zenithal picture with fuck me shoes, mud and a bank in an elongated S-shape

big fat hurricanes
(slow down, everyone, you're moving too fast)

He fet una segona versió, igual de lo-fi que la primera però força més lenta i amb més arranjaments, de la cançó "Nightflying" i l'he penjada enlloc de l'anterior, que podeu trobar a l'atzucac sonor jutnament amb la resta de cançons que he anat penjant. (Per sentir una cançó sense talls, el millor que podeu fer és deixar-la en pausa i esperar que es baixi del tot abans de reproduir-la.)

apocalypse in blue
(god in a blue period)

fishos (1er intent)

Una obsessió incipient que ha sorgit arrel d'un exercici de classe. Aquesta és només una primera aproximació a una idea que no deixa de mutar dins del meu cap. De moment aniré tirant la canya a veure si finalment la pesco.

Cançó de la setmana

Animat pel gran èxit de critica de la darrera cançó que vaig penjar i que va meréixer una xifra rodona de comentaris, cap d'ells negatiu, (animat, de fet, per l'èxit de crítica del bloc en general) avui he decidit superar l'aposta i penjar una cançó que no només perpetro jo íntegrament, sinó que també he composat (entre ahir i avui). Efectivament, les meves ànsies exhibicionistes no tenen límit.

nightflying

You say you never met nobody like me, now.
I’ve been driving away all night on the road with the wind and the snow.
And I don’t think that being alone would blind me and, anyway,
I haven’t been crying, I don’t miss anything, I am fine

Yes, it was me you saw in the park that morning
Yes, I was talking with that girl by the tree.
It’s not true that I think all this time was wasted,
Now I know who I don’t wanna be

Castles made of sand collapse in time
But you broke your nails building all those ditches and then smiled
All along you thought the waves could never reach you
And you spent all the budged in gadgets against the flood

But it was the rain that washed away your fortress
And then the earthquake that erupted from within
And after all the memories you keep
Are just - the salt on your skin.

And now I am free, nightflying and I don’t have plans to land
I’ll hit the road tomorrow and I won’t be back again
And when I see the morning light now I know I won’t regret
The time that was never given or the lifes I never had

apocalypse in charlottenburg

Yorckstrasse

Avui us recomano que visiteu la web de la magnífica fotògrafa polonesa Zosia Zija, on arribo a través de la revista de fotografia en blanc i negre EyesCoffee.com. Les seves fotografies son una veritable delícia: delicades, poètiques, precioses... Fotografies que expliquen històries i que emocionen; que fan molta enveja.

same old

spülbecken

skywalk

schwarzsauer cafe, kastanienallee

Qui no té feina, el gat pentina

Gethsemanekirche, Prenzlauer Berg

after the snow, the sledges

Cançó de la setmana: Another lonely day

Avui, per celebrar l'arribada de la primavera berlinesa (per exemple), penjo una cançó de Ben Harper perpetrada per un servidor. La versió original (la bona, vaja) d'"Another lonely day" s'inclou al disc Fight for your mind (1995). La versió que penjo aquí consta de tres pistes (dues guitarres i una veu) i per a gravar-la he fet servir el programa freeware i open-source Audacity. Ja em perdonareu l'audàcia, però segons com potser en penjaré alguna més, veges que us dic.

Another lonely day

Yes indeed I’m alone again and here comes emptiness crashing in
It’s either love or hate, I can’t find in between
Cause I’ve been with witches and I have been with a queen

It wouldn’t have worked out anyway, so now it’s just another lonely day
Further along we just may, but for now it’s just another lonely day

Wish there was something I could say or do
I can resist anything but temptation from you
But I’d rather walk alone than chase you around
I’d rather fall myself than let you drag me down

It wouldn’t have worked out anyway, so now it’s just another lonely day
Further along we just may, but for now it’s just another lonely day

Yesterday seems like a life ago
'cause the one I love today I hardly know
You I held so close in my heart oh dear
Grow further from me with every fallen tear

It wouldn’t have worked out anyway, so now it’s just another lonely day
Further along we just may, but for now it’s just another lonely day

mauerpark

Hi ha dies dolents, i hi ha dies dolents que es converteixen en pitjors per una simple qüestió de sedimentació. Amb tot, no cal que parlis, ja decidiré jo què és el que haig de fer.

Gaststätte

windowshopping

lost place in berlin

Post per a la nostàlgia - Un any després

trees on the rails, the time we lost waiting for a future that never came

A receeding old world

IWT

same train deposit, next morning

..it's run down the curtain and joined the bleedin' choir invisibile.
This is an ex-switch.

the backbone of time

abandoned train deposit in Berlin

Cançó de la setmana: The way young lovers do - Jeff Buckley

L’any 1993 Jeff Buckley (Orange County, California, 1966) era un músic desconegut, fill d’un gran músic de culte que va morir massa jove per arribar a ser llegendari, Tim Buckley, que havia abandonat la seva mare abans que ell naixés i a qui Jeff només va veure un cop a la vida, però de qui va heretar el geni musical i, encara, multiplicat.

Durant la segona meitat dels anys vuitanta, Jeff havia estat tocant en diversos grups de jazz i des de principis dels anys noranta va convertir-se en un dels habituals de l’escena alternativa novaiorquesa on, nedant a contra-corrent en una època dominada pel moviment grunge, pretenia (tal com explica en una entrevista que podeu trobar a la seva web oficial, a l'apartat media player) agafar taules en directe a l'antiga, "just playing". Un dels locals on acostumava a tocar era el mític Sin-É.

Després d’un d’aquests concerts, Columbia Records va signar-li un contracte i amb aquesta companyia va publicar l’EP “Live at Sin-É” la tardor de l’any 1993. Més endavant, l’any 1994, i mentre feia una gira de concerts per Europa que alguns afortunats van tenir la fortuna de veure, Buckley va publicar un dels discs imprescindibles de la història de la música, “Grace”. Després de passar-se un any llarg de gira per tot el món, Buckley i la banda van tancar-se a enregistrar a finals de l’any 1996 les peces que havien de confegir un nou àlbum. Descontent amb el resultat, Buckley va decidir prescindir del productor Tom Verlain, i la tardor de 1997 va traslladar-se a Memphis i es va tancar sol a l’estudi per reinventar les cançons. Però la nit del 29 de maig de 1997, Jeff Buckley va llançar-se vestit a les aigües d’un afluent del riu Mississipi. El seu cos va ser descobert cinc dies més tard. L’autòpsia va determinar que Buclkey havia mort d’ofec i no va detectar restes d’alcohol ni de cap mena de droga. Tenia 30 anys.

La seva versió de "The way young lovers do" de Van Morrisson (extreta del Live at Sin-é) és probablement la millor versió d’un clàssic que hagi sentit mai. La intensitat de la interpretació de Buckley, alhora extàtica, frenètica i onírica, a banda de posar de relleu la mena de geni musical que vam perdre l'any 97, em posa la pell de gallina cada vegada que la sento. A partir d'avui i durant unes setmanes penjaré unes quantes cançons d'en Buckley; espero converitr algú a la religió veritable.

Si algú no va sentir la versió original de la cançó, pot trobar-la (juntament amb la resta de cançons que he anat penjant durant aquests mesos) a l’atzucac sonor.

The Way Young Lovers Do

Oh...

We strolled through fields all wet with rain
And back along the lane again
There in the sunshine
In the sweet summertime
Oh the way that young lovers do

I kissed you on the lips once more
We said goodbye at your front door
There in the nighttime
Love, that's the right time
Oh to feel the way that young lovers do

And we sat on our own star and dreamed of the way that we were and the
way that we wanted to be
And we sat on our own star and dreamed of the way that I was for you
and that you were for me
And then we long to dance the night away
Turned to each other, saying 'I love you, baby I love you'
Oh the way that young lovers do
Lovers do...
Do, do, do, do...

The way young lovers do
Do, do, do, do...

The way young lovers do...

And we sat on our own star and dreamed of the way that we were and the way
that we wanted to be
And we sat on our own star and dreamed of the way that I was for you
and you were for me
Oh baby, baby.
And then we long to dance the night away
And turned to each other, saying 'I love you, baby I love you'
Oh the way...

I held her with her looking down
And I kissed her, with the snow falling down
In the street light
It was a sweet light
And the way that young...
Oh, the way that young lovers...
Oh the way that young... that young lovers...
That young lovers do.

(Good night)

the nostalgia of the trees (I&II)

the house

Old railway tracks in Pankow-Heinersdorf, Berlin

climb into the spaceship, we're about to take off

under the bridge, yet again

Berlin, nach dem Schnee. Tacheles

deliver me from reasons why
you'd rather cry, i'd rather fly

almost b/w

Berlin, Humboldthain

Un any

Snowstorm sky

Avui fa exactament un any l’A i jo vam passar-nos tota la nit mirant i comentant pàgines de fotografia. Feia ja uns mesos que consultàvem puntualment cada edició de mooncruise magazine, però aquella nit vam fer una veritable marató. L’endemà al matí, en una decisió espontània, vaig agafar la càmera digital compacta (Exilim) i vaig sortir a fer fotos empès encara per la profunda impressió que m’havien deixat les imatges vistes la nit anterior. Fins llavors, la meva relació amb el món de la fotografia havia estat pràcticament nul·la; sempre havia considerat les càmeres fotogràfiques unes enemigues del moment i de la vida viscuda, i fins i tot diria que mai no havia tingut una màquina de propietat. Vaig passar-me unes quantes hores passejant pels carrers i els boscos nevats de Berlín, fent fotos sense aturar-me a pensar gaire què fotografiava, com o per què.

Quan vaig tornar a casa, vaig buidar la tarja al portàtil i vam fer una sessió de messenger amb l’A. Jo no ho veia gens clar, estava més aviat decebut, però ell (que a banda d’un gran amic és un gran crític) em va animar molt, em va dir què li semblava que havia de fer diferent i em va recomanar que fes una petita immersió al Photoshop, com a mínim per a equilibrar els nivells de llums i ombres. Vaig insistir i vaig tornar a sortir a fer fotos, vaig començar-me a barallar amb el Photoshop, així un dia rere l’altre, obsessivament, fins que el cuquet de la fotografia va acabar arrelant com poques coses ho havien fet abans en mi. Al cap d’un parell de mesos em vaig comprar la Canon EOS 300D, que és una càmera prou bona i alhora prou senzilla per poder-la prendre a tot arreu i fer fotos amb tota la qualitat d’imatge.

Avui fa un any de tot allò, i en aquest any he fet fotografies a Austràlia, Singapur, Rússia, Croàcia, Dinamarca, Catalunya, Itàlia, Vietnam i, naturalment, Berlín. Gràcies per haver seguit aquest viatge a través de l’atzucac.

The Bridge

Berlin, Humboldthain