no era jueu, però si que ho era la seva dona, fet que en més d’una ocasió li va estar a punt de costar l’ingrés als camps de concentració), Primo Levi, Paul Klee, Hugo von Hofmannsthal i, més tard, la pròpia Hannah Arendt o Reich-Ranicki.

Em commou, també, tot i que a un nivell més prosaic i també més proper, com poden donar de si les hores quan em mantinc (sovint per força, no us vull enganyar) apartat de l’ordinador, aquesta màquina del diable que em xucla els dies de la manera més estúpida o, dit d’una altra manera, que revela tota la meva oceànica estupidesa, i que em deixa exhaust i sense excuses davant de mi mateix, a les tantes de la matinada, amb tota la feina per fer. Prenc la determinació de reformular la meva relació amb l’ordinador i de llegir i viure més. Espero sortir-me’n.

3

Dijous passat vam enviar, ¡finalment!, la sol·licitud del visat australià. De vegades resulta curiós constatar com funcionem a nivell emocional: des que vaig entregar el sobre amb tota la paperassa al noi de les oficines d’UPS de Tempelhof que em miro d’una altra manera la ciutat de Berlín (i encara diria més: ¡tot Europa!), com si tingués data de caducitat: 15 mesos i descomptant. Davant aquest exili voluntari que es comença a perfilar en un horitzó encara llunyà, he començat a fer llistes de coses que vull fer abans de marxar de Berlín i abans de marxar d’Europa, veges tu.

La literatura alemanya, diu Reich-Ranicki, és la seva «pàtria portàtil». «Where I am, there is Germany. I carry my German culture in me. I have contact with the world and I do not consider myself fallen», va escriure Thomas Mann des de Nova York el 21/2/1938. («On sóc jo és Alemanya. Duc la cultura alemanya amb mi. Tinc contacte amb el món i no em considero caigut.») I aquí em teniu a mi, cada dia més perdut en aquests assumptes, preguntant-me quina literatura i, sobretot, quina pàtria m’he d’endur a les antípodes. Tot i que, en realitat, la idea és marxar relativament lleuger: l’única pàtria que podria endur-me em sembla cada cop més un llast massa feixuc. Si mai us dic una altra cosa, desconfieu.

Al Restô do Chapitô
Gràcies per la recomanació, N.

A Mouraria: coloms

A Lsboa velha

lisboa - casas velhas

aquest el matem o no el matem?

a passageira

The Frames - The Cost

El grup irlandès The Frames, de qui ja havia parlat i penjat més d’una cançó en aquest bloc, ha publicat un nou disc The Cost. Tinc moltes ganes de sentir-lo, però d’entrada ja m’ha donat una sorpresa agradable: a la coberta hi apareix un text en català extret (com sàviament m'indica l'A.) d'un quadre d'en Tàpies:

"Ni identitat permanent,
ni idea de persona, ni d'esser
vivent, ni d'un temps d'existència."

Aquest divendres toquen a Berlin. Ja us ho explicaré.

on the tram without a ticket

Música do coração

os elétricos dormem juntos

lisboa de nit

as escadas da igreja

the look

salão lisboa

doves (I)

after the storm

up the stairs

a lisboa velha

stairs

lisboa skyline

o sonho dos meninos

and just then...

Rua do Arsenal

fanals, cables i un raig de sol, de fons

the alleged problem of too many options

stowaway

olhando pela janela do 28

vermelho

menina com calcetins de cores

o passageiro

o elevador de santa justa

Pujo Auguststrasse caminant. És dimarts i és relativament tard, sobretot per un dimarts. Són quarts de dotze de la nit. El Chelsea ens acaba d’empatar al descompte en un partit brillant, dels que no es veuen gaire sovint. He marxat del pub una mica precipitadament, amb gana i fogots, en un rampell vagament etílic, sense acomiadar-me de tothom. He comprat dues hamburgueses que he menjat sobre la marxa, escoltant Sufjan Stevens i llepant-me el ketchup i la salsa barbacoa dels dits perquè, un cop més, m’he oblidat d’agafar tovallons. Ara no plou, però ha plogut tot el dia i probablement plourà també tota la nit, hi ha aigua acumulada a les voreres, bassals coberts de fulles groguenques d’aquesta tardor que pràcticament no ha existit. La temperatura és bona, fresca però agradable, i em ve de gust passejar. M’aturo instintivament a la cantonada de la Tuchoskystrasse per deixar passar un cotxe, un Ford Ka de color groc, però el cotxe s’atura també i creuo. Per la vorera s’acosten dues noies. En passar pel meu costat una d’elles em mira durant un breu instant. Mai no he sabut si les noies que em miren ho fan per alguna cosa més que perquè jo les miro a elles. És evident que si em miren i jo no les estic mirant, no me n’adono. En qualsevol cas, mai no he sabut què fer-ne, de les mirades anònimes, dels somriures. La noia em mira i té uns enormes ulls foscos.

En un local, un home llegeix davant d’un grapat de gent que, asseguda en cadires, somriu. A l’aparador hi ha un cartell on es pot llegir “Vive la bourgeoisie” i que em recorda vagament la portada del The Black Rider de Tom Waits. Busco la barra i (suposo que per associació d’idees) intento convence’m que hi veig una escena que recordi el Nighthawks de Hopper, però no ho aconsegueixo: falla la llum. Enfilo Weinbergsweg. Passo per davant d’una casa on vaig viure uns mesos en arribar a Berlín, la casa on vaig fer el primer petó a la meva dona, un pis d’on els nous llogaters (una parella jove, embarassada) em van fer fora sense miraments, amb les males maneres que la pobra gent reserva als forasters, indignes: es van presentar un matí, tres dies abans de l’acordat, carregats d’escombres, escales i cubells, i em van comunicar que venien a fer neteja. No alço els ulls per mirar la finestra i passo de llarg, tot i que entenc que si dic això algú pensarà que els guardo rancúnia. Ni de bon tros. De fet no alço els ulls de terra perquè fa tres hores he passat per aquest mateix lloc i he clavat una relliscada que per poc no m’esllomo: les soles de les meves sabates són llises i no s’arrapen a terra. Avui és la nit de Helloween i de tant en tant em passen pel costat grups de gent disfressada, persones que m’ignoren tant com jo les ignoro a elles. No entenc aquesta festa, no li trobo el què. Un home se m’acosta i em diu alguna cosa, però m’he de treure els auriculars per sentir-lo. Amb un accent tirant a eslau m’explica que no té feina i em demana si li puc donar uns cèntims. Li dic que em sap greu. Que si tinc una cigarreta. No fumo, però vol una galeta? Diu que no, em desitja una bona nit i marxa. La urbanitat dels pobres d’aquest país no deixarà mai de meravellar-me.

La llum ataronjada dels fanals il·lumina les fulles que encara pengen dels arbres, moltes per aquesta època de l’any. Es retallen grogues, tremoloses, terminals, contra les façanes decrèpites de Kastanienallee. Un tramvia s’atura en una parada i contemplo els viatgers. La llum clara de l’interior del tramvia els aïlla alhora que els exposa, com si fossin en una peixera mòbil. Sufjan Stevens explica una història trista sobre una noia que mor de càncer d’ossos, una cançó preciosa, i en aquest moment envejo el talent dels qui el tenen i el saben explotar i em maleeixo (una mica) per conformar-me sempre amb tan poc, per no tenir més ambició, una ambició potser no desmesurada però sí suficient per empènyer-me a cotes més altes. Per un moment m’odio (relativament) per haver-me acomodat tan plàcidament, tan dòcilment a una vida senzilla, austera, per ser relativament feliç amb uns plaers tan assequibles.

Pel meu costat passen dos nois, probablement de la meva edat; és a dir, més joves que jo: la gent que realment té la meva edat em sembla sempre més gran. Coses de fer-se vell. Un d’ells, el que em passa més a prop, és alt, fort, i du una bossa d’esport a les espatlles. Imagino que ve del gimnàs. Em veu, però no fa cap gest per apartar-se i jo diria que, instintivament, em poso encara més en el seu pas. El meu braç frega la seva jaqueta i la seva bossa em passa a pocs centímetres del pòmul. D’un temps ençà tinc ganes d’atonyinar-me amb algú, ganes que algú em doni un bon motiu per trencar-li la cara. Creuo Eberswalder Strasse en diagonal, esquivant tots els passos de zebra, tots els semàfors, passo per sota de les vies del metro elevat i m’endinso en els carrerons de Prenzlauer Berg. Quan m’acosto a casa sospeso per uns segons la possibilitat de no entrar i seguir caminant, una estona més, però l’hàbit acaba decidint per mi, trec la clau de reserva de la butxaca (la meva me la vaig oblidar a casa dels pares, a Vilanova) i obro la porta. Des del pati interior veig que hi ha llum al dormitori. Pujo les escales poc a poc, mig arrossegant els peus, que freguen el caire dels graons. No, mentida, pujo les escales normal. Obro la porta del pis i em trec la jaqueta.

—Hola —dic mentre em descordo les sabates.

—So you lost?

under the bridge

a ponte vasco da gama

o céu

mosaic

si

rua da prata

Carbòniques Sallent núm.2

rua da prata