Tantes coses i tan bones i, a més, juntes

La novel·la gràfica és una denominació maleïda. Els puristes de la literatura consideren que és un gènere menor, i els amants del còmic diuen que és un nom pretenciós per a allò que tota la vida s'ha anomenat còmic, que no té sentit dir-ne d'una altra manera. I potser és cert (tant una cosa com l'altra), però jo, que amb prou feines aspiro a divertir-me una mica, trobo un atractiu especial en les seccions que agrupen aquestes -es miri com es miri- mal anomenades novel·les gràfiques.



Ja feia dies que havia clissat aquest dibuixant americà, Jeffrey Brown, un paio de Michigan que dibuixa com la Pilarín Bayés, ves quina cosa. I potser ha estat per això, perquè em recorda tant a aquests dibuixos que em transporten a la infància, o perquè li publiquen dibuixos simples, quasi esbossos, perquè treballa a les cafeteries o perquè retrata la seva vida sense vergonya, que avui no me n'he pogut estar i me l'he comprat amb les teranyines del compte corrent. M'encanta la seva despreocupació, aquesta gràcia que té per explicar qualsevol cosa de qualsevol manera. En tot cas, l'atzar ha volgut que m'hagi posat la banda sonora més adequada per llegir-lo: Andrew Bird, The Misterious Production of Eggs, tan i tan bo com és, començo la primera història i oh! sorpresa... "I must confess, that I was impressed..."