Schlachtensee

As winter slowly receeds and the mighty cracks on the frozen lake get bigger,
we enjoy the silence of our last lake walk of the season,
on a snowy and cloudy sunday afternoon

The way young lovers do - Part 1: Van Morrison

L’any 1968, l’irlandès Van Morrison (Belfast, 1945) publicava Astral Weeks, un disc que a més a més del seu primer treball en solitari, és probablement el més rellevant de tota la carrera d’un prolífic músic que algú va qualificar (amb tota la raó del món) com la veu més desaprofitada de la història del rock. Si voleu saber més del disc, trobareu un munt d’informació en aquesta pàgina.

D’entre les vuit cançons que conté el disc, segurament la que amb el temps ha fet més fortuna és “Sweet Thing”. Amb tot, “The way young lovers do”, amb els seus ritmes sincopats, aquest baix que triga tres compassos a trobar-se, aquests violins inesperats, aquesta flauta i aquest xilofon esotèrics, em té encara captivat.

Molts anys més tard, un altre jove músic amb encara més talent que Van Morrison faria (en directe) una versió grandiosa d’aquesta cançó, una versió que, sense proposar-s’ho, és una classe magistral de què ha de ser una versió. Aquesta versió serà la cançó de la setmana que ve, que donarà el tret de sortida a un petit monogràfic... Però no avancem esdeveniments: de moment, gaudiu de la veu engolada i les trompetes i la producció passades de moda del grillat de Van Morrison, buscador impenitent de la fe i del Déu dels pobres a qualsevol preu, encara que sigui el de fer el ridícul més absolut.

We strolled through fields all wet with rain and back along the lane again
There in the sunshine, in the sweet summertime
The way that young lovers do

I kissed you on the lips once more and we said goodbye just adoring the nighttime
Yeah, that’s the right time
To feel the way that young lovers do

Then we sat on our own star and dreamed of the way that we were
And the way that we were meant to be
Then we sat on our own star and dreamed of the way that I was for you
And you were for me
And then we danced the night away
And turned to each other, say, ’i love you, I love you’
The way that young lovers do

Do, do, do, do...

Then we sat on our star and dreamed of the way that we were and the way
That we wanted to be
Then we sat on our own star and dreamed of the way that I was for you
And you were for me
I went on to dance the night away
And turned to each other, say, ’i love you, baby, I love you’
The way that young lovers do, lovers do, lovers do

Do, do, do, do....

Avui us vull recomanar les pàgines de dos fotògrafs.

La primera és la del jove Huang XiXi, un fotògraf xinès de vint i dos anys que acaba de publicar les seves fotografies a la darrera edició de mooncruise magazine. A banda de tenir un gran ull, trobo que aconsegueix unes imatges poderosament evocatives com aquesta que penjo aquí. La pàgina és lenta de carregar, però val la pena gastar una mica de paciència.

La segona pàgina, extreta de Vilaweb, és el monogràfic Vietnam: 30 years beyond war del fotògraf nord-americà Jim Gensheimer. Grans fotografies i grans històries d’un país que sens dubte val la pena visitar, probablement més d’un cop.

Hommage

Himmel über Berlin

Fischerinsel

el puto amo

i perdoneu les paraules lletges, però aquesta tarda he entrat a la web de l'egneus perquè la fermenta m'ho ha recomanat, i he anat mirant els dibuixets, i al principi els trobava massa semblants als de schiele, i això m'ha fet ràbia i l'he tancat, però me n'he penedit immediatament, i l'he tornat a obrir, i he mirat una mica més i he arribat fins al dibuix del seu estudi, i he notat com una punyalada al mig del pit, i he mirat cap avall i he vist com el cabrón del meu ego es feia l'haraquiri amb l'únic pílot del zerocinc que em quedava, o sigui que he mirat de no moure'm gaire per no fer-me més caqueta a sobre i he badat boca davant la pantalla, i he intentat comptar sense èxit les vegades que he intentat sense èxit fer alguna cosa així, o quasi així, i no perquè sigui molt difícil, molt dífícil, molt difícil, sinó perquè pots ser el dibuixant més virtuós del món i la gent t'admirarà per mandra, o pots ser un mal dibuixant caigut en gràcia i la gent et dirà que t'admira, però després de fer un dibuix com aquest t'ha de suar tant la polla el que digui o pensi la gent!

Blues on a Holiday - Susan Tedeschi

La primera i darrera vegada que vaig sentir algú que no fos jo mateix parlar de la Susan Tedeschi va ser en un programa del 33 (diria que era "Avisa'ns quan arribi el 2000"), pels volts de l'any 99. Crec recordar que van posar-ne una cançó i van recomanar el que llavors era el seu darrer disc, Just Won't Burn. Em vaig enamorar immediatament del contrast entre la seva imatge de princesa adolescent del midwest i la seva veu estripada d'animal indomable, com la reencarnació inesperada d'una Janis Joplin rossa. Als discs posteriors, a pesar d'haver anat confirmant que és una gran artista, pel meu gust potser s'ha quedat una mica massa encasellada en aquest blues-rock de tall clàssic, de vegades un xic ensopit per previsible. Amb tot, la cançó que us proposo avui (i que tanca el seu disc Wait for me, 2002) és una de les meves preferides, un blues amb tots els ets i uts per aquest febrer de desglaç.

Blues on a Holiday

In the evening you will find me round this old neighborhood
Sittin in this bar, wonderin where you are
You know i'd be with you if i could

Honey we should be together no matter what you might say
Come back and see just what you mean to me
We'll put these blues on a holiday

And everytime we get together something turns out wrong
Now i found peace of mind just by sitting here all alone
Honey please come home.

Everybody knows the reason and everybody knows the score
Come back to me, honey you will see
No one could ever love you more

Why wont you surrender, consider everything i've got to say
Why must we fight? Lets make love tonight
We'll put these blues on a holiday
We'll put these blues on a holiday

notes de viatge

A l’avió, a punt de sortir de Berlin en direcció a Ginebra en un vol per l’Europa continental, ens diuen (en tres idiomes) que en cas d’aterratge sobre aigua, inflem els salvavides un cop fora de l’aparell. El més preocupant és que miro al meu voltant i ningú no somriu. Aquests centreeuropeus sons l’hòstia.

(…)

El tren abandona Ginebra en direcció a Lausana i el sol, com una lluna blanca i rodona, ens saluda de tant en tant, traient el nas per entre el cel gris opac de la tarda, talment una supernova tímida i propera que no ens volgués cap mal.

Del tren estant, creuant la ciutat, es veuen diversos edificis metàl·lics i grisos: pàrquings, magatzems, La Poste... És innegable que el cost emocional que tanta grisor ha de provocar en els habitants del país queda compensat per les baixes despeses de manteniment que deu exigir aquesta arquitectura racional i inoxidable. Fins i tot és probable que els suïssos ja ni tan sols s’adonin de la grisor, de la mateixa manera que els catalans no ens adonem de la pobresa de les nostres reixes rovellades, marges ruïnosos i voreres amb clapes de ciment que substitueixen les rajoles trencades. Mecanismes d’autodefensa per protegir-nos de la misèria que ens envolta i que amenaça potser d’infectar-nos.

(...)

Berna em sembla una ciutat mortalment ensopida. Hi arribo un dimarts al migdia de fred, boira i carrers mig deserts, fins i tot al voltant de la Universitat. Arquitectònicament, és una ciutat molt més monolítica que Lausana, edificis sòlids, d’aspecte medieval, amb torres de punxa, teulades de teula roja, xemeneies fumejants i botigues velles de souvenirs. La Kramgasse, des de la Zeitglockenturm fins el pont, és l’únic tram de la ciutat que em crida l’atenció. En aquest carrer, a banda i banda, hi ha unes portelles inclinades que donen pas a cellers i unes botiguetes subterrànies molt curioses.

L’Aare creua plàcidament la ciutat com una gran massa d’aigua compacta que contemplo des de la part posterior del Parlament. A l’horitzó immediat, un turonet nevat. Més enllà, uns núvols densos oculten els Alps, que m’he de conformar a imaginar, grandiosos, sobirans. Després de dinar, quan tot just fa dues hores que sóc a la ciutat, ja tinc por avorrir-me la resta de la tarda. Al cap de poc, fart de Berna, pujo al tren amb la idea d’aturar-me a Friburg de camí de tornada, però tant d’ensopiment em passa factura i em quedo profundament adormit. Deixem enrere Friburg mentre jo segueixo pesant figues. En despertar-me, una vista esplèndida i zenital de la posta de sol sobre el llac Leman em deixa sense alè i em convenço que aquest espectacle compensa la visita frustrada a la ciutat que m’he perdut mentre clapava.

(...)

Arribar sols a una ciutat desconeguda ens proporciona la ficció d’habitar una vida nova. M’enfilo pels carrers de Lausana i m’imagino entrant en aquest portal i obrint una bústia de correu on hi ha el meu nom al costat del d’una dona que en aquesta vida ni tan sols conec. Això sí: la clau que faig servir per obrir-lo no du penjat el cascabell que gasto ara com a clauer, perquè mai vaig viure les circumstàncies que van fer que aquest em caigués a les mans. Un cop dalt, al pis, dempeus davant el finestral de la sala, repenjat al sofà mentre parlo per telèfon i faig plans per a la nit, contemplo distretament les llums de la ciutat de Lausana, que ara és la meva ciutat, i alhora em veig des del carrer, vestit amb una americana que no tinc i amb un tall de cabell diferent del que duc, instal·lat en una altra vida que, si és més atractiva, ho és només perquè és diferent de la que tinc, que seria magnífica si no fos que és l’única possible. Així, mentre l’avió descendeix lentament sobre les llumetes de Berlín, autopistes i urbanitzacions que emmarquen grans taques fosques de boscos i llacs (ah, Europa!) no puc estar-me de pensar que aquestes mateixes llums van indicar un bon dia el camí cap a la pista d’aterratge d’un paradís perdut. Més tard vaig fer el descobriment íntim (que són els únics que serveixen de res, i encara) que dir paradís perdut és una reiteració, ja que el paradís deixa de ser-ho quan abandona la seva condició de perdut i no cartografiat. Que el grau de vulgaritat de la realitat depèn només de la proximitat de l’ull que l’observa: les estructures perfectes que creiem veure des del cel, a l'altra banda de la finestreta de l’avió, són en realitat tan sòrdides com el món que trepitgem cada dia, farcit de misèries quotidianes, ineludibles, humanes. Mentre toquem terra penso que en el fons encara no he sabut trobar l’equilibri entre la llibertat nòmada i la satisfacció del sedentari, entre la joia del fer camí i la frustració de no arribar a port. Segurament, aquest difícil equilibri és la pedra de toc de la meva felicitat.

Lausanne - Thèâtre Vidy

XXX, Lausanne-Bern

Vietnam: Shame Beach (end of the series) - Platja de la vergonya (fi de la sèrie)

Quy Nhon Beach

This is the last picture of my series about Vietnam. I hope you enjoyed it. Tomorrow morning I'm flying to Switzerland, where I'll be wandering and clicking about until next Wednesday. Stay in touch and keep it up!

***

Aquesta és la darrera fotografia de la sèrie sobre Vietnam. Espero que us hagi agradat. Demà al matí volo a Suïssa, on em dedicaré a fer el flaneur fins el proper dimecres. Seguiu en contacte. Endavant les atxes!

Vietnam: Rice field

Green rice fields near the sea in Quy Nhon

Vietnam: Mirrored

Quy Nhon